Francesco Cilea, contemporani de Puccini i Leoncavallo, és un dels compositors més destacats de l’òpera italiana de finals del segle XIX i principis del XX, un continuador lògic de la bellesa lírica del bel canto. 'Adriana Lecouvreur' és la seva obra més destacada, un drama sobre l’amor i la venjança que va construir una de les principals heroïnes escrites per a soprano liricodramàtica, una actriu que fa de la vida un art, i porta el seu món exaltat fins a les seves últimes conseqüències.
«Adriana Lecouvreur és una òpera que, en essència, tracta sobre l’actuació. I una de les primeres coses en les quals vaig pensar va ser en una meravellosa pel·lícula de finals de la dècada del 1960 protagonitzada per Mick Jagger, titulada Performance, que va sobre l’art de la imaginació, l’art de la interpretació, sobre com esborrar els límits que separen la fantasia de la realitat. I quan vaig començar a pensar en Adriana en aquests termes em va començar a venir molt de gust, i vaig dir que sí.»
David McVicar, sobre la seva producció original d’Adriana Lecouvreur per a la Royal Opera House
En resum, Adriana Lecouvreur és la història d’una actriu, la protagonista de la qual l’obra pren el seu títol, enamorada d’un noble anomenat Maurici, comte de Saxònia. Adriana és una dona dedicada a l’art i al seu perfeccionament —es presenta com una intermediària entre el geni de l’artista i el públic—, que es veurà embolicada, contra la seva voluntat, en una intriga política que posarà fi a la seva vida: Mauricio, que aspira a ser el rei de Polònia, cerca l’ajuda de la Princesa de Bouillon, una antiga amant que encara segueix enamorada d’ell.
«Embolcallada per un argument enrevessat i un final poc creïble, Adriana és també un prodigi musical que es corona com una de les obres mestres del lirisme italià»
Però quan aquesta descobreix que Maurici ha oblidat el seu amor, i que només hi acudeix per interès estratègic, començarà a traçar un pla de venjança que apuntarà directament a Adriana, a qui identifica com la nova amant de Maurici i, per tant, el seu rival. Després de moltes intrigues repartides entre el segon i el tercer acte, que van testimoniant la feroç antipatia entre la Princesa i Adriana, al quart es resol la tensió: Adriana rep un ram de violetes enverinades; en aspirar l’aroma de les flors també s’intoxica i, finalment, mor en braços del seu amant.
La mort d’Adriana és un clixé utilitzat àmpliament en moltes òperes dels segles XIX i XX: el de la dona passional, sobrepassada per una realitat que no pot controlar, que mor sense haver aconseguit l’amor. Adriana és una heroïna tràgica d’una dimensió semblant a la Mimì de La bohème, Madama Butterfly o la protagonista de La traviata, amb àries tempestuoses, però que mor d’una manera irreal. El final d’Adriana és, segurament, el factor desequilibrant i una mica maldestre que ha fet que aquesta òpera, no inferior musicalment parlant respecte de les grans obres de Puccini, no sigui tan coneguda com Tosca: és una mort que arriba sense previ avís, sense que l’escalada de tensió hagi aconseguit el seu punt culminant. El mateix Cilea va tallar algunes escenes del llibret i aquí hi hauria la clau: amb la seva decisió va restar coherència a la història, però a canvi va aconseguir una fluïdesa musical admirable. Adriana Lecouvreur és una joia del romanticisme tardà italià, un drama curull de melodia, de passions a flor de pell, d’orquestracions nítides i exultants; un dels últims exemples de l’excel·lència del llenguatge clàssic abans de la irrupció del modernisme musical a Europa.
En realitat, Adriana Lecouvreur és una òpera fora del seu temps. Cilea, que era un compositor conservador, estava més a prop del llenguatge de l’últim Verdi que del Puccini de maduresa, que per aquell temps havia estrenat Tosca i preparava Madama Buttefly. Una de les poques concessions estilístiques al llenguatge renovador que va incloure a la seva partitura va ser el leit-motiv d’Adriana, de vaga reminiscència wagneriana, una breu melodia que sona cada vegada que el personatge entra en escena. Però, en l’essencial, aquesta és una òpera que prossegueix la línia històrica del bel canto, que es regala en l’efecte embriagador de la veu neta i pura, a posar a prova la tècnica sobrenatural de les millors cantants del món. Una òpera, com dèiem, fora del seu temps, i alhora una òpera eterna.
