Carmen va alimentar unes innovacions en el gènere operístic en general, que guanyaria tanta celebritat com notorietat, primer a Itàlia i després a la resta del món.
Quan es va estrenar Carmen al Théâtre de l’Opéra-Comique de París, el 3 de març de 1875, el seu autor, Georges Bizet, poc s’imaginava que només tres mesos més tard, a l’edat de trenta-sis anys, moriria d’un atac de cor, quan encara es continuava representant la seva obra a l’escenari. Es va comentar aleshores, encara que només com a especulació aleatòria, que va ser l’ansietat i l’angoixa de l’autor per la resposta del públic a la seva òpera el que va li provocar el col·lapse físic, ja que Carmen va rebre unes valoracions molt negatives, tant dels comentaristes musicals com dels espectadors en general. Sembla que un petit públic burgès, molt fidel a les convencions tradicionals, típiques del Théâtre de l’Opéra-Comique (llibrets lleugers, afables i amb diàlegs parlats), va acollir malament l’allunyament de la tradició de Bizet, en considerar no tan sols de mal gust el realisme del tema, sinó també la separació, pel que fa a l’estructura, del que era una òpera còmica en oposició a les obres heroiques, luxoses, declamatòries, pròpies del Théâtre du Grand Opéra, una separació que havia romàs estàtica al llarg de mig segle. L’obra va estar a punt de ser retirada després de la quarta o cinquena representació i fins i tot el teatre va haver de recórrer al regal d’entrades per incrementar l’audiència. S’entén en aquestes circumstàncies l’estat d’ànim del compositor. Irònicament i lamentablement, no va poder saber que, mesos més tard, la seva obra obtindria un gran èxit a la Wiener Staatsoper, que la va acollir amb grans elogis i que, a partir d’aquell moment, Carmen començaria el camí cap a la gran popularitat, que la portaria a ser representada a tots els grans teatres del món. El Liceu la va escenificar el 2 d’agost del 1881, amb la soprano Célestine Galli-Marié com a protagonista, qui escriuria a la vídua del compositor per dir-li que la seva “representació a Barcelona havia estat un gran èxit”. Aquesta última òpera de Bizet no tan sols va transformar el gènere de l’òpera còmica, que havia estat estancada durant tants anys, sinó que literalment hi va posar fi. En pocs anys va desaparèixer la tradicional distinció entre un tipus de representació lírica i l’altre. I encara més, Carmen va alimentar unes innovacions en el gènere operístic en general, que guanyaria tanta celebritat com notorietat, primer a Itàlia i després a la resta del món.
Pel que fa al personatge, Carmen, una dona lliure, provocativa i empoderada, simbolitza la primera femme fatale de l’escena operística, un Don Juan femení que va iniciar la posterior aparició d’altres imatges de dones poderoses i potents com Dalila de Samson et Dalila, de Saint-Saëns, estrenada a Weimar el 1877; Salome de Richard Strauss, estrenada a Viena el 1905 (prohibida fins al 1918), o Lulu d’Alban Berg, representada a Zuric el 1937.
Tots els personatges masculins d’aquestes tres òperes sucumbeixen i moren com a conseqüència de la seva relació amb la dona que el destí ha posat al seu camí. Són figures femenines que representen l’arquetip d’Eva, com a símbol del mal, en oposició a la imatge d’Ave, la dona honesta, esposa i mare fidel. Una dualitat molt corrent a partir del darrer quart del segle xix, època en què van sorgir els moviments d’alliberament de la dona, en la lluita per independitzar-se de l’opressió del patriarcat, aconseguir un rol en una societat dominada per l’home i iniciar el camí de la seva llibertat.
Pel que fa a Dalila, al costat del poderós Samsó bíblic de l’òpera de Saint-Saëns, des del Renaixement ha estat un personatge molt representat en la història fabulada en les arts plàstiques, potser perquè a la llegenda del Nou Testament (vegeu el capítol 16 del Llibre dels Jutges) es funden els temes de perversitat i erotisme tan atractius sempre per a l’art. Si bé crida l’atenció la famosa i potent composició que va pintar Rubens, la que va crear l’alemany Max Liebermann el 1901-1902, de la qual adjuntem la imatge, correspon més a l’esperit de l’època i il·lustra perfectament la rebel·lió de les feministes d’aquells anys. A la imatge hi veiem una Dalila moderna que mostra triomfant la cabellera de Samsó, a qui humilia encara més, si és possible, enfonsant amb la mà el cap del natzarè sotmès.
Pel que fa a l’òpera d’un sol acte Salome, Richard Strauss la va compondre basant-se en un text d’Oscar Wilde escrit en francès i que el compositor va traduir a l’alemany. Tot i l’aproximació lasciva i perversa (inclosa la fictícia dansa dels set vels) de Wilde al tema, Strauss, al seu llibret per a l’escena, la va seguir fidelment, per la qual cosa l’obra trobaria en moltíssimes ocasions prohibicions i censures als teatres que la van voler representar. Cal destacar, sobretot, l’escena final en què Salomé declara el seu amor al cap tallat de Sant Joan servit en una safata.
Erika Bornay
Professora d’història de l’art i escriptora
