Lessons in Love and Violence

La Veu del Liceu - 05

Entrevista a George Benjamin

Entrevista

Comparteix l'article

Vols rebre les novetats? Subscriu-te

George Benjamin: “Les xarxes socials i totes les trampes del món actual en realitat no són importants; jo segueixo creient que l’òpera és el mitjà artístic més bonic i emocionant que existeix”

Als 16 anys va començar a formar-se com a compositor de la mà d’Olivier Messiaen a París. D’alguna manera el va influir en la seva manera d’entendre l’ofici de compositor?

Sí, molt. Vaig començar a estudiar amb Messiaen quan era molt jove i em va impressionar moltíssim. A més de ser un gran compositor, era un home increïble i un professor entregat, li dec més del que puc expressar en paraules. Un cop dit això, la meva música s’ha allunyat molt del seu món sonor, però això li agradaria. Mai no va voler imposar el seu estil als seus alumnes.

En l’època de les xarxes socials i les pantalles en general, quin sentit té compondre una òpera?

Les xarxes socials i totes les trampes del món actual en realitat no són importants; jo segueixo creient que l’òpera és el mitjà artístic més bonic i emocionant que existeix. I componc òperes perquè m’encanta la forma i m’apassiona la idea de presentar el drama a través de la música.

Què l’impulsa a l’acte de posar-se a escriure música?

Crear música és la meva vida, és com si em preguntessis per què respiro.

Quin efecte espera que tingui la seva música en l’espectador?

Al final, faig música per a mi mateix amb l’esperança que algú més emfatitzi amb els meus esforços

El tòpic diu que la música contemporània no desperta interès entre el gran públic, però vostè omple teatres d’òpera arreu del món. Què creu que té la seva música per a què connecti amb el públic?

Se’m fa difícil explicar el contacte de la meva música amb el públic; senzillament ho faig tan bé com puc —en tots els aspectes de la direcció creativa— i la resta no és més que atzar i sort. Però, és clar, com qualsevol altre artista, prefereixo l’èxit al fracàs, tot i que entenc l’èxit a la meva manera. Al final, confio en la meva imaginació, oïda interna i consciència per sobre de tota la resta.

Creu que pot descriure la seva música?

És molt millor escoltar-la.

 

Vostè diu que li agrada sentir-se lliure per a poder reinventar-se en cada obra. Què vol dir amb això?

M’avorriria a mi mateix de repetir-me —i si no m’interessa o no em plantejo reptes en el procés de composició, llavors als intèrprets i al seu públic tampoc no els captivaria—. A més, m’agrada explorar i conquerir nous territoris expressius i tècnics; així, m’emociono, i aquest fervor pot arrelar en la mateixa substància de la música. Al final, rutina i complaença són l’anatema de la creativitat genuïna.

L’any 2010 vam poder escoltar en aquest teatre la seva òpera Into the little Hill, i el 2016 Written on Skin. Pel que fa a la música, creu que hi ha connexions entre Into the little Hill, Written on Skin i Lessons in Love and Violence?

Agraeixo profundament que les meves tres òperes s’hagin programat a Barcelona. Aquestes obres són el producte de la col·laboració entre les dues mateixes persones, així que seria impossible que no compartissin alguns trets. L’estil de Martin Crimp és extremadament particular i específic, i l’enfocament del drama té impacte en tots els nivells del meu pensament creatiu. També hi ha altres aspectes comuns entre les obres: la meva predilecció per l’escriptura vocal i la seva intersecció amb la textura instrumental, i un apropament a l’harmonia; tot i que el més important és que hem intentat que cadascuna de les tres obres sigui diferent i particular.

Creu que existeix un “estil Benjamin”?

Un estil? Jo puc reconèixer la meva pròpia música, però trobo que han de ser els altres els qui la categoritzin i defineixin.

En alguna entrevista vostè defineix el seu treball com a “abstracte”. Per què?

Crec que en això no se’m va interpretar bé! En tota composició hi ha un grau de fricció: per una banda, la vivesa superficial de la invenció i la immediatesa dramàtica; per una altra banda, les lleis i els codis d’acció subestructurals. Sense un grau elevat de pensament abstracte sota la superfície, correríem el risc permanent que la música de l’òpera esdevingués una simple il·lustració, imitació i melodrama. Jo el que vull és crear música que sigui tàctil i immediata en aquell precís moment, perquè m’apassiona la tensió entre l’espontaneïtat aparent i l’arquitectura oculta.

En el procés d’elaboració hi ha molts passos, com la tria dels cantants o la instrumentació. Pel que fa a Lessons in Love and Violence, quin criteri va seguir a l’hora d’escollir uns instruments o altres?

La narrativa d’aquesta òpera demanava una paleta orquestral predominantment fosca. Els vents alts i els metalls tan sols apareixen per parelles —flautes, oboès i trompetes—, mentre que en els registres més baixos hi ha tres fagots i quatre trombons. Normalment, les cordes es troben davant, i altres timbres importants inclouen el címbal hongarès, dues arpes i un munt de tambors a la secció de percussió, la qual cosa és inusual.

I en quant a les veus, va escriure els personatges pensant en qui els havia de cantar?

Les parts vocals s’han dissenyat específicament per a les meravelloses veus que van cantar a l’estrena mundial de Londres el 2018, tot i que, des de llavors, d’altres cantants han interpretat els mateixos papers de manera formidable.

La direcció escènica de Lessons in Love and Violence anirà a càrrec de Katie Mitchell, amb qui ja va treballar a Written on Skin. Què creu que li aporta a la seva música la visió de Mitchell?

Katie Mitchell és una artista destacable. Admiro la claredat i intel·ligència de la seva visió general sobre l’escenari, mentre que als assajos la seva velocitat i potència d’acció no deixen d’impressionar-me. En col·laboració amb la dissenyadora d’escenografia Vicki Mortimer, ha produït les versions ideals d’aquestes obres, de manera que tant en Martin com jo els estem immensament agraïts. També vull afegir que la Katie respon a la música de manera autèntica i visceral i, a més, respecta els creadors i busca representar la seva feina sobre l’escenari de la manera més vívida possible en comptes d’explotar-la com a eina d’expressió personal.

Un altre element essencial en qualsevol òpera és el text, en el seu cas ha treballat amb Martin Crimp. Quan Crimp li entrega el text, la música brolla de manera espontània, o el procés és més complicat?

L’arribada del text complet d’en Martin sempre és un moment molt emocionant per a mi, això no obstant, la música en si mateixa no se’m comença a formar al cap fins uns quants mesos més tard. És cert que la creació de la música —especialment en una edat com la nostra, sense un funcionament vernacle— és sovint una tasca complexa i laberíntica. Busco espontaneïtat aparent en tots els aspectes, tot i que quan t’enfrontes a estructures a aquesta escala i amb una orquestra tan gran, no és més que una il·lusió. La composició demana esforç i ofici.

 

Li agrada fer canvis en el llibret per a adaptar-lo a les seves idees musicals?

 

En Martin i jo sempre ens comuniquem molt, de vegades li demano ampliar o escurçar el text, tot i que les raons mai no són purament musicals, sinó pel tempo i el ritme de l’evolució del drama, en què les paraules i la música es fusionen.

 

La temàtica del llibret l’escullen de manera conjunta, o és una proposta de Crimp?

Pel que fa al tema, compartim idees durant uns quants mesos abans de decidir-ne un. És en gran mesura un esforç col·lectiu, encara que —sense tenir en compte Into the Little Hill— és en Martin qui ha trobat les històries que hem explicat.

 

Des del seu punt de vista, què ens pretén explicar aquesta òpera?

Això ho ha de decidir cadascú; no volem proclamar idees bidimensionals i didàctiques des de l’escenari.

Per a crear la música s’ha inspirat en d’altres compositors o períodes històrics?

Escric òperes perquè m’encanta l’òpera, i això implica Berlioz, Mussorgsky, Debussy, Janáček, Berg i molts d’altres. Però, tot i això, mentre escric gairebé mai agafo referències d’altres partitures i, de fet, intento mantenir un cert grau d’independència en tot moment.

En aquests temps ens ha tocat viure una pandèmia mundial que ens ha afectat a tots. Aquest context li ha servit com a inspiració musical per a futures obres?

Que el nostre dia a dia influeix en la imaginació és inqüestionable, però com, què i quan —especialment en música sense text— em segueix semblant una cosa ambigua. No considero que la meva música sigui un “reportatge” del món exterior —com tampoc no ho és del meu món interior—. I, de vegades, un artista es pot sentir empès a contrarestar allò que passa més enllà del seu univers, com una espècie d’antítesi o fins i tot de repte.

Com està vivint aquesta pandèmia?

La pandèmia ens ha obligat a tots a restringir els moviments i a quedar-nos més o menys aïllats durant llargs períodes de temps. Això, paradoxalment, és un tipus d’existència a la qual estic acostumat, així que aquest darrer any he estat component incessantment. De fet, fa un parell de dies vaig acabar una nova peça orquestral en la qual treballava des de finals del 2018...

Segurament ara la música en directe és més necessària que mai...

Enmig d’aquesta terrible pandèmia crec que hauríem de valorar, més que mai, les actuacions artístiques en directe —sobretot perquè, de fet, a la majoria de països és quelcom poc freqüent—.

Què els hi diria als espectadors del Liceu abans de veure la seva òpera?

Hi ha una cosa que tinc clara: en aquests moments (a finals de gener del 2021) em fascina i m’encanta que el Liceu segueixi amb la producció de Lessons in Love and Violence, tot i els grans reptes als quals s’està enfrontant el món artístic —i tants d’altres— avui dia. Estic molt agraït a Josep Pons i a tots els que s’hi han implicat. I si he de dirigir unes paraules al públic de Barcelona simplement seria: gràcies.

Comparteix l'article

Vols rebre les novetats? Subscriu-te

Continua fent scroll per veure el següent article

Load next