Skip to main content
Image

Després de l’èxit d’Eugene Onegin, Txaikovski va tornar a adaptar una obra de Puixkin en la que seria la seva penúltima òpera, un encàrrec del Mariinsky Theatre que va acceptar desenvolupar quan es va entusiasmar amb el llibret que havia començat a projectar el seu germà Modest.

Acte I, Hermann

“Po-luschish smertelny udar ty”

Hermann escolta al parc dos companys soldats que parlen sobre el secret de la comtessa: una combinació que fa que un jugador guanyi sempre a les cartes. En aquest moment, la seva ment s’ennuvola: comença a oblidar-se de l’amor que sent per Lisa i emergeix l’obsessió malaltissa per la mà guanyadora. Aquest canvi d’humor ve acompanyat per una metàfora musical: es desencadena una tempesta sota la qual —entre frases furioses i crescendos èpics que obliguen el tenor a escalar aguts abruptes— Hermann jura que descobrirà el secret de l’anciana. És el moment en el qual l’òpera entra lentament en la seva dimensió fosca.

 

Acte II, Ieletski

“Ya vas lyublyu”

Lisa acudeix amb el seu promès, el príncep Ieletski, a un ball de màscares al qual està convidada tota la noblesa de Sant Petersburg. Ella entra amb un clar gest de pertorbació: el dia abans es va trobar amb Hermann al parc i comença a sentir una pulsió amorosa de la qual el príncep sembla adonar-se. En aquest moment, el baríton ha de defensar una ària d’un lirisme delicat que és, per la seva forma clàssica —una espècie de versió russa tardana de la tradició belcantista italiana—, un dels moments individuals més apreciats de l’òpera i una de les grans aportacions de Txaikovski a l’art de l’ària de factura perfecta.

 

Acte III, Lisa

“Akh! Istomilas ya goryem”

En el cor del tercer acte, Lisa espera Hermann a mitjanit, al costat del canal. És una nit freda i pertorbadora, una altra metàfora de l’estat d’ànim de la jove, que sospita que Hermann ja no l’estima, i que el seu acostament inicial estava motivat per descobrir el secret de les cartes de la comtessa. Mentre espera, es lamenta per la seva mala sort en una ària breu, esforçada i carregada de dolor, tot un tour de force per a qualsevol soprano, no només per la seva evident dificultat, sinó per ser la culminació heroica de més de dues hores de lent desgast.