Calixto Bieito dirigeix una producció en què els personatges ens mostraran el pitjor del seu món interior: el narcisisme, la vanitat, la luxúria i l’addicció a la mentida.
La partitura de L’incoronazione di Poppea va romandre extraviada durant segles i no es va rescatar fins a 1888: si avui podem gaudir d’aquesta òpera és per pur miracle. Ara bé, el que tenim són dues còpies tardanes de finals del segle xvii; l’original de Monteverdi s’ha perdut, i en aquestes còpies hi ha lleus discrepàncies que indiquen que, anys després de l’estrena de 1642, l’òpera es va continuar representant però amb afegits d’altres músics, entre els quals hi hauria Francesco Sacrati. Quina és la millor versió? Realment, no hi ha una versió ni autèntica ni definitiva, cosa que obliga a interpretar L’incoronazione di Poppea prenent diferents decisions musicològiques, i encara més sabent que el duet final no el va escriure Monteverdi, però que és inevitable acabar l’òpera així. La versió que escoltarem en aquestes sis funcions al Liceu és la que ha establert Jordi Savall a partir del document més antic que existeix —el llibret— i mantenint al màxim la fidelitat del text original a partir de la música que se n’ha conservat. Savall és un especialista consumat en música antiga i barroca —i en Monteverdi particularment—, i les decisions que ha pres són respectuoses amb les partitures i, alhora, conseqüents amb la intenció escènica de Calixto Bieito. Segurament, mai no sabrem com era la primera versió de Monteverdi, però sí que podrem escoltar la versió més fidel al seu esperit original.
Savall dirigirà les tres primeres funcions, i de les tres últimes se n’encarregarà el mestre Luca Guglielmi, tots dos al capdavant de la formació Le Concert des Nations, una de les orquestres barroques més competents de les darreres dècades. Pel que fa al repartiment líric, els dos papers masculins principals, els de Nerone i Ottone, els canten dos dels contratenors de més renom dels últims temps: l’australià David Hansen —que arriba amb facilitat al registre de mezzosoprano— i el barceloní Xavier Sabata, un contralt consumat. Monteverdi va escriure aquests dos papers per a castrats, i és raonable que actualment siguin els contratenors els que els interpretin. El paper de Seneca el canta el baix argentí Nahuel di Pierro, mentre que són dues dones excepcionals i especialistes en música barroca les que s’encarreguen dels rols femenins principals: la soprano francesa Julie Fuchs com a Poppea, i la txeca Magdalena Kožena com a Ottavia. La soprano nord-americana Deanna Breiwick tanca la llista dels primers papers donant vida a Drusilla i aportant al conjunt un equilibri perfecte entre joventut i veterania, en el qual es poden apreciar un domini ple del llenguatge barroc i aquest punt de frescor i llibertat que també necessita l’òpera del segle xvii.