El director d’escena nord-americà adapta el famós oratori de Händel com una successió d’escenes abstractes, marcades per la llum i una seductora intenció poètica.
- El director d’escena nord-americà adapta el famós oratori de Händel com una successió d’escenes abstractes, marcades per la llum i una seductora intenció poètica.
- L’orquestra del Liceu, dirigida per Josep Pons, interpretarà l’arranjament realitzat el 1789 per Mozart per encàrrec d’un dels seus mecenes, el baró Gottfried van Swieten.
- Estrenat el 2020 al festival MozartWoche de Salzburg, aquest Messies de Wilson, el principal pioner de l’escola postmoderna de la direcció escènica, es basa en l’abstracció i l’estatisme.
- El muntatge busca que el missatge religiós d’El Messies vagi més enllà de la tradició cristiana i es converteixi en un vehicle per expressar qualsevol espiritualitat universal.
- Julia Lezhneva, Kate Lindsey, Richard Croft i Krešimir Stražanac seran les veus principals a les nou funcions programades, que ens faran sentir la màgia d’El Messies amb variacions fascinants.
- Amb motiu de l’estrena d’El Messies s’han programat dues exposicions paral·leles relacionades amb la producció. Una mostra d’una vídeo al Saló dels Miralls i una altra a la Galeria Senda, que inclou dibuixos realitzats per Wilson sobre l’escenografia de l’obra.
- El Messies està inclòs al Barcelona Obertura Spring Festival.
- Amb el suport de Naturgy.
Barcelona, 11 de març de 2024. L’escenari del Gran Teatre del Liceu s’omple de les imatges hipnòtiques amb el segell del reconegut director Bob Wilson amb la seva particular versió del famós oratori El Messies de Händel que es podrà veure 16 al 26 de març amb un total de 8 funcions. L’orquestra del Liceu, dirigida per Josep Pons, interpretarà l’arranjament compost el 1789 per Mozart per encàrrec d’un dels seus mecenes, el baró Gottfried van Swieten.
La producció
Figura majúscula en el món del teatre experimental, Wilson és un explorador en l’ús del temps i l’espai a l’escenari. Des de finals de la dècada de 1960, les produccions de Robert Wilson han donat forma decisiva a l’aspecte del teatre i l’òpera. A través del seu ús de la llum, les seves investigacions sobre l’estructura d’un moviment simple i el rigor clàssic del seu disseny escènic i mobiliari, Wilson ha articulat contínuament la força i l’originalitat de la seva visió.
Per a Robert Wilson, l’escenificació d’El Messies ha de complir un objectiu: transportar l’espectador a un viatge espiritual que vagi més enllà de qualsevol religió oficial. Tot i que és una de les obres principals de la música en la tradició cristiana, Wilson pretén que, sense renunciar a tota la simbologia bíblica, aquest Messies també emocioni i ompli de llum públics que no participin d’una fe concreta.
La força de la música de Händel, que oscil·la entre la lentitud humil i la victòria gloriosa, pot anar més enllà de la representació de l’anunci, l’arribada, la mort i la resurrecció de Jesucrist, i apel·lar altres anhels col·lectius de plenitud. En conjunt, la versió de Wilson és apassionant: un número rere l’altre, aquest Messies és una experiència transformadora gràcies al poder de la música, la força de la imatge i la interpretació oberta, universal, del missatge d’esperança.
Wilson explica que la seva manera de gaudir de la música és amb els ulls tancats i, encara que pugui semblar una mica paradoxal en un director d’escena, la seva idea de l’escenari perfecte seria aquell que estigués completament buit i a les fosques. Però, com que cal que a l’escenari hi hagi alguna cosa, ell opta per crear marcs estàtics amb una llum envoltant on els esdeveniments se succeeixen amb l’economia de moviment i acció més gran. Aquesta manera de treballar és ideal per a El Messies, una obra dramàtica sense acció ni història, i en què cada número —que reprodueix textos profètics de la Bíblia o versets dels Evangelis— és més un missatge que una narració.
Així, Wilson ha concebut una successió ininterrompuda d’escenes amb intenció immersiva en la qual cada ària, recitatiu o cor ens mostra els cantants caracteritzats amb robes de tons grisos, envoltats de llum celestial i fent accions aparentment arbitràries: deambulen per l’escena, es mouen amb barca, porten objectes. Així, l’absència d’acció no distreu de l’execució musical, que fa que la grandesa de la partitura d’El Messies brilli completament. Els principals recursos escènics per mantenir l’atenció, de fet, són l’ús dels vídeos compostos per Tomasz Jeziorski i la presència d’un ballarí, Alexis Fousekis, que es converteix en el dominador de l’espai en moments culminants com el cor de l’“Hallelujah”.
Moments musicals
Estrenada el 1742 i difosa per tot Europa des del 1772, El Messies és l’obra més popular de Händel i l’oratori més representat de tots els temps. El 1789, Mozart va abordar la partitura per encàrrec d’un dels seus mecenes, el baró Gottfried van Swieten, i va reorquestrar la peça per adaptar-la a l’acústica de finals del segle xviii. La variant de l’obra mestra de Händel complementa el poderós efecte dramàtic de l’original: té la mateixa força, però amb un llenguatge musical més ambiciós.
El Messies no té personatges, sinó que té quatre veus que són portadores del missatge dels profetes i dels evangelistes, a partir del qual s’ordenen les tres parts de l’oratori. A la primera es parla de l’arribada del Messies, un enviat celestial que portarà la prosperitat espiritual al món; la segona se centra en el naixement i la mort de Jesús, i la tercera és una reflexió sobre l’impacte i el significat de l’arribada del Salvador, l’esdeveniment més important en la història de la humanitat. Aquestes veus es divideixen en quatre tessitures contrastades, dues femenines i dues masculines: soprano, alt, tenor i baix, les altures habituals en la música polifònica religiosa des del Renaixement en endavant.
La soprano serà la russa Julia Lezhneva, una cantant dotada amb un timbre clar i lluminós que ha esdevingut una de les grans veus de la música barroca en els últims deu anys. La veu d’alt serà la de Kate Lindsey, tècnicament una mezzosoprano amb un registre greu extraordinàriament ferm, una cantant experimentada que ha interpretat amb seguretat un repertori extens que va des de Monteverdi fins a la música contemporània, encara que amb una predilecció especial per les òperes de Mozart. Richard Croft serà el tenor, un altre cantant amb una carrera llarga i prestigiosa que ha alternat papers contemporanis amb una gran especialitat: l’òpera i l’oratori del segle xviii. Finalment, el paper de baix serà per al croat Krešimir Stražanac, un dels vocalistes més virtuosos de la seva generació, i que farà el seu debut al Gran Teatre del Liceu.
En una obra com El Messies, hi ha una altra veu principal: la massa col·lectiva del cor, que en un oratori d’aquestes característiques té una importància central, fins al punt que és d’una rellevància més destacada fins i tot que la de qualsevol dels solistes. A escena, a més, apareixeran dos personatges sense part cantada i que compliran funcions al·legòriques i de referència visual: Max Harris, un actor amb una llarga trajectòria com a figurant en moltes escenificacions d’òpera a Itàlia, tindrà el paper de l’home vell, mentre que el ballarí grec Alexis Fousekis, habitual en moltes produccions de Robert Wilson, interpretarà les parts coreografiades en moments clau com l’obertura o el cor de l’“Hallelujah”. El mestre Josep Pons, juntament amb el director del cor, Pablo Assante, serà la peça central de l’engranatge que articuli aquest repartiment, i que tindrà al seu servei l’orquestra del Liceu, que promet una interpretació precisa i colossal de l’arranjament mozartià, especialment pensat per a un grup instrumental de gran magnitud.
Amb el suport de:
