El Gran Teatre del Liceu s'alça al sector central de la popular Rambla de Barcelona, passeig emblemàtic de la Ciutat Vella, que ha mantingut al llarg del temps el seu protagonisme i la seva personalitat.

Té una superfície construïda de 36.000 m2, dels quals el 70% els ocupa l’àrea d’escena i de serveis, i el 30% restant correspon a l’àrea destinada al públic.

El vestíbul principal amb accés des de La Rambla, és un dels espais que es van salvar de l’incendi de 1994.

El vestíbul és d’estil eclèctic basat en el Renaixement. D’aquest estil, a mitjans del segle XIX en deien “florentino” i era la interpretació més o menys lliure que en l’època isabelina es feia del neoclàssic.

L’escala central és de marbre i condueix al primer pis on hi ha el “Saló dels Miralls”. L’escala és també d’estil neoclàssic. A dalt de tot hi ha l’escultura de la “Musa de la Música” obra de Venanci Vallmitjana. Fou col·locada aquí el 1901.

La fidel reconstrucció de la Sala i l'escenari, totalment destruïts pel foc, ha permès diversos canvis i millores.

La Sala, inspirada explícitament en el Teatro alla Scala de Milà, té la planta en forma de ferradura (fondària i amplada màximes de 33 i 27 m), amb platea i cinc nivells, que fan de la sala un dels espais teatrals més solemnes de tota l’arquitectura europea del segle XIX.

L'aforament és de 2.292 espectadors, un dels més grans dels teatres europeus d'òpera.

Les llotges, amb petites avantllotges, se situen al prosceni, al voltant de la platea i a l'amfiteatre.

El conjunt del prosceni segueix la recomposició d'aquest espai feta el 1909, amb un gran arc central que neix dels muntants laterals, ben definits cada un per les dues columnes corínties que suporten els ampits dels quatre pisos de llotges de prosceni, les més àmplies i luxoses del Teatre.

Al llarg de la història del teatre hi ha hagut diferents telons. El teló de boca actual (vellut) ha estat dissenyat per Antoni Miró i té dues formes d’obertura: vertical i de banda a banda.

Les pintures que hi ha als vuit òculs ò medallons del sostre i damunt l’arc de prosceni són obra del pintor Perejaume. D’aquests vuit òculs, cinc són retràctils (mòbils), de manera que les pintures es poden moure i deixen al descobert tot un seguit de focus que formen part de l’equipament luminotècnic.

El Fossat de l’orquestra és també una plataforma que s’eleva o es manté a 2m per sota l’escenari, segons el tipus d’espectacle.

El conjunt de la Sala i l’escenari disposen actualment de l’equipament tècnic necessari per satisfer àmpliament les exigències que presenten les produccions operístiques.

El Saló dels Miralls, anomenat antigament “El vergel”, és un espai de trobada del públic. Salvat de l’incendi i restaurat curosament, aquest saló, amb les seves pintures al sostre i els curiosos textos referents a l’art i la música que recorren la part alta de les parets, és un espai on es conserva, intacta, l’atmosfera de l’antic teatre del Liceu.

El Foyer, és un espai de descans i trobada per al públic que està situat sota la gran sala. És un espai polivalent on, a més de la cafeteria durant els entreactes, s'utilitza també com a sala per a concerts i representacions de petit format, sessions informatives prèvies a cada representació operística i per a la celebració d’esdeveniments empresarials o socials.

L’escenari del Liceu és l’àrea més gran de tot el conjunt del Teatre i el nucli al voltant del qual s’organitza tot l’edifici. És el cor d'una gran torre escènica que s'eleva 40 metres per damunt del nivell d'escena i s'enfonsa 24 metres per sota d'aquest nivell.

Està dotat d’uns equipaments de gran envergadura i complexitat que permeten una gran agilitat en el muntatge i desmuntatge de les produccions, en el canvi d’escena i, alhora, en l’alternança de títols en la programació.

L’estructura té forma de creu. Al centre, hi ha l’escenari pròpiament dit, i, als laterals i al fons, uns espais annexes.

La boca de l’escenari (el marc), fa 14 m d’amplada i l’escenari té 15m d’amplada i 16m de profunditat (que és el que veu l’espectador). Aquest espai està format per dues grans plataformes amb moviment ascendent i descendent que treballen com ascensors.

Damunt l’escenari, és a dir el nivell zero, s’eleva la gran torre escènica de 33m d’alçada fins a la pinta, i 7m. més fins dalt de la teulada. S’enfonsa 16m + 8m. per donar cabuda a les plataformes per sota d’aquest nivell zero.