Els inicis del Gran Teatre del Liceu daten de 1837 quan un batalló de la Milícia Nacional, sota la iniciativa de Manuel Gibert, creà al desafectat convent de Montsió (actual portal de l’Àngel) el nucli institucional del futur Teatre: una societat dramàtica d’aficionats pel conreu de les arts escèniques. El 21 d’agost de 1837 té lloc la primera representació El marido de mi mujer de Ventura de la Vega, un pas de ball i un sainet.

L’any 1838, els socis decideixen fer un pas més i afegir al projecte una orientació docent amb la voluntat d’equiparar-se al Conservatorio de Musica i Declamación de Maria Cristina a Madrid; és d’aquesta manera com neix el Liceo Filarmonico Dramatico Barcelonés, amb la finalitat de promoure l’ensenyament teatral i musical. El mateix any obtenen el permís d’afegir el nom de la reina: Liceo Filarmónico Dramático Barcelonés de S.M. la Reina Isabel II. El Liceu el formaven els socis accionistes, els contribuents o abonats a les temporades teatrals i els alumnes de les càtedres, que rebien el seu ensenyament a canvi d’oferir representacions escèniques de franc.

El 1844, s’encarrega al soci de Joaquim de Gispert i d’Anglí el projecte de trobar un nou emplaçament per tal de construir-hi un edifici que acollís les càtedres docents i un teatre; així com idear la fórmula de finançament del projecte. L’espai triat fou l’antic convent dels Trinitaris a La Rambla. La compra de l’edifici es formalitzà el 9 de juny de 1844, amb unes condicions econòmiques molt favorables pel Liceu.

El projecte de finançament es va concretar amb la creació de dues societats: La Sociedad de Construcción, formada pel mateix Liceu Filharmònic i accionistes de les famílies benestants que rebien a canvi de les seves aportacions econòmiques el dret d’ús a perpetuïtat del 50% de llotges i butaques.

Com la solució aportada inicialment es mostrà insuficient des del punt de vista econòmic es creà una nova Sociedad auxiliar de Construcción per aportar la resta de diners a canvi de la propietat d’altres espais de l’edifici on s’hi van instal·lar botigues o el club privat del Cercle del Liceu.

A diferència d’altres ciutats europees on la monarquia havia participat activament en la construcció dels grans teatres d’òpera, el Liceu fou alçat a partir d’aportacions particulars, fet que comportà que una important part del Teatre fos propietat de molt poques famílies.

La primera pedra del nou Teatre es col·locà en el mes d’abril de 1845. L’arquitecte Miquel Garriga fou l’encarregat de la construcció i hi dirigí les obres fins el 1846 en què va ser substituït per Josep Oriol Mestres.

El 4 d’abril de 1847, diumenge de Pasqua de Resurrecció, s’inaugurava el Teatre amb una forta repercussió ciutadana. El programa incloïa una simfonia de Joan Melcior Gomis, el drama Don Fernando el de Antequera de Ventura de la Vega, una dansa de tipus andalús titulada Rondeña de Josep Jurch i coreografia de Joan Camprubí, una cantata en italià de Joan Cortada amb música de Marià Obiols titulada Il regio imene. L’òpera arribà uns dies més tard, el 17 d’abril amb Anna Bolena. El nou Teatre comptava amb l’aforament més gran d’Europa amb una capacitat per a 3500 espectadors i l’escenari disposava de les instal·lacions i la tecnologia més moderna d’aquell moment.

Des de la inauguració, el Gran Teatre del Liceu i el Teatre Principal van estar en constant pugna. Aquesta rivalitat es va centrar en aconseguir les millors programacions, i en ésser els primers en estrenar els títols de més èxit o a contractar els millors cantants. Fins a finals del segle XIX, el Principal va mantenir la primacia, però a partir de llavors, el Liceu, més innovador i ric, va convertir-se en el gran teatre de la ciutat. Les rivalitats entre els espectadors Liceístas i Cruzados van provocar, en alguna ocasió aldarulls; ja que més enllà del conflicte artístic hi era present la confrontació entre dues maneres d’entendre la burgesia i el poder ciutadà.

Aviat es fa palès que el Liceu no donava els beneficis esperats i aquest és un dels motius que tensà la relació entre els propietaris de les localitats i el Liceu Filharmònic (actual Conservatori Superior de Música del Liceu); així que el 1854 s’acordà la separació d’ambdós ens. El 31 de desembre de 1854 es promulgà el Reglamento para el régimen y gobierno de la Sociedad del Gran Teatre del Liceo, la direcció, la propietat i el govern del Teatre passen a dependre, en exclusiva, de la societat d’accionistes que a partir d’aquest moment passarà a anomenar-se Societat del Gran Teatre del Liceu.

La Societat del Gran teatre del Liceu no va explotar mai el Teatre de forma directa, era la Junta de govern qui s’encarregava d’escollir les “empreses de funcions” que l’arrendaven per temporades. Aquests empresaris es comprometien a oferir un determinat número de funcions i gestionaven la programació de la temporada. L’empresa de funcions era responsable també de l’orquestra, l’atrezzo i el vestuari així com de les despeses dels subministraments de l’edifici; també, estava obligada a cedir una part de l’escenografia a la Societat. A canvi, rebia els ingressos de la venda de les localitats que no estaven adscrites a la Societat.

El primer teatre tingué la curta vida de 14 anys, el 9 d’abril de 1861 un incendi iniciat a la sastreria es propagà ràpidament i destruí per complert la sala i l’escenari. El teatre va quedar en runes i els propietaris van decidir unànimement que el reconstruirien repartint els costos entre tots els accionistes i persones amb interessos al Teatre. Barcelona es guanyà l’admiració general ja que en un any es va reconstruir el Coliseu, de la mà de l’arquitecte Josep Oriol Mestres, novament sense el finançament de la Casa Reial.

El Liceu reobria les seves portes en el mes d’abril de 1862 amb l’òpera I puritani precedida d’una peça simfònica Las dos lápidas de Joan Sariols i Porta (composició guanyadora del concurs organitzat en motiu de la inauguració del nou Teatre).

El públic del Liceu era ben divers. Les llotges i la platea eren ocupades per les grans famílies de la burgesia i l’aristocràcia local i a mesura que les localitats s’enfilaven cap a pisos superiors la composició social canviava. Allà s’hi aplegaven els aficionats a la música i els membres de la petita burgesia, i en el cinquè pis la classe treballadora. No obstant això, el Liceu sempre havia estat identificat amb la burgesia. Més enllà de la seva funció com a sala d’espectacles era un lloc de trobada i de festa amb els balls de màscares,  d’exhibició de riqueses i on es tancaven negocis i matrimonis. El fet que el Liceu esdevingués símbol de l’oligarquia el convertí en punt de mira del proletariat revolucionari que a finals de segle XIX estigué fortament influenciat pels corrents anarquistes italians que utilitzaven l’acció directa o la “propaganda pel fet” com a mitjà de lluita contra les classes dominants. El 7 de novembre de 1893, en la funció inaugural de la temporada, durant el segon acte de Guillaume Tell, l’anarquista Santiago Salvador llença dues bombes Orsini al pati de butaques, de les quals només n’esclatà una deixant 20 víctimes i un gran nombre de ferits. Després d’aquell dia, el Liceu tancà les portes i no tornà a l’activitat artística fins el 18/01/1894 amb una sèrie de concerts dirigits pel mestre Antoni Nicolau. L’atemptat deixà un clima de por entre la burgesia, les llotges i les butaques trigarien en tornar-se a omplir amb normalitat.

El Teatre perdurà en mans de la Societat del Gran Teatre del Liceu fins a l’esclat de la Guerra Civil en què el Teatre és nacionalitzat per la Generalitat de Catalunya. Aquesta nacionalització es concretà en el Decret del 27/07/1936 mitjançant el qual el Liceu passava a anomenar-se Teatre Nacional de Catalunya. Tres dies més tard, als baixos del Cercle del Liceu s’instal·là la Comissaria d’Espectacles de la Generalitat i el 5 d’agost de 1936 es fa un annex al decret quedant nacionalitzat, també, el Cercle i el Conservatori.

A finals dels anys 70 del segle XX, el sistema de finançament estava del tot obsolet en relació amb els grans teatres d’òpera d’Europa. El 1980, amb la mort de l’últim empresari, Joan Antoni Pàmias, les administracions catalanes prenen consciència del valor històric i cultural de la institució i l’11 de desembre, mitjançant un decret de la Generalitat, es crea el Consorci del Gran Teatre del Liceu. En un primer moment en formà part la mateixa Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i la Societat del Gran Teatre del Liceu; posteriorment s’hi afegí la Diputació de Barcelona i el Ministeri de Cultura. Malgrat la creació del Consorci i l’entrada de finançament públic no es va aconseguir aturar el dèficit en l’economia del teatre.

La constitució del consorci comportà que la gestió directa del teatre quedés en mans de les administracions públiques. El Consorci nomenava els responsables de la gestió i programació del Liceu que en un primer moment foren Lluís Portabella, gestor de Pro-Música, en qualitat de gerent i Lluís Maria Andreu, com a administrador i director artístic. Malgrat l’increment de les aportacions de les administracions públiques, el dèficit anà adquirint unes proporcions realment alarmants.

L’incendi del 31 de gener de 1994, causà un profund impacte emocional i una forta i cohesionada resposta ciutadana. El mateix dia de l’incendi, el patronat del Consorci acordà per unanimitat la reconstrucció del Liceu en el mateix emplaçament. El projecte s’encarregà a l’arquitecte Ignasi de Solà-Morales al qual se sumarien Xavier Fabré i Lluís Dilmé.

Paral·lelament a l’inici de la reconstrucció del Teatre, el Consorci decideix no aturar la programació artística des de la convicció que el Liceu no es redueix a l’edifici, sinó que el constituïen sobretot el seu públic i l’art que s’hi feia. Es desenvoluparà l’activitat Artística en altres importants espais escènics de la ciutat: Palau de la Música Catalana, El Teatre Victòria, el Mercat de les Flors, el Teatre Nacional de Catalunya o el Palau Sant Jordi, entre d’altres.

Per tal de poder reconstruir, millorar i ampliar l’emblemàtic edifici va ser necessari un nou enfocament jurídic de cara a la seva titularitat pública i el 5 de setembre de 1994 es constitueix La Fundació del Gran Teatre del Liceu en un acte solemne al Saló dels Miralls. El mateix dia se signà la cessió de la propietat de la Societat del Gran Teatre del Liceu a les administracions públiques.

L’1 de febrer de 1995 es constitueix el Consell de Mecenatge, amb la finalitat d’afavorir el finançament privat en la reconstrucció del Teatre i garantir la permanència del suport empresarial en el projecte del Liceu.

El 7 d'octubre de 1999, se celebra la funció inaugural del nou Teatre amb Turandot sota la direcció d’escena de Núria Espert en un nou edifici que mantenia una aparença fidel a l’anterior, però dotat d’una infraestructura tècnica avançada.

El Liceu reneix com a projecte cultural adreçat al conjunt de la societat. El nou Teatre obre les seves portes com a teatre públic i com a tal té la missió de crear un art estèticament ambiciós que arribi al nombre més gran de ciutadans i vetllar per multiplicar les oportunitats artístiques dels músics i creadors del país.

Joan Matabosch assumirà la direcció artística del nou Teatre fins el 2014. Durant els seus anys d’actuació va mostrar un gran interès en no reiterar valors- títols, produccions, cantants- ja consagrats, sinó que va procurar innovar amb propostes que estimulessin la identificació de l’òpera amb un art viu i en constant transformació.

En el mes de juny de 2014 Christina Scheppelmann es situa al capdavant de la direcció artística del Teatre. Durant cinc anys, ha estat artífex d’unes  temporades artístiques equilibrades i de gran qualitat sense renunciar a la innovació, amb la contractació de grans veus i amb un fort interès per apropar l’òpera als més joves. A partir de la temporada 19/20 Víctor Garcia de Gomar s’incorpora com a director artístic del Coliseu.

Després de la reconstrucció, han estat directors musicals titulars Bertrand de Billy (1999-2004), Sebastian Weigle (2004–2008), Michael Boder (2008–2012) i, des de setembre del 2012, Josep Pons.

El 4 d’abril de 1847 s’inaugurava el Teatre amb un programa mixt que incloïa una simfonia de Joan Melcior Gomis, el drama Don Fernando el de Antequera de Ventura de la Vega, una dansa titulada Rondeña de Josep Jurch i Il regio imene, una cantata de Joan Cortada amb música de Marià Obiols.

Durant els primers anys els espectacles s’estructuraven a partir d’una obra teatral, d’una òpera, d’una sarsuela,  d’un ballet o d’un concert amb freqüents intercalacions d’una variada gamma de números de màgia, funambulisme o prestidigitació.

La programació de quaresma es reserva a espectacles estrictament musicals i durant el Carnaval, es programaven balls  de màscares i de disfresses seguint una tradició molt estesa per a tot Europa. La gran varietat d’espectacles estimulava la presència de sectors molt diversos de la societat, que omplien diàriament la sala. Durant aquest primer període, l’òpera representava aproximadament el 25% de les funcions.

La primera òpera que s’escoltà al Teatre va ser Anna Bolena de Donizetti (1847). Durant els primers anys es programava principalment òpera italiana amb una presència molt important de les obres de Rossini, Bellini i Donizetti . També des del primer any s’incorporà l’obra de Verdi. L’òpera francesa s’introdueix més lentament, però aviat adquireix una presència important ja que les característiques de la grand opéra, encaixaven perfectament amb un teatre de la grandiositat del Liceu amb la presència obligada d’un ballet, grans masses corals i impressionants escenografies. Els compositors més interpretats en aquest període són: Meyerbeer, Halévy i Thomas.

Al 1863 ja sonaren al Teatre les primeres notes wagnerianes en una funció en què el cor del Teatre i la Societat Coral Euterpe cantava la marxa del Tannhäuser sota la direcció de Josep Anselm Clavé. Però caldrà esperar fins el mes de març de 1883 per veure la primera òpera de Wagner al Liceu: Lohengrin, estrenada l’any anterior al Teatre Principal. Les condicions artístiques i arquitectòniques del Liceu el feien l’espai més adequat de la ciutat per a la representació de drames wagnerians. Aviat arribaran també Der fliegende Holländer(1885) i Tanhäuser (1887). El fervor wagnerià anà creixent i el 1899 s’estrena Die Walküre i Tristan und Isolde, obra  que inaugurà la temporada 1899/1900  amb una gran acceptació del públic. La presència de Wagner al Liceu continuà sense defalliment durant les primeres dècades del segle XX i es materialitza en els Festivals Wagner (primavera 1910/11) i l’estrena de Parsifal, obra que fins al 1914 només es podia interpretar íntegrament a Bayreuth. Barcelona va voler ser la primera ciutat del món a portar-la a escena legalment i la programà pel 31 de desembre de 1913. Les òperes de wagnerianes estrenades en aquest període han restat en la programació del Liceu fins als nostres dies.

Durant els anys 80 del segle XIX es consolida una estructura en la programació basada en l’assignació de gèneres per a cada una de les temporades: La d’hivern dedicada en exclusiva a l’òpera, la de quaresma en què s’alternen concerts, ballet i opereta i la de primavera dedicada a òpera o opereta.

Pel que fa a l’òpera italiana es consolida un repertori propi al qual s’habituen els espectadors. En aquestes temporades el públic mostra un gust especial per les òperes veristes. En aquest sentit destaquen les estrenes liceistes de Mascagni com Cavalleria rusticana, ,Iris, Amica (dirigida pel mateix compositor);  Pagliacci de Leoncavallo, Manon Lescaut, La bohème i Tosca de Puccini entre moltes d’altres.

L’any 1885 s’estrenà la primera òpera catalana al Liceu Lo desengany d’Artur Baratta i en el mateix període,  Sánchez Gavagnach hi estrenà La messaggiera, Tomás Bretón Los amantes de Teruel i Garín;  Felip Pedrell, Quasimodo, L’ultimo Abenzerraggio i I Pirinei, i abans de la fi de segle es representaran Pepita Jiménez  i Henry Clifford (dirigida pel mateix  Isaac Albéniz).

A partir dels darrers decennis del segle XIX, es consolida la passió del públic per les veus mítiques amb el llegendari tenor Mario, Antonio Superchi, Francesco Tamagno, Marietta Alboni,  Roberto Stagno, Julián Gayarre, Gemma Bellincioni, Hariclea Darclée, Rosina Storchio, Victor Maurel, Angelo Masini, Ramon Blanchart, Alessandro Bonci, Enrico Caruso, Tita Ruffo, entre molts d’altres. En aquest període debuten al Teatre alguns cantants catalanes que adquiriran ressò internacional com Francesc Viñas, Josep Palet, Andreua Avel·lina Carrera, Carme Bonaplata, Josefina Huguet,  Elvira de Hidalgo,  Maria Barrientos, Graziella Pareto  i Conxita Supervia.

La música simfònica va adquirint protagonisme gràcies a les temporades de quaresma que portaran al Teatre directors com Joan Goula,  Antoni Nicolau, Richard Strauss, Pablo Sarasate, Edoardo Mascheroni, Arturo Toscanini, Joan Lamote de Grignon, Saint-Saëns, Franz Beidler, Gabriel Fauré,  entre molts d’altres.

El  ballet pren importància com a espectacle únic de cada funció. Algunes de les obres més estimades del públic són Messalina de Giuseppe Giaquinto, Rodope de Paolo Giorza i Coppélia de Léo Delibes.

Durant els primers decennis del segle XX es popularitza l’òpera russa.  El 1915 s’estrenà Boris Godonov  de Mussorgski, títol que serà present en pràcticament totes les temporades.  Txaikovski i Rimskij-Korsakov van ser també acollits amb èxit al Teatre, en especial La llegenda de la ciutat invisible de Kítej (1926), una de les obres més populars del repertori rus.

La desproporció entre títols habituals i ocasionals s’accentua i l’òpera italiana amb Verdi i Puccini al capdavant continua representant el gruix de la programació del Teatre. El mateix fenomen passa amb el repertori francès amb la priorització d’autors com Bizet, Gounod, Massenet Bizet, Charpentier. Durant aquests anys també agafa molta força l’òpera alemanya amb Wagner, Mozart i Strauss. L’òpera d’autors del país es manté amb una certa continuïtat, en destaquen els compositors  Enric Morera (Tassarba, Empòrium, Bruniselda i Titaina); Jaume Pahissa (La morisca, La princesa Margarida i Gal·la Placídia);  Amadeu Vives (Maruxa, Balada de Carnaval, Doña Francisquita i Euda Uriach)

Durant el període d’entre guerres es consagren al Teatre una sèrie de cantants per les seves grans veus i la seva complicitat amb el públic. Entre els més estimats  destacquen Mercè Capsir, Maria Gay, Maria Espinalt, Hipòlit Lázaro, Miguel Fleta, Feodor Chaliapin, Beniamino Gigli Aureliano Pertile, Riccardo Stracciari, Tito Schipa, Mattia Battistini, Giacomo Lauri-Volpi, John O’Sullivan, Lauritz Melchior,  Fiodor Chaliapine, i Pau Civil.

A partir de 1917 el ballet  adquireix importància en la programació del Teatre amb la presència dels Ballets Russos de Serge Diaghilev que comptava amb ballarins de fama internacional com Nikinski;  Els Ballets Vienesos, el Ballet de l’Opéra de París, Els Ballets Russos de Montecarlo i la famosa ballarina Anna Pavlova. El cos de ball del Teatre adquireix autonomia amb la presentació de coreografies pròpies.

Els concerts de quaresma van tenir un gran ressò des dels anys 20. El maig de 1923 l’Orquestra Pau Casals inicià la seva col·laboració amb el Liceu. Tant aquesta orquestra com la del Teatre han estat dirigides per mestres tant importants com Igor Stravinsky, Richard Strauss, Max von Schillings, Alexander von Zemlinsky, Manuel de Falla, Clemens Krauss, Ottorino Respighi, Alexandre Glazunov o el mateix Pau Casals.

Durant els anys de la Generalitat republicana la programació artística aposta per afavorir la presència d’autors catalans amb algunes reposicions com Gal·la Placídia de Pahissa o estrenes com Neró i Acté de Joan Manén, Maria del Carmen d’Enric Granados, El estudiante de Salamanca de Joan Gaig o El monjo negre de Joaquim Cassadó. El giravolt de maig d’Eduard Toldrà, amb text de Josep Carner, programada el 1938, serà una de les poques òperes catalanes d’aquest període que ha sobreviscut en repertori.

Als anys quaranta l’estructura dels espectacles queda  fixada en una temporada d’hivern amb òpera, una de primavera amb ballet i una de quaresma, aquesta darrera perdura fins a la temporada 1953-54.

El Teatre continuava funcionant amb un repertori conegut i estimat pel públic, centrat més en la qualitat de les veus que en l’escenografia, el cor o l’orquestra. El títols més programats d’aquesta temporada continuen essent els italians: Il barbiere di Siviglia, Aida, Rigoletto, La traviata, La bohème o Madama Butterfly; el repertori francès queda reduït a Carmen, Faust, Manon, Samson et Dalila i Werther. En el món germànic continua la primacia absoluta dels títols wagnerians, equiparables en programació als italians més populars Tristan und Isolde, Die Walküre, Lohengrin. Mozart s’incorpora plenament al repertori, especialment Le nozze di Figaro, seguida de Don Giovanni, Così fan tutte, Die Entführung aus dem Serail i Die Zauberflöte; Strauss es redueix a tres  grans títols Der Rosenkavalier, Salome i Elektra. Entre 1939 i 1944 la companyia més habitual va ser l’Òpera de Frankfurt. Un fet singular en la història artística del Liceu va ser la visita del Festival Bayreuth la primavera de 1955 que es materialitzà en els Festivals Wagner amb les innovadores propostes escèniques de Wieland Wagner.

D’aquest període destaquen les estrenes d’òperes italianes contemporànies que representen una evolució dels corrents anteriors romàntics i veristes. En destaquen autors com: Salvatore Allegra, Licinio Recife, Vieri Tosatti, Jacopo Napoli, Ildebrando Pizzetti, Renzo Rossellini, Gianfranco Menotti, Luciano Chaily i Raffaello de Banfield.

La tradicional passió liceista per les grans veus troba en quests anys una situació especialment propícia ja que passen per escena les figures més importants de la lírica internacional. Entre el públic i aquests artistes es produeix una relació d’agraïment i devoció que estimula la mitificació dels artistes i garanteix la continuïtat del Teatre.

Tres sopranos destaquen per la seva vinculació personal amb el Teatre: Victoria de los Ángeles qui fascinà el públic amb el seu estil pur i elegant des del seu debut amb La comtessa de Le nozze di Figaro. RenataTebaldi, soprano ja consagrada en el moment del seu debut al Teatre fascinà el públic  fins a conventir-se en un ídol del Coliseu i de la ciutat. Sens dubte l’artista més plenament identificada amb el Liceu és Montserrat Caballé , tant per la seva qualitat altíssima com per la seva presència en la programació durant més de 30 anys.

Altres veus femenines estimades pel  públic són les de Maria Caniglia, Giulietta Simionato, Ebe Stignani, Fedora Barbieri, Kirsten Flagstad; Elisabeth Schwarzkopf, Gertrude Grob-Prandl, Astrid Várnay, Lisa della Casa, Birgit Nilsson,  Maria Callas, Virginia Zeani, Fiorenza Cossotto, Magda Olivero, Grace Bumbry, Joan Sutherland, Renata Scotto, Leyla Gencer, Mirella Freni, Marilyn Horne, Ángeles Gulín, Ghena Dimitrova, Elena Obraztsova, Leonie Rysanek o Edita Gruberová entre d’altres.

Dos tenors catalans han emocionat d’una manera molt especial els espectadors: Jaume Aragall i Josep Carreras. Altres veus masculines molt valorades són les de Mario Del Monaco, Giuseppe Di Stefano, Wolfgang Windgassen, Mario Filippeschi, Carlo Bergonzi, Franco Corelli, Alfredo Kraus, Richard Tucker, Plácido Domingo, Eduard Giménez, Dalmau González, Pedro Lavirgen, Luciano Pavarotti, Hans Hotter, Manuel Ausensi, Ettore Bastianini, Piero Cappuccilli, Cornell MacNeil, Vicenç Sardinero, Joan Pons, Carlos Álvarez, Sherrill Milnes, Boris Christoff, Cesare Siepi, Bonaldo Giaiotti, Nicola Ghiaurov,

Entre 1939 i 1981 dirigeixen al Teatre personalitats de gran fama internacional com Napoleone Annovazzi (director musical del Teatre de 1947-1952), Eugene Ormandy amb l’Orquestra Simfònica de Filadèlfia (1955), Georg Szell amb l’Orquestra Cleveland (1957), William Steinberg amb l’Orquestra de Pittsburg (1964), Karl Böhm, amb l’Orquestra Filharmònica de Viena (1965) Herbert von Karajan amb l’Orquestra Filharmònica de Berlin (1972) Georg Solti amb l’Orquestra de París i Lorin Maazel amb la New Philarmonia Orchestra de Londres (1974).

En relació a la dansa, passen pel Teatre companyies com la del Marqués de Cuevas els Ballets de Montecarlo, Ballet de L’Opéra de Paris, New York City Ballet, la Companyia Igor Moisseiev, Ballet de Teatre Kirov de Leningrad, companyies de Sòfia, Belgrad, Praga, Brno, Ballet du Rhin, Òpera Estrasburg, , el London Festival Ballet i el Ballet del Théâtre Français de Nancy. També es consolida el Ballet Estable del Gran Teatre del Liceu sota la direcció de Joan Magriñà càrrec que posteriorment assumí Assumpta Aguadé.

Durant els anys de gestió del Consorci el repertori operístic bàsic es manté sense gaires novetats i s’incrementen les estrenes. Algunes de les obres més representades són Aida, Rigoletto, Il trovatore i La traviata de Verdi; Lohengrin, Die Walküre, Tristan und Isolde, Tannhäuser, Parsifal de Wagner; Lucia di Lammermoor, L’elisir d’amore, La favorita de Donizetti; Tosca, La bohème, Turandot, Madama Butterfly de Puccini; Norma de Bellini;  Il barbiere di Siviglia de Rossini i Salome i Elektra  de Richard Strauss.

Durant aquesta etapa el Teatre s’obre a noves corrents i tendències estètiques de la dramatúrgia contemporània amb la participació de directors d’escena com Josep Montanyès (Cançó d’amor i de guerra, Una cosa rara) Lluís Pasqual (Falstaff, Samson et Dalila), Ricard Salvat (Edip i Jocasta, Tannhäuser) Mario Gas (Un ballo in maschera, Il matrimonio segreto, Jenůfa, L’elisird’amore) Núria Espert (Elektra, Carmen, Turandot) Joan Lluis Bozzo (Rigoletto) Joan Font dels Comediants (Die Zauberflöte) José Luis Alonso (Armide, Doña Francisquita) Emilio Sagi (Mefistofele, Idomeneo, José Carlos Plaza (The Duenna), entre d’altres.

El Consorci va afavorir la incorporació d’alguns dels grans noms internacionals de la direcció d’escena, que han dirigit espectacles innovadors no sempre exempts de polèmica com son Piero Faggioni, Otto Schenk, Giancarlo Del Monaco, Jonathan Miller, Jean-Pierre Ponnelle, Gilbert Deflo, Hans Hollmann, Graham Vick, Michael Hampe, Götz Friedrich, Graham Vick, Steffen Piontek, Harry Kupfer, Willy Decker entre molts.

A banda de la presencia de les veus consagrades del període anterior cal destacar els debuts de Simon Estés, Catherine Malfitano, Éva Marton, Marilyn Horne, Dolora Zajick, Aprile Millo, June Anderson, Anna Tomowa-Sintow, Chris Merritt, José van Dam, Cecilia Bartoli, Josep Bros, Debora Voight, Paata Burchuladze, María Bayo.

Malgrat l’incendi del 31 de gener de 1994, el Consorci decideix no aturar la programació artística  que es traslladarà a altres equipaments de la ciutat. Durant aquests anys destaquen obres com The Light house de Davis (1996), The Turn of the Screw de Britten (1996) i Le pauvre matelot de Milhaud (1997) o Alcina de Händel i se’n representen d’altres com Turandot al Palau Sant Jordi (1994), Tristan und Isolde (1996) i Macbeth (1997) al Palau de la Música Catalana, Madama Butterfly (1995) Norma (1995),i L’elisir d’amore (1998) al Teatre Victòria entre moltes d’altres.

El 7 d’octubre s’inaugura el tercer Teatre amb Turandot sota la direcció d’escena de Núria Espert. Durant aquests darrers anys han estat moltes les nits d’èxit al Teatre, en són un exemple Macbeth amb Riccardo Muti i Aida que recupera la històrica escenografia de Josep Mestres Cabanes (2001),  Henry VIII amb Montserrat Caballé (2002) La Gioconda amb la direcció d’escena de Pier Luigi Pizzi (2005, 2019) Der Ring des Nibelunge sota la direcció d’escena de Harry Kupfer (2003-2004) i les estrenes de Boulevard Solitude (2007) La cabeza del Bautista (2009),  Le Grand Macabre (2011) el Festival Bayreuth (2012)  La llegenda de la ciutat invisible de Kítej (2014), Benvenuto Cellini sota la dirección de Terry Gilliam (2015) Elektra de Patrice Chéreau i Simon Boccanegra amb Plácido Domingo (2016) Tristan und Isolde amb Iréne Theorin (2017) Andrea Chénier amb Kaufmann i Radvanovsky (2018) o l’estrena mundial de L’enigma di Lea (2019).

Pel que fa a la dansa, durant aquests darrers anys han passat pel Teatre algunes de les més importants companyies a nivell internacional: Alvin Ailey, American Dance Theater, Martha Graham Dance Company, Béjart Ballet Lausanne, Nederlands Dans Theater, Ballet de Zuric, Das Hamburger Ballet, English National Ballet, Ballet de l’Opéra National de Paris, Compañía Antonio Gades, Pina Bausch, Semperoper Ballett entre molts d’altres.

També agafa embranzida la programació infantil que es concretarà amb la creació d’El Petit Liceu. L’activitat a l’escenari principal conviu amb altres espectacles desenvolupats principalment al Foyer del Teatre amb les sessions Golfes  i les monogràfiques en ocasió de l’òpera programada en aquell moment, en aquesta mateixa línia naixeria anys més tard l’Off Liceu i L’Esclat de la Música de Cambra.

Durant aquests anys han passat pel Teatre grans veus com les de, Ángela Denoke, Joyce DiDonato, Diana Damrau, Iréne Theorin, Sondra Radvanovsky, Jonas Kaufmann, Christian Gerhaher, Juan Diego Flórez, Javier Camarena, Piotr Beczala entre molts d’altres.