Alessandrini com a mestre de cerimònies d'aquest enigmàtic corpus madrigalístic

En l’exploració del catàleg complert dels madrigals de Claudio Monteverdi ens aturem en el setè llibre. En l’evolució de l’estil polifònic a una gramàtica més moderna i compromesa harmònicament, el Settimo Libro de madrigali està dedicat a Caterina de Medici, duquessa de Màntua. Monteverdi va escollir com a títol Concerto: tota una declaració d’intencions per la seva diversitat. Aquest treball representa un punt d’inflexió en el conjunt de l’obra per iniciar-se envers nous camins. En aquesta publicació renuncia a la plantilla clàssica a cinc veus, que havia monopolitzat els sis primers llibres en favor d’una major varietat formal (madrigals per a una, dues, tres, quatre i sis veus conviuen al costat d’altres gèneres de cants).

En l’extremada varietat d’accents, formes i plantilles, els instruments tenen un paper molt destacat i no únicament fan el continu.

El Settimo libro conforma una mena de teatre imaginari: històries, fragments d’idil·lis, tragèdies i fins i tot comèdies dels quals desconeixem els protagonistes, el temps o el lloc de l’acció. El madrigal és el mitjà perfecte per expressar les passions humanes i el punt de partida des del qual el compositor investigarà en paral·lel a les seves creacions operístiques.

Ja a les portes del Barroc, els quadres sonors que projecta l’Oraccolo de la Musica són exquisides experiències teatrals de gran intensitat.

Alessandrini arribarà al Liceu acompanyat del seu Concerto Italiano, una formació de referència creada el 1985 i que ha visitat els principals teatres d’arreu del món. S’ha convertit en un autèntic especialista en aquest repertori, després de dirigir, en nombroses ocasions, la integral de les seves obres: des dels madrigals fins a les Vespro de la Beata Vergine, passant per la trilogia d’òperes (Orfeu, Ulisses i Poppea), aterra per ser el mestre de cerimònies d’aquest enigmàtic corpus madrigalístic.