Vés al contingut
Imagen

L’òpera del segle XX comença amb dos títols extraordinaris, Pelléas et Mélisande de Claude Debussy i Salome de Richard Strauss. En aquestes dues peces va començar a aflorar un estil nou de cant i de composició –veus que estaven més a prop de parlar que no de cantar, harmonies atonals–, però també cal apuntar que tant Debussy com Strauss encara mantenien vincles estrets amb la tradició del segle XIX, com el llenguatge de l’òpera de Wagner o el corrent estètic del simbolisme. Wozzeck, en canvi, és pur segle XX, un pas ferm i sense mirar enrere cap a un llenguatge completament nou: Berg, que al moment de començar a compondre la seva òpera ja estava establert com un membre central de la Segona Escola de Viena, articulada al voltant de Schönberg, només va prendre del segle anterior l’obra de partida per al llibret, el drama de Georg Büchner, i el seu esperit de denúncia, que continuava mantenint-se viu els anys vint, durant la República de Weimar a Alemanya, després de l’horror de la Primera Guerra Mundial i la consolidació de moviments d’emancipació de la classe obrera.

Wozzeck és la història d’un soldat que embogeix després d’un llarg procés d’alienació: maltractat pels seus superiors en l’escalafó militar, mal vist per la societat conservadora per haver tingut un fill fora del matrimoni amb una dona de mala reputació, considerat com un pobre diable a qui es pot enganyar i humiliar sense límit, Wozzeck embogeix progressivament i acaba perdent, a causa de forces alienes, la seva pròpia capacitat de control i el que més s’estima: el seu fill i la seva dona, Marie, a la qual acaba assassinant després d’un atac de gelosia en assabentar-se que li ha estat infidel amb un company de la banda militar de l’exèrcit, el Tambor Major. En el context de la seva època, Wozzeck es posicionava en el pensament d’esquerres: era una denúncia dels abusos del poder envers el proletariat, i un crit d’atenció sobre les forces socials que alienaven els individus més fràgils, una lectura que en ple segle XXI continua sent perfectament aplicable.

En tot cas, la intenció revolucionària de Berg no es manifestava únicament en l’argument de l’obra, sinó en el tractament musical. En l’estilístic, Wozzeck és una òpera expressionista, que pren el relleu de l’etapa experimental de Strauss –Salome, Elektra– i esmola encara més una atonalitat cruixidora després del trauma de la Gran Guerra, però que alhora anticipa l’aventura harmònica que estava a punt de materialitzar-se amb el dodecafonisme inventat per Schönberg, i que Berg posaria en pràctica en la seva segona òpera, Lulu. El dodecafonisme estava molt lleument apuntat en Wozzeck, la qual cosa ha fet que, amb el pas del temps, sigui una òpera encara fàcil d’escoltar –sense obviar-ne una evident complexitat– perquè, encara que té un afany transformador, encara mantenia diversos ancoratges amb la tradició.

En les dècades dels anys deu i vint va aflorar un corrent modernista, el neoclassicisme, que buscava rescatar formes musicals del passat remot i revisar-les amb una intenció renovadora, i d’aquí van sorgir peces com Der Rosenkavalier de Strauss, o el ballet Pulcinella de Stravinsky, que remetien a Mozart i a Pergolesi, respectivament. El primer acte de Wozzeck, per exemple, està format a partir de tempos de danses barroques i Berg fins i tot hi recupera la forma de suite, mentre que el segon acte està estructurat com una simfonia romàntica en cinc moviments. El tercer acte, en canvi, Berg el va articular a partir de jocs harmònics –invencions sobre un tema, una nota o un ritme– que tibaven els límits estètics del seu temps fins a un punt de ruptura. És aquesta confluència d’audàcies –la manera de cantar parlada, sense espai per a àries o floritures, juntament amb la crueltat de l’argument, la cerca de noves possibilitats en la composició, l’orquestració en perfecte equilibri entre allò irritant i el que és bell– el que fa de Wozzeck un prodigi únic que resisteix amb fermesa el pas del temps: una òpera difícil fins que no se’n resolen les claus, però que una vegada s’aconsegueix descodificar, irromp gloriosament com un triomf de la imaginació.