Totes les noticies

William Kentridge signa l'aclamada producció de 'Wozzeck' de Berg

  • Wozzeck, la peça expressionista i atonal d’Alban Berg que va inaugurar un nou llenguatge per a l’òpera del segle XX, torna a l’escenari del Liceu en l’aclamada producció del reconegut artista William Kentridge
  • Una història amb una dimensió tràgica que supera la literalitat per esdevenir un tema universal i que parla d’elements tan inherents a la condició humana com la vida, l’amor, el desig i la mort
  • Els dos rols protagonistes de Wozzeck recauen en Matthias Goerne (Wozzeck) i Annemarie Kremer (Marie), un elenc per interpretar una partitura fràgil composta a partir d’un esquema harmònic que busca superar els límits de l’atonalitat sense trencar del tot amb la tradició
  • El mestre Josep Pons es posa al capdavant de l’Orquestra Simfònica i Cor del Liceu.  També hi participa el Cor Vivaldi - IPSI - Petits Cantors de Catalunya
  • El director d’escena sud-africà William Kentridge ambienta la seva producció de Wozzeck a la Primera Guerra Mundial, el trauma que va fer endarrerir Alban Berg en la creació de la seva òpera i que va contribuir a convertir-la en un al·legat antimilitarista i contra els abusos de poder
  • La producció, estrenada a Salzburg el 2017, parteix del llenguatge expressionista en cinema i pintura per aprofundir en els orígens de l’òpera, i així explorar-ne el significat actual
  • Wozzeck és una de les grans produccions operístiques de la temporada del Teatre que compta amb la participació d’altres disciplines sobre l’escenari. Una mostra del projecte artístic ‘Liceu de les Arts’ que busca experiències i diàleg entre les arts amb l’òpera com a eix vertebrador
  • El Liceu habilita una funció LiceUnder35 el proper 20 de maig a les 19h a un preu únic de 20€ per als joves menors de 35 anys
  • Wozzeck té el suport de Fundación Repsol

Barcelona, 13 de maig de 2021. La música i les arts es fusionen a l’escenari del Gran Teatre del Liceu amb Wozzeck, obra d’Alban Berg, que arriba del 20 de maig al 4 de juny al Teatre amb una proposta escènica signada per l’artista plàstic sud-africà William Kentridge i que portarà la batuta del mestre Josep Pons.

Alban Berg, impactat pel Woyzeck teatral del dramaturg Georg Büchner decideix convertir la història en òpera, i l’any 1922 clou la partitura integrant en l’argument la seva pròpia experiència com a treballador del Ministeri de Guerra durant la I Guerra Mundial. La brutalitat i la desesperança d’una societat ofegada pels horrors bèl·lics s’evoquen des de la seva estrena. Èxit immediat per la seva poderosa fusió entre música i drama, l’obra resulta inspiradora i un crit de protesta de l’expressionisme de Berg. Una història amb una dimensió tràgica que supera la literalitat per esdevenir un tema universal i que parla d’elements tan inherents a la condició humana com la vida, l’amor, el desig i la mort.

Wozzeck és un soldat amb una existència quotidiana de misèria i alineació que sucumbirà humiliat davant de la maldat de les dures lleis de l’explotació i l’abús. Víctima de la crueltat dels experiments del metge militar i obligat pel seu capità a portar a terme les feines més humils i servils, no és altra cosa que un individu reduït a l’objecte, propietat de la classe dominant. La llar amb Marie, la seva amant, i el fill en comú són el seu paradís real, però quan la dona el traeix amb el Tambor Major s’activa una espiral d’ira i gelosia autodestructiva: una guerra contra el món, però també interna i mental.

En aquesta producció de WozzeckKentridge força l’estètica perquè conflueixin totes les arts expressionistes, la pintura i el cinema fonamentalment, a partir d’un escenari immòbil –una estructura de tarimes, escales i ponts– al qual superposa un fons on es projecten imatges, estàtiques i en moviment, així com pintures a tall de decorats, tot això unit per la presència constant d’un to gris i una llum apagada que submergeix l’òpera en un fort clarobscur. Amb aquest recurs, Kentridge accentua cadascun dels aspectes dramàtics de l’obra: la progressiva deterioració mental del protagonista, la lascívia que mostra Marie quan s’encapritxa del seu nou amant, el Tambor Major, o el menyspreu de qualsevol dignitat humana que caracteritzen el metge i el capità del regiment. Una decisió important del director d’escena és ambientar l’acció a la mateixa època en què Alban Berg va descobrir l’obra de teatre, just a les portes de la Primera Guerra Mundial: fins i tot els elements més inofensius –com el fill petit de Wozzeck– apareixen amb un toc militar, ja sigui una màscara de gas, un uniforme de soldat o empunyant armes. I alhora que es mostra tot aquest horror –una societat fanatitzada, incapaç de perdonar, que penalitza i maltracta el diferent o el feble–, l’escenografia secundada per imatges serveix també perquè entrem en la ment torturada de Wozzeck i el seu entorn, amb plans que ens obren camí fins als pensaments, les pors i les associacions lliures del protagonista. A mesura que avança l’òpera, les imatges es tornen més tèrboles i fosques.

Berg va inaugurar en Wozzeck un so nou per a l’òpera: sense floritures vocals, i composta a partir d’un esquema harmònic que buscava superar els límits de l’atonalitat sense trencar del tot amb la tradició. Al capdavant de l’Orquestra i el Cor del Gran Teatre del Liceu hi haurà Josep Pons, el director musical titular del Teatre, que després d’haver dirigit títols de Wagner, Strauss o Rimski-Kórsakov, prossegueix així el seu propi viatge personal per algunes de les obres mestres del modernisme de final del segle XIX i principi del XX.

En els rols principals hi trobem Wozzeck, paper escrit per a baríton, i Marie, per a soprano. Matthias Goerne, un dels cantants més reconeguts de la seva generació, especialista en lieder i en música sacra del Barroc – a més a més, deixeble del gran Dietrich Fischer-Dieskau– serà l’encarregat de defensar Wozzeck, un rol que exigeix un cantant de gran fortalesa, experiència i control per fer creïble el viatge de l’alienació a l’esquizofrènia del protagonista. Al seu torn, la soprano Annemarie Kremer serà l’encarregada de polir els molts matisos de Marie. Un únic cast en les funcions del Liceu que també compta amb Torsten Kerl (Tambor Major), Mikeldi Atxalandabaso (el capità), Peter Tansits (Andres), Rinat Shaham com a Margret, Peter Rose (doctor), Beñat Egiarte (el boig) i Scott Wilde i Äneas Humm com a primer i segon aprenent respectivament.

En l’estilístic, Wozzeck és una òpera expressionista, que pren el relleu de l’etapa experimental de Strauss –Salome, Elektra– i esmola encara més una atonalitat cruixidora després del trauma de la Gran Guerra, però que alhora anticipa l’aventura harmònica que estava a punt de materialitzar-se amb el dodecafonisme inventat per Schönberg, i que Berg posaria en pràctica en la seva segona òpera, Lulu. En les dècades dels anys deu i vint va aflorar un corrent modernista, el neoclassicisme, que buscava rescatar formes musicals del passat remot i revisar-les amb una intenció renovadora. El primer acte de Wozzeck, per exemple, està format a partir de tempos de danses barroques i Berg fins i tot hi recupera la forma de suite, mentre que el segon acte està estructurat com una simfonia romàntica en cinc moviments. El tercer acte, en canvi, Berg el va articular a partir de jocs harmònics –invencions sobre un tema, una nota o un ritme– que tibaven els límits estètics del seu temps fins a un punt de ruptura. És aquesta confluència d’audàcies –la manera de cantar parlada, sense espai per a àries o floritures, juntament amb la crueltat de l’argument, la cerca de noves possibilitats en la composició, l’orquestració en perfecte equilibri entre allò irritant i el que és bell– el que fa de Wozzeck una obra única.

Un dels moments musicals més interessants de l’obra es produeix al tercer acte quan Marie i Wozzeck interpreten Und ist kein Betrug. En aquesta escena, el deteriorament de la relació entre Marie i Wozzeck s’ha accelerat: ella ja li ha estat infidel i ell ha embogit per culpa de la gelosia. La forma musical triada per Berg és una variació sobre un tema, que en el monòleg de Marie s’acosta a la forma d’una ària clàssica per a soprano, però tractada amb tota l’experimentació atonal que recorre l’òpera.

Dort links geht’s in die Stadt (tercer acte) Marie ha decidit finalment abandonar Wozzeck, i mentre caminen de nit pel bosc busca el moment de confessar-li la veritat. Wozzeck, que està del tot alienat, es resisteix a acceptar la realitat i en un arravatament de ràbia l’apunyala mentre despunta al cel una lluna de sang. En aquest cas, Berg va triar la forma musical de la variació sobre una sola nota, que en aquesta escena és el Si: a la manera dels leitmotiv wagnerians, els acords de Si equivalen a la mort, que en aquesta escena es manifesta primer com a premonició, i finalment com a element obsessiu en el moment en què Wozzeck assassina Marie.

Amb el suport de: