Fascinada per Maria Callas des de la seva adolescència, Marina Abramović explora la gran profunditat de la mítica cantant d’òpera amb una aproximació als seus anhels i les seves pors en una obra que fon els somnis amb la realitat, i que integra diversos llenguatges escènics majestuosos: l’òpera, la performance i la instal·lació multimèdia.
Marina Abramović va descobrir Maria Callas quan era una nena i vivia a l’antiga Iugoslàvia. Un dia, mentre era a la cuina de la casa familiar, va escoltar una veu per la ràdio que la va atrapar amb una força de seducció incontrolable. La veu era la de Maria Callas, lògicament, i des d’aquell moment el nom de la gran diva de l’òpera dels anys cinquanta —i de tot el segle xx, per extensió— es va quedar gravat amb foc a la que, més tard, es convertiria en una de les practicants de performance més vigoroses del nostre temps. Marina Abramović va sentir l’enamorament sobtat de l’òpera, però aquest amor no es va traduir en una carrera musical. Tanmateix, l’artista sèrbia ha tingut, al llarg de la seva trajectòria, diverses interaccions amb el llenguatge operístic: ha dirigit produccions de títols contemporanis en teatres de prestigi —el 2018, per exemple, es va encarregar d’una Pelléas et Mélisande que commemorava el centenari de la mort de Debussy per a l’Opera Vlaanderen, el consorci de teatres de la regió belga de Flandes—, i durant molt de temps va tenir projectes que giraven al voltant de la mort i el cant líric.
Un dels més significatius va néixer a finals dels anys vuitanta: Abramović va voler crear una instal·lació que integrés imatges dels miners del nord del Brasil amb àries d’òpera, amb el fil conductor de la presència de la mort. Aquest projecte no es va desenvolupar mai, però va anar creant una necessitat en l’artista. Anys després també va pensar en una altra peça de videoart sobre el sacrifici, un projecte que també va quedar aparcat. Però va passar el temps i, finalment, 7 Deaths of Maria Callas va cristal·litzar de manera absoluta gràcies a dos treballs importants en la seva carrera: el primer, l’obra The life and death of Marina Abramović, una producció escènica de Robert Wilson sobre la vida de l’artista, que explicava amb la participació de l’actor Willem Dafoe; el segon, l’encàrrec que va rebre de l’òpera de Munic per dirigir una producció d’El castell de Barbablava, de Béla Bartók. Abramović va rebutjar aquesta proposta, però a canvi va oferir aquesta nova obra que, des que es va estrenar el 2020, no ha deixat d’anar de gira per tot Europa.
7 Deaths of Maria Callas relata la mort de Maria Callas, el 17 de setembre del 1977, el dia en què va passar de ser la cantant més admirada del segle a convertir-se en un mite immortal. En aquell moment, Callas havia abandonat tota esperança de ser feliç: incapaç de recuperar el seu gran amor, Aristóteles Onassis —en aquell moment l’home més ric del món—, es va recloure al seu apartament i es va enfonsar en una profunda crisi depressiva de la qual no va poder sortir. Cap intent perquè tornés a l’òpera va fructificar: com moltes de les heroïnes que va encarnar en l’òpera —Tosca, Norma, Violetta Válery, Carmen—, va triar la mort, que va arribar mitjançant una sobredosi. En aquesta producció, la mort i tots els espais limítrofs estan plenament representats: comença amb un somni —Marina Abramović, en un llit, imagina escenes de sacrifici materialitzades en peces de vídeo en què l’acompanya l’actor Willem Dafoe—, continua amb un abandonament del món, quan Abramović s’aixeca del llit i representa Callas en el seu dia final, i acaba amb la consagració de la llegenda, que passa a ser eterna.
La proposta, concebuda per la mateixa Abramović en col·laboració amb l’escriptor Petter Skavlan, busca apropar tota mena de llenguatges escènics a l’espai del teatre d’òpera —tècnicament, l’obra és una barreja d’instal·lació multimèdia i performance—, però sense descuidar el llenguatge genuí de l’òpera, fonamentat en la narració i el cant. La música nova, composta per Marko Nikodijević, no interferirà amb les àries d’òpera, i alhora crearà una atmosfera entre onírica i sinistra que ens transportarà per les emocions de l’obra: quietud, expectativa, solitud, mort i reanimació. Un espectacle imponent, nou i amb innombrables capes de significat. Potser no és l’òpera del futur, però sens dubte sí que ens mostra un futur per a l’òpera.
