• El trencanous és la història d’una obra incontestable del ballet clàssic. A partir de la versió inicial creada per Màrius Petipa a Sant Petersburg l’any 1892, molts coreògrafs han abordat el tema creant versions més modernes i iconoclastes
• El director Kader Belarbi deixa via lliure a la seva imaginació per donar un impuls de vitalitat a la versió tradicional. Tot conservant la màgia de la història nadalenca i retratant el paradís dels infants i els seus somnis, la seva proposta està inspirada en els films de Méliès
• El Cor i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, sota la direcció de Marius Stieghorst, donaran vida a una de les partitures més famoses del compositor Piotr Íllitx Txaikovski plena d’energia i d’una formidable frescor melòdica
• El tema immortal de l’amor, la lluita de forces entre el mal i la bellesa, els decorats màgics, els sumptuosos vestits i una indiscutible varietat de danses fan d’aquest ballet un espectacle ineludible i una invitació a evadir-se del món real i deixar-se enlluernar pels somnis
• El Trencanous es podrà veure del 28 de desembre al 4 de gener al Gran Teatre del Liceu en sis funcions
• Seguint  les noves mesures sanitàries anunciades recentment pel Govern de la Generalitat de Catalunya, a partir d’El trencanous, el Teatre redueix el seu aforament a un 70%

Barcelona, 21 de desembre de 2021. Uns dels títols clàssics del Nadal, El trencanous de Piotr Íllitx Txaikovski, s’apodera del Gran Teatre del Liceu amb el Ballet del Théâtre du Capitole de Toulouse del 28 de desembre al 4 de gener, en un total de 6 funcions. Veritable símbol musical i una de les partitures més populars del compositor, molts dels seus números són himnes per a la posteritat: el Vals de les flors, el Ball dels mirlitons, la marxa, el Trepak, la Fada de sucre, entre d’altres. Dirigits pel mestre Marius Stieghorst, el Cor i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu seran els encarregats de donar vida a una partitura plena d’energia i formidable frescor melòdica.

Estrenat el 18 de desembre del 1892 al Mariinski Theatre de Sant Petersburg, El trencanous és el tercer gran ballet que va sorgir de la fructífera relació entre Piotr Ilitx Txaikovski i Màrius Petipà, juntament amb el seu etern col·laborador Lev Ivànov. Els dos anteriors havien signat prèviament El llac dels cignes i La bella dorment. Inspirat en un conte d’Ernst Theodor Amadeus Hoffmann (1816), Petipà, autor del llibret, va basar-se en la traducció lliure que havia escrit Alexandre Dumas per crear una faula amb un gran espectacle festiu, ple de prodigis, fantasia i amor. Des d’aleshores El trencanous ha viscut nombroses versions. Algunes de les més conegudes són les de John Cranko (1967), molt popular també avui en dia, i la de Rudolf Nuréiev, estrenada a Estocolm el 1968, on Drosselmeyer esdevé protagonista en el doble paper de padrí i príncep, i és aquesta la versió que s’ha popularitzat posteriorment.

Ara al Liceu arriba la proposta de Kader Belarbi, considerat un dels màxims representants del que s’ha anomenat “generació Nuréiev”. Ballarí estrella del ballet de l’òpera de París fins al 2008, institució on també es va formar, Belarbi és hereu, i n’ha fet bandera, de la manera d’entendre la dansa de Rudolf Nuréiev, tant tècnicament com també en l’àmbit artístic. El Nadal de 2017, el coreògraf va crear una nova producció d’aquest ballet com una declaració d’intencions contundent del poder, la bellesa i la rellevància del ballet clàssic. Prenent el conte original de Hoffmann, més fosc i psicològic, Belarbi converteix Drosselmeyer en un doble personatge, com ho va fer Nuréiev. Però si en aquell cas el protagonista era un padrí i príncep, a la de Belarbi esdevé el director d’un internat, un mag que fa i desfà mons reals i imaginaris. Tot i que la història es transforma una mica, l’esperit d’El trencanous resta intacte.

El primer acte té lloc en un món tancat, el d’un internat que ens fa pensar en les pel·lícules dels anys quaranta i cinquanta, un espai fosc en tons grisos, un món en blanc i negre ple de prohibicions, que nega la individualitat, la diversió i l’espontaneïtat. En aquest Trencanous, la nit abans de Nadal alguns nens abandonen l’internat amb els seus pares, mentre que els orfes es consolen amb els regals que els ofereix Drosselmeyer. Entre les joguines distribuïdes, Marie, rep un trencanous amb forma de soldadet de plom. Com a la versió original, les joguines cobraran vida i viuran les seves vides. Els mateixos nens es convertiran en joguines animades. Els regals de Nadal són l’ocasió perquè els infants obrin les portes dels somnis i abandonin la tristesa de la quotidianitat submergint-se en un món oníric on les joguines reviuen i els ajuden a enfrontar-se a les pors nocturnes i les prohibicions, a experimentar noves emocions i a compartir proves de valor en un món meravellós.

En aquest viatge al món oníric, Belarbi s’endú tres companys d’aventura: Antoine Fontaine per als decorats, Philippe Guillotel per al vestuari i Hervé Gary per al disseny d’il·luminació. Tots tres han creat un món fantàstic, d’estètica molt francesa, entre el cabaret i el circ, que ja formen part del seu llenguatge. Però també s’inspiren en l’imaginari de la seva pròpia infantesa: la Marie és una nena amb cabells color pastanaga i l’aspecte i caràcter de Pippi Langstrump que crea el Club dels Cinc, que recorda les novel·les d’aventures juvenils d’Enid Blyton, i els ratolins originals són aquí aranyes en una transformació inspirada en l’aranya Aragog de Harry Potter.

Tot succeeix en un univers acolorit, un bosc encantat amb plantes fantàstiques que, de fet, són caixes que s’obren com en un conte desplegable per a cada ball: la dansa espanyola, l’àrab, la xinesa, la russa… Després de viure mil i una aventures, la Marie i els seus cinc amics arribaran al Regne de les Neus, habitat pel Pare Noel i la Reina dels Flocs, que tindrà la bondat de restituir al trencanous el braç que la malvada reina de les aranyes li havia arrencat en el primer acte.

En realitat, o en el món dels somnis, tots aquests viatges fantàstics del segon acte són una recerca per trobar el braç que li falta. I és també durant aquestes peregrinacions que la Marie madura i esdevé una dona que s’enamora. Tot aquest món simbòlic arriba al seu punt culminant amb la metamorfosi del trencanous i la Marie en príncep i princesa, moment en què Belarbi torna a l’academicisme més pur en el gran pas a dos final que recull la tradició més pura del ballet clàssic.

El tema immortal de l’amor, la lluita de forces entre el mal i la bellesa, els decorats màgics, els sumptuosos vestits i una indiscutible varietat de danses fan d’aquest ballet un espectacle ineludible i una invitació a evadir-se del món real i deixar-se enlluernar pels somnis.