Totes les noticies

Dudamel torna al Liceu per debutar mundialment 'La flauta màgica'

  • Després del seu èxit la temporada passada amb Otello, el reconegut mestre Gustavo Dudamel torna al Liceu per debutar mundialment aquest títol mozartià. Paolo Bortolameolli, Director Convidat Principal de la Orquesta Filarmónica de Santiago al Teatro Municipal i Director Associat de la Filarmónica de Los Ángeles (LA Phil), pren la batuta els dies 27 de juny i 1 de juliol
  • El tenor Javier Camarena reforça el seu vincle artístic amb el Teatre i debutarà el rol principal de Tamino, acompanyat per un repartiment de grans veus: Lucy Crowe, Serena Sáenz, Kathryn Lewek, Sara Blanch, Matthias Goerne, Mercedes Gancedo, Julien Behr, Stephen Milling, Pau Armengol, Thomas Oliemans, Joan Martín-Royo, entre d’altres
  • Estrenada el setembre de 1791, només dos mesos abans de morir, Die Zauberföte és una de les obres referencials de Mozart. Un clàssic que recull melodies excepcionals amb un missatge humanista en l’argument, on el compositor va expressar les seves profundes creences espirituals
  • Gustavo Dudamel i Paolo Bortolameolli es posen al capdavant del Cor i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu per desgranar els misteris d’aquesta icònica partitura que també comptarà amb la participació de VEUS - Cor Infantil Amics de la Unió
  • David McVicar recupera la seva aclamada producció de 2003 estrenada a Londres, que combina el simbolisme de l’obra amb les formes del conte de fades. Un muntatge que ens transporta a un món fantàstic d’animals dansaires, màquines voladores i cels estrellats
  • Un escenari fascinant per acollir, amb comicitat i severitat, la fantàstica història de recerca del príncep Tamino i la seva estimada Pamina, amb dos poders antagònics en tensió: Sarastro (llum i veritat) i la Reina de la Nit (foscor i engany)
  • La flauta màgica té el suport de la Fundació ‘La Caixa’ i CaixaBank

Barcelona, 14 de juny del 2022. El mestre Gustavo Dudamel, considerat un dels directors més carismàtics del panorama actual, agafa el timó del fossat del Gran Teatre del Liceu per portar la batuta de La flauta màgica de W.A. Mozart, que estarà en cartell del 20 de juny al 2 de juliol. El director veneçolà debuta mundialment aquest títol al Liceu i dirigeix totes les funcions excepte les dels dies 27 de juny i 1 de juliol, on Paolo Bortolameolli, Director Convidat Principal de la Orquesta Filarmónica de Santiago al Teatro Municipal i Director Associat de la Filarmónica de Los Ángeles (LA Phil), es posa al capdavant de la partitura mozartiana.

Conte infantil per a alguns, profunda meditació sobre la vida i la mort per a uns altres, l'òpera de Mozart és una obra referencial, però també l’espai on el compositor va expressar les seves profundes creences espirituals. Mozart va compondre La flauta màgica per encàrrec del seu germà maçó Schikaneder amb un doble objectiu: atraure al seu teatre privat un públic popular –havia de ser per tant còmic i en alemany–, i reflectir l’ideal maçònic sobre la raó i el bé en els jocs musicals.

En la superfície, és un conte infantil: el príncep Tamino, perdut en el bosc i assetjat per una serp mortal, se salva de la mort gràcies a l'acció de la Reina de la Nit, una mare dolorosa, la filla de la qual, Pamina, està retinguda per un tal Sarastro. A canvi de salvar-li la vida, Tamino hauria d'anar al rescat de Pamina, i l'ajudarà un maldestre caçador d'ocells, Papageno, un home simple que només aspira a trobar una esposa.

En el palau de Sarastro, Papageno troba Pamina –descobreixen que tots dos busquen el mateix: l'amor–, i Tamino es creua amb Sarastro, que li il·lustra en la veritat: ell representa la saviesa, la intel·ligència i el bé, mentre que la Reina de la Nit és el símbol de la foscor, la por i la irracionalitat, i per tant era important que Pamina sortís de la seva influència. Després de sotmetre Tamino i Papageno a una sèrie de proves rituals, tots dos superaran la seva formació i obtindran el que busquen: amor, felicitat i coneixement.

La flauta màgica és, per tant, una òpera en clau, on el conte de fades –replet de perills, objectes màgics i imprevistos girs de guió que ens omplen de sorpresa– es complementa amb claus de difícil interpretació, com la persistent presència del número tres i els jocs melòdics que contrasten la ira i la serenitat –en les àries de la Reina de la Nit i les de Sarastro–, l'ímpetu i la pausa, la venjança i el perdó.

Estrenada el setembre de 1791, només dos mesos abans de morir, Die Zauberföte és una de les obres referencials de Mozart. Un clàssic que recull melodies excepcionals i que estarà magistralment dirigit per Gustavo Dudamel i Paolo Bortolameolli. El directors es posen al capdavant del Cor i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu per desgranar els misteris d’aquesta icònica partitura que també comptarà amb la participació de VEUS - Cor Infantil Amics de la Unió.

El mexicà Javier Camarena, fa el seu debut en el paper de Tamino, un rol delicat dins de l'òpera perquè, encara que no té grans moments virtuosos, ha de ser cantat amb serenitat, equilibri i constància –i a més en alemany–. Tamino compte amb el major nombre de minuts de l'òpera, participa en àries, duetos i números corals: és una tasca delicada que mereix atenció i cura.

Al costat de Camarena, aquesta Flauta màgica comptarà amb diverses veus d'altíssim nivell, tant veteranes com emergents. El paper de Sarastro l'encarnarà Stephen Milling, un baix de llarga trajectòria i molt ofici. El rol de Papageno recaurà en el baríton holandès Thomas Oliemans –que està també versat en la comèdia física– i en el barceloní Joan Martín-Royo, un dels joves talents sorgits de la cantera del Liceu. Pamina el cantaran les sopranos Lucy Crowe i Serena Sáenz, dues veus tan equilibrades com expertes, i els números de gran dificultat de la Reina de la Nit els defensaran la nord-americana Kathryn Lewek i la tarragonina Sara Blanch, dues sopranos joves i valentes. Aquesta producció també comptarà amb l'estrella de l'anterior producció estrenada al Liceu, el baríton alemany Matthias Goerne, que després de protagonitzar les funcions de Wozzeck, s'ocuparà en aquesta nova òpera del paper de l'Orador que rep Tamino en el palau de Sarastro.

La producció

En la seva ja canònica producció de 2003 per a la Royal Opera House de Londres, el director d'escena David McVicar va voler tornar a l'essència de la història en totes les seves ramificacions: la simbòlica i la lúdica. McVicar no vol renunciar al conte infantil i als elements simpàtics: apareixen com a marionetes el primer ocell que captura Papageno i la serp que amenaça Tamino, i la Reina de la Nit sorgeix de la foscor caracteritzada com si fos la malvada Madrastra de Blancaneus en el clàssic de Disney. El director, però, alhora busca que La flauta màgica brilli amb tots els elements adults que l'han convertit en una obra profunda per la seva visió optimista sobre l'ésser humà.

McVicar també exposa la lluita ancestral entre la llum i la foscor, la intel·ligència i la ignorància, la ciència i la superstició. Per això, el palau de Sarastro apareix recobert de frases gravades a les parets –l'escriptura com a via d'aprenentatge–, i les proves que han de superar Tamino i Papageno són el dur camí cap a la saviesa, que sempre comporta una recompensa: en el cas de Tamino, ser l'hereu de Sarastro com a portador de la llum al costat de Pamina, i en el de Papageno trobar l'amor.

Tots els personatges de La flauta màgica tenen un nivell de complexitat. Pamina, per exemple, ha de superar el conflicte amb la seva mare, a la qual estima, encara que entén que ha de prendre el camí de la llum i la raó de Sarastro, alhora que el mateix Sarastro ha de gestionar el patiment que causa a Tamino en mostrar el tortuós camí que porta a la il·luminació, que no obstant això és el camí correcte. McVicar busca portar el llibret de Schikaneder a la seva primera natura teatral, i cada aspecte escènic –vestuari, llum, gestualitat, decorats– està disposat amb ordre i sentit, com si enlloc de La flauta màgica estiguéssim veient El rei Lear. Perquè tot això funcioni, la seva darrera decisió fonamental va ser la d'ambientar la història en el temps en el qual va néixer, el segle XVIII, la qual cosa li dona a la producció un aire de drama d'època amb màgia, capaç de transformar en creïble allò increïble. Que és el mateix que transformar una història fantàstica –irracional, per a nens o públics en formació– en una profunda reflexió sobre la naturalesa humana, i totes les meravelles que es poden aconseguir amb la intel·ligència i la bondat del cor.

Amb la col·laboració de: