(Des)sacralitzar
La història de l’òpera, en la seva essència més profunda, sempre ha navegat en el llindar d’una paradoxa fascinant: és alhora temple i escenari, litúrgia i provocació, pregària i crit. Des dels seus orígens al Renaixement, l’art líric ha sabut beure de l’esperit del ritu i apropiar-se de la solemnitat del que és sagrat, de la comunió col·lectiva i del silenci expectant que precedeix la revelació.
Però, al mateix temps, ha estat capaç de capgirar aquesta mateixa aura i desvelar el que el dogma amaga, desbordant amb cossos, passions i desitjos el que l’ordre volia contenir. Quan el teló s’aixeca, l’espectador no només és testimoni d’una ficció, sinó que entra en un espai on el que és sagrat i el que és humà s’entrellacen com dues veus en contrapunt. Les àries poden sonar com oracions que invoquen una veritat intangible; els cors ens poden recordar la
veu d’un poble congregat, i, tanmateix, en el mateix instant, els escenaris es converteixen en cambres d’intensitat, en llocs on la fe, la moral i la llei es posen a prova. L’òpera ens ensenya que l’emoció humana no coneix fronteres, que l’èxtasi religiós i l’explosió amorosa comparteixen la mateixa respiració.
I és aquí on el ritual es completa, perquè l’espectador no hi assisteix mai des de fora. La seva presència, el seu silenci, la seva mirada són part de la litúrgia. Davant del que es canta i s’encarna a escena, també pren partit —encara que sigui íntimament—, reconeixent-se o deixant-se commoure, deixant-se interpel·lar. En aquest espai compartit, l’òpera no només es representa, sinó que passa a través nostre. I quan el teló cau, alguna cosa ha canviat, perquè el ritu escènic transforma també qui el rep i el fa còmplice d’aquesta tensió viva entre fe i desig, ordre i alliberament, resistència i revelació.
Víctor Garcia de Gomar
Director artístic del Gran Teatre del Liceu
Amb el lema (Des)sacralitzar, la temporada 2026-2027 del Liceu s’erigeix com un temple d’interrogacions, un espai on el vell combat entre el que és sagrat i el que és sacríleg travessa cada obra i cada gest escènic. El teatre convida el públic a endinsar-se en un viatge que interpel·la les arrels més profundes de la nostra sensibilitat i de la nostra història cultural; una idea que ressona amb les tensions del nostre present.
Cada títol de la temporada esdevé així un espai per pensar la responsabilitat de l’art, la seva força per revelar fissures i suggerir horitzons. Així, Aida emergeix com un mirall de les grans crisis contemporànies: els conflictes geopolítics, la instrumentalització del poder i la vulnerabilitat dels desplaçats. El ritual es pot convertir en maquinària d’opressió i de demostració de com l’amor, sotmès a l’imperi de les jerarquies, reivindica un espai de dignitat.
Jenůfa, en canvi, aprofundeix en la violència invisible que pot generar una comunitat quan confon tradició amb control. Janáček posa en escena l’ètica del cuidador i del jutge i ens recorda que les estructures socials poden legitimar el sofriment en nom d’una moral rígida.
Amb La flauta màgica, el que és sagrat adopta una altra forma: la del coneixement compartit i la del ritual com a espai d’igualtat. En un temps en què la desinformació erosiona la convivència, Mozart recupera la idea de la iniciació com a camí cap a una ètica lúcida i inclusiva.
Amb Das Rheingold presentem l’univers wagnerià com una al·legoria radical sobre l’origen de la dominació: el desig convertit en llei, la natura profanada en nom del control absolut. Un mite que ens recorda que tota arquitectura de poder s’alça sobre una fractura ètica inicial.
The Exterminating Angel aprofundeix en la repetició buida de convencions, la performativitat social, la incapacitat d’imaginar sortides davant el que ens oprimeix. Adès retrata una comunitat atrapada en la seva pròpia autoreferencialitat, que anticipa les crisis de sentit d’una societat saturada d’imatges, però mancada de substància.
I La bohème consagra una estètica de la cura i de la vulnerabilitat. En una època que reclama noves formes de solidaritat, Puccini eleva el que és quotidià i converteix la precarietat en poema: recorda que el que és sagrat pot néixer d’un gest de tendresa.
Un conjunt d’obres, entre moltes d’altres, que formen un arc dramatúrgic que dialoga amb grans temes del nostre present: la preservació de la identitat cultural davant les forces globalitzadores; la revisió d’estructures de poder que, tant en el passat com avui, poden sacralitzar la violència; la cerca de noves formes de comunitat capaces d’acollir la diversitat, i la reivindicació de la vulnerabilitat com a nucli d’una ètica més justa.
En un món que oscil·la entre la necessitat de creure i el desig de desmuntar els seus propis mites, l’òpera emergeix com un lloc privilegiat per explorar aquesta dualitat amb profunditat, ironia, compassió i una potència poètica innegable.
El resultat és una invitació a participar d’una temporada que convoca a una mirada més aguda i més sensible, capaç d’entrellaçar ètica i estètica per fer del Teatre no només un refugi, sinó també un impuls per repensar el món que compartim.
Jonathan Nott
Director musical del Gran Teatre del Liceu
Quan era jove volia cantar i volia volar. Tothom pot cantar —a qui no li han cantat els seus pares o no ha cantat als seus fills?—, però, per desgràcia, ningú pot volar! Tot i que això no és del tot cert: en la música podem fer les dues coses. El cant és l’expressió de l’ànima, i el poder primigeni d’un ésser humà que ens canta una història —un trobador— va ser la raó per la qual em vaig voler convertir en cantant d’òpera. I tot i que la meva col·lecció adolescent de discos de vinil dels millors cantants d’òpera (molts d’ells, per descomptat, del Liceu) va créixer, la meva veu de tenor no ho va fer, i sense veu, no hi ha carrera operística, tret que, per sort, un es dediqui a dirigir.
Per a mi, el plaer més gran de dirigir és acompanyar, ajudar i crear un ambient en el qual altres músics es puguin sentir tan lliures com ocells, en el qual se sentin recolzats i inspirats.
La música ens ensenya que el temps no és tan obstinadament lineal com temem els éssers humans: que els cercles tancats s’acosten molt més a la veritat de l’existència. I ara, després de moltes òperes, m’uniré a aquesta il·lustre llista de mestres que han estat directors musicals a la mateixa sala d’òpera els cantants de la qual em van inspirar a l’inici de la meva trajectòria. Estic molt emocionat i em sento molt honrat, més del que us pugueu imaginar.
El Liceu és un lloc molt especial i únic! La creença que la música i el drama musical ens pertanyen a tots, que formen part de les arrels més profundes de la humanitat, que la pedagogia, l’òpera social i aquesta capacitat innata que tots tenim de cantar els uns per als altres i amb els altres són la clau per a una societat més oberta i comprensiva, brilla com un far des del centre de Barcelona. Així que la meva pregunta és: fins a on podem propagar la resplendor d’aquest far?
El món està canviant. He tingut la sort de crear i compartir música a moltes parts del món. He vist l’alegria que es transmet als milers de persones que van al concert a l’aire lliure a São Paulo i he observat el canvi que s’ha produït en la societat japonesa durant l’última dècada, ja que ara sent la necessitat de mostrar obertament emocions intenses al final d’un concert de música “clàssica”. I també he estat testimoni de l’enorme creixement del públic jove cridant “Bravo” a la Xina, a Corea...
El far del Liceu pot ser una llum guia a tot el món. El Liceu ha demostrat que la música “clàssica”, amb els estàndards d’interpretació i cant més alts del món, no té res d’“elitista”, i m’encantaria compartir aquesta filosofia amb tots els habitants d’aquest planeta!
El Liceu m’ha donat una de les benvingudes més càlides que he rebut mai. Estic immensament agraït per l’amabilitat mostrada per Josep Pons i pel seu amor i la seva energia incansable per fer del Liceu el que és avui dia. I, sobretot, estic molt emocionat que la meva primera temporada aquí, en una casa amb una tradició wagneriana tan profunda, marqui l’inici d’una nova tetralogia junts.
Totes les persones que treballen per al Liceu, que li donen suport i que formen part de la seva família saben, en el fons del seu ésser, com n’és d’especial i únic aquest teatre. I saben que com més es deixa entrar la música en la vida, més inseparables es tornen la vida i la música, i que com més la vida es converteix en música, més ballem i cantem junts en aquest viatge. Aquest és el món en què m’encantaria viure.
Una forta abraçada!