Otello

La Veu del Liceu-06

Entrevista a Carlos Álvarez

“L’art, en general, és el suport que la civilització va crear per fer que l’ésser humà se sentís, afectivament, sensitivament i intel·lectualment millor. A més, la música emociona i provoca eufòria”.
Entrevista

Comparteix l'article

Vols rebre les novetats? Subscriu-te

Fa més de 25 anys que va trepitjar l’escenari del Gran Teatre del Liceu per primera vegada, i ja són uns quants els èxits que l’han convertit en un dels cantants més estimats d’aquest teatre. Ara torna amb un dels personatges més icònics de Verdi, que és, alhora, una de les seves millors cartes en els principals teatres del món. Conversem amb el baríton Carlos Álvarez, que assumeix la part de Yago, l’antagonista de l’òpera Otello.

Tot i que l’òpera es titula Otello, és evident que Yago té un paper molt important dins l’argument, no debades Verdi va arribar a plantejar-se titular-la Yago. En aquest sentit, vostè és, sens dubte, un dels referents a l’hora d’interpretar aquest personatge. Té bona relació amb Yago?

Estupenda; com a intèrpret, m’encanta Yago perquè té un caràcter polifacètic, amb una gran diversitat d’actituds vitals, i és un regal poder-lo dotar de vida dalt de l’escenari. Com a ésser humà, no podem ser més contraris pel que fa a la personalitat i el comportament ètic; per això he après a no jutjar els personatges que he d’interpretar, així tinc la consciència lliure als teatres. Ah, per cert, aprecio l’afalac, com a Yago, de la intenció de Verdi de canviar el títol de l’òpera, però no ho va fer per dos raons ben importants: no esmenar la plana a Shakespeare i no coincidir amb la prèvia autoria de Rossini de l’obra homònima.

Des del seu punt de vista, qui és Yago?

És un home de la seva època que ha tingut una vida dura que l’ha convertit en un ésser pervers amb tothom qui considera inferior, ja sigui intel·lectualment o per posició social, però, a la vegada, lleial amb aquells sobre els quals ha creat una alta expectativa; incrèdul i cruel, desconfiat però ambiciós.

Quina relació té amb la resta de personatges, sobretot amb Otello i Desdemona?

Otello és el seu exemple a seguir, però, a la vegada, el seu sostre de vidre, així que, per mor de la casualitat, engipona tota una trama per venjar-se del menyspreu que ha rebut. A Desdemona la percep com la causa de tots els seus mals, així que sempre s’hi mostra hipòcrita.

 

Verdi, en una carta a Arrigo Boito, va dir: “Yago és un dimoni. És capaç de moure cel i terra”. Està d’acord amb aquesta definició de Verdi?

Yago és un descregut i un desesperat a qui han ferit l’amor propi, així que és capaç de fer qualsevol cosa. Converteix la casualitat en causalitat perquè és capaç de fer una lectura òptima de les circumstàncies que l’envolten en cada moment.

Té en compte aquests detalls (cartes del compositor, referències, llibres, etc.) quan assumeix la interpretació d’un personatge o prefereix crear-lo amb més llibertat?

Sí, per descomptat, em serveix qualsevol informació (tot i que hem d’arribar, a grans trets, a situacions de consens amb els directors d’escena) per poder aportar detalls subliminals que guarneixen el personatge i li aporten més substància.

Recorda la primera vegada que va cantar aquest personatge?

Perfectament, perquè vaig debutar el 25 d’octubre del 2002 al Teatro de la Maestranza de Sevilla sense orquestra, amb el mestre Jesús López Cobos dirigint un pianista intrèpid i triomfador, Leonardo Catalanotto, que va assumir tot el pes de la part instrumental. El director del teatre, José Luis Castro, va pensar que seria el cantant idoni per a aquella producció i jo vaig acceptar perquè em veia madur per al personatge.

Això vol dir que fa gairebé 20 anys que canta Yago als principals teatres del món. Ha canviat la visió que té del personatge al llarg del temps?

No necessàriament; la meva visió es va basar, des del principi, en tota la informació que vaig obtenir, tant de la font literària com, fonamentalment, de la partitura. Verdi i Boito van fer un treball magnífic.

Com li agrada interpretar-lo en l’actualitat?

En una tasca consensuada, atenent tant les indicacions de la direcció musical com les de l’escènica, i aportant l’experiència que m’han donat aquests anys fent de Yago.

Creu que és un paper agraït per al baríton?

Moltíssim. Només amb l’autoria de “Credo” van col·locar el protagonisme en un antagonista primordial; també en dono les gràcies.

Què ha de tenir en compte un baríton quan assumeix cantar el personatge de Yago per primera vegada?

Que la gran varietat d’actituds i estats d’ànim que ha de presentar el personatge ha de tenir un suport tècnic vocal d’altíssim rendiment.

S’ha basat en altres barítons a l’hora de cantar Yago?

Així com amb altres personatges sí que vaig tenir uns referents molt clars, aquest va arribar com el “col·lega” que es mostrava disposat a col·laborar i a donar suport en tot allò que jo requerís o volgués d’ell, molt a l’estil de Yago, en el fons.

Aquesta és una obra de maduresa de Verdi, la va compondre després de 15 anys de silenci i va acabar sent la seva penúltima òpera. En què creu que es percep la maduresa del compositor en la partitura?

La distribució sense números tancats ja és una gran evolució en la seva recerca de l’espectacle total. Tanmateix, la composició permet percebre com mostra més interès en la combinació perfecta de música instrumental i vocal per fer que totes dues ofereixin un missatge únic i complet.

Té especial predilecció per alguna escena de l’òpera?

Quin dit et tallaries? Ni una nota menys, ni un accent més. Em quedo amb totes elles.

Creu que Otello té una posició destacada en el catàleg de Verdi?

Crec que, en no poder dur mai a terme la que va ser la seva obra preferida de Shakespeare, El rei Lear, Otello va ocupar aquest lloc preeminent en l’afecte de Verdi per la seva obra, que, alhora, va transcendir al públic des del primer moment, fins a avui. Fa uns dies celebràvem i reivindicàvem el paper de la dona dins la societat; Otello encara serveix per criticar tot allò que no ha de passar en cap relació dona-home.

Aquesta serà la primera ocasió en què el director Gustavo Dudamel dirigirà una òpera escenificada al Gran Teatre del Liceu. Vostè ja hi ha treballat. Què té el director veneçolà perquè el lloï tothom?

Una empenta i una visió genuïna de la música que sembla que fa que sempre sembli la primera vegada.

Què creu que pot aportar, a aquest títol, amb la seva batuta?

Rigor musical i passió.

El mestre Riccardo Muti, amb qui ha treballat en múltiples ocasions, l’ha dirigit a l’hora d’interpretar Yago. Què li ha aportat Muti en el procés de concepció del personatge?

Una cosa que sempre fa quan treballa amb text cantat: la paraula sempre ha de transmetre el missatge adequat, com si es tractés d’una unió indivisible amb la música que la sustenta. I, sobretot, que Yago és un “paio” de qui et pots refiar...

Un altre element important és el context d’aquestes representacions en plena crisi sanitària. Com ha viscut aquesta situació?

Adaptant-me, com tothom, a les circumstàncies.

Creu que és una bona oportunitat per reivindicar, un cop més, l’art i la música en particular?

L’art, en general, és el suport que la civilització va crear per fer que l’ésser humà se sentís, afectivament, sensitivament i intel·lectualment millor. A més, la música emociona i provoca eufòria. Quan tot això es trasllada a l’art escènica, transforma en més civilitzada tant la societat que la crea com la que la rep, i la converteix en un suport insubstituïble.

 

Són molts els èxits que ha recollit al Gran Teatre de Liceu. Quina relació té amb aquest teatre i amb el públic barceloní?

El Liceu és casa meva (una de les meves oficines preferides, com acostumo a dir quan hi vinc a treballar) i sempre m’he sentit ben rebut i apreciat pel públic d’aquí: molt estimat.

Comparteix l'article

Vols rebre les novetats? Subscriu-te

Temes: Òpera; Verdi

Continua fent scroll per veure el següent article

Load next