Òpera, Ariadne
“Ein schönes war”
Conclòs el pròleg i resolt l’ordre confús en el qual s’han d’interpretar les dues obres, comença la representació —dins l’òpera que ja estem veient— d’Ariadne auf Naxos, una peça de tema mitològic. Ariadne, abandonada per Teseu a l’illa de Naxos després de fugir del laberint de Creta, es lamenta del seu trist destí i desitja que li arribi aviat la mort. El seu llarg soliloqui, dividit en dues seccions, s’inicia amb una introducció d’estil wagnerià que molt aviat es transforma en una ària fràgil, en la qual la bellesa lírica amb prou feines dissimula la profunda desesperació del personatge.
Òpera, Zerbinetta
“Großmächtige Prinzessin”
Com que les dues obres s’han d’interpretar alhora, la companyia còmica reclama el seu torn en l’acció i Zerbinetta interromp la funció d’òpera seriosa —tot just quan Ariadne està patint més— per oferir-li un consell mundà: per curar el seu mal d’amor, el millor que pot fer és buscar-se un altre home. L’ària de Zerbinetta, que Strauss va compondre a la manera de les alegres operetes vieneses de Franz Lehár, és una de les peces més complexes —i per això més admirades— del repertori de coloratura, amb contínues pujades i baixades per l’espectre més agut de la tessitura de soprano.
Òpera, Ariadne, Bacchus
“Gibt es kein Hinüber?”
Al final de l’òpera, Ariadne aconsegueix trobar la solució al seu problema. El déu Bacchus arriba a Naxos i, en un apassionat duet d’amor amb ressonàncies mozartianes, li ofereix una solució alternativa al suïcidi: en comptes de llançar-se a la mar, pot acceptar pujar al cel, ja que ell pot transformar-la en una constel·lació. Ariadne accepta, es rendeix a l’amor de Bacchus i l’òpera conclou amb un bell paisatge de melodia etèria sostinguda per una rica harmonia cromàtica, al més pur estil Strauss, que recorda els passatges més admirats del segon acte de Der Rosenkavalier.