'Il trittico' torna al Liceu 35 anys després dirigit per Susanna Mälkki

• Il trittico conjuga tres òperes– Il tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi – i es podrà veure del 27 de novembre al 15 de desembre a la Sala Gran del Liceu dirigida per la directora finlandesa Susanna Mälkki.
• Sense renunciar al seu segell especial, Puccini signa aquestes tres joies: un thriller del Sena (Il tabarro), el patiment, la mort i la glorificació d’una mare-monja a qui han pres el fill (Suor Angelica) i una sàtira que parla amb humor d’un testament i la suplantació del difunt per canviar-lo (Gianni Schicchi).
• La producció de Lotte de Beer de la Bayerische Staatsoper de Munic ofereix un espectacle únic on es desenvolupa l’acció en un espai tancat per parets corbes on les tres partitures queden connectades per la idea de la mort. La directora situa l’acció en un túnel amb diferents graus d’il·luminació que simbolitza el pas de la vida al més enllà
• Les tres òperes inclouen un repartiment internacional i nacional de luxe amb Lise Davidsen, Ermonela Jaho, Ambrogio Maestri, Daniela Barcellona o Ruth Iniesta, entre d’altres
• L’obra Il trittico està inspirada en els retaules medievals i en l’estructura de la Divina Comèdia de Dante i és concebuda com una experiència operística integral en tres parts que De Beer respecta i integra amb una escenografia comuna 
• Puccini va completar l’ambiciós projecte l’Il trittico al tram final de la seva carrera i suposa una de les obres menys representades per la seva dificultat formal i tècnica. Després de 35 anys sense programar-se com a unitat, el retorn del títol al Liceu suposa una oportunitat excepcional per gaudir d’un espectacle únic
• El dia 3 de desembre es podrà veure per la plataforma digital del Liceu el directe de la funció d’Il trittico, el segon títol de l’abonament digital Liceu+LIVE. El dia 15 de desembre estarà disponible la versió especial editada
• Il trittico té el suport de Fundación Mutua Madrileña

Barcelona, 21 de novembre del 2022. Fa 35 anys que el projecte més ambiciós de Giacomo Puccini, Il trittico, no es programava com a unitat al Gran Teatre del Liceu. L’obra és la suma de tres òperes en un sol acte —Il tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi—i es podrà veure a la Sala Gran del Liceu del 27 de novembre fins el 15 de desembre sota la direcció de la mestra Susanna Mälkki, fent un duet excepcional amb la directora escènica Lotte de Beer, de la Bayerische Staatsoper de Munic.

Puccini va preparar Il trittico com una unitat indissoluble en tres parts, inspirat en l’estructura de la Divina Comèdia de Dante —Infern, Purgatori i Paradís— i pels retaules medievals que es podien trobar a les esglésies, els famosos tríptics que explicaven una història a partir de la concatenació d’imatges gràcies a un argument o tema comú. Justament per aquesta divisió formal que presenta un tríptic, ha passat que al llarg del temps els teatres han representat alguna d’aquestes tres òperes breus en un programa individual o acompanyades d’obres d’un altre compositor. De fet, fa poques temporades (2013/2014), al Liceu mateix es va representar Suor Angelica juntament amb Il prigioniero, de Luigi Dallapiccola, en un doble programa que compartia el tema comú de la pèrdua de la llibertat.

Ara però, arriba al Liceu l’obra completa, tal com Puccini ho va imaginar. Per al compositor, les tres òperes d’Il trittico no eren títols individuals divisibles a conveniència, sinó tres variacions sobre un mateix tema, la mort. La manera d’arribar a aquest tema era diversa i, fins i tot, contradictòria: Gianni Schicchi és una comèdia negra; Il tabarro, un quadre verista de misteri i crim, i Suor Angelica, un melodrama religiós, però se’n comprèn la intenció: entre totes ens diuen que la mort és un fet natural, inevitable però que hi ha alguna cosa més a l’altra banda. Tot plegat, és el darrer esforç de Puccini, que va arribar a completar gairebé al final de la seva carrera. Per al públic addicte al geni de Lucca, Il trittico és un banquet fenomenal de la millor òpera lírica italiana.

No és gaire habitual que les representacions d’Il trittico es programin com a unitat en les òperes mundials —és més, tenen una aura de gran esdeveniment—, i precisament per això les properes funcions al Liceu tenen una importància enorme. La primera escenificació de la trilogia a Barcelona es va produir el 1948, la segona es va fer durant la temporada 1971/1972 i l’última fa 35 anys, el 1987/1988.

La producció

A les funcions d’aquesta temporada, pujarà a escena la producció concebuda per la directora d’escena holandesa Lotte de Beer per a la Bayerische Staatsoper de Munic, i que té una qualitat especial perquè presenta les tres òperes de manera creativa i a més, ho fa respectant el desig de Puccini, com si fossin tres quadres d’una mateixa història, inseparables entre ells.

Per assolir aquest objectiu, De Beer —amb l’ajuda de l’escenògraf Bernhard Hammer— ha dissenyat un escenari que es presenta als tres títols com un túnel en aparença fosc, però que permet regular diferents quantitats de llum i transmetre la idea que és un canal de pas, ja sigui dins de l’acció —primer pla i teló de fons— o com a metàfora del trànsit de la vida a la mort. L’escenografia concreta de cada òpera, per tant s’ajusten al contorn versàtil i abstracte comú per a totes tres, i això permet a De Beer prendre, fins i tot, una decisió infreqüent: després del final d’Il tabarro no hi haurà caiguda del teló, sinó que immediatament començarà Suor Angelica. Puccini no volia que les tres òperes estiguessin separades, i Lotte de Beer troba una manera d’unir-les íntimament.

Pel que fa als papers principals d’Il trittico no només estan fets per a cantants amb tècnica i experiència, sinó per a actors i actrius capaços de buidar-se emocionalment —en particular, en el paper de Suor Angelica, una de les heroïnes suïcides més difícils de Puccini— o de generar una gran empatia còmica i fer riure el públic, com el murri i estafador Gianni Schicchi. Si Il trittico és una experiència indissoluble i absorbent —en temps, idees i emocions—, aquesta producció honra completament el desig de Puccini.

Un altres dels reptes que proposa Il trittico a l’hora de dur-lo dalt de l’escenari és la dificultat de la partitura. Aquestes funcions destacaran per tenir dues de les millors veus femenines del moment: la soprano noruega Lise Davidsen cantarà el paper de Giorgietta a Il tabarro i s’enfrontarà al duet d’amor central amb el tenor Brandon Jovanovich (que fa de Luigi). La soprano albanesa Ermonela Jaho assumirà una vegada més el repte de portar el cant de Suor Angelica a l’excel·lència. Jaho s’ha convertit en la millor especialista mundial d’aquest rol, així que podem esperar unes interpretacions memorables. En aquestes properes funcions al Liceu, el veterà baríton italià Ambrogio Maestri s’encarregarà dels rols principals a Il tabarro (Michele) i a Gianni Schicchi, i la mezzosoprano Daniela Barcellona assumirà el segon rol central de Suor Angelica (la Princesa) i un paper petit a Gianni Schicchi (Zita). Completen el cast la soprano Ruth Iniesta o el tenor Iván Ayón-Rivas, entre d’altres.

Context i argument

Quan Il trittico era encara una vaga reflexió al seu cap, Puccini s’havia sentit atret per la literatura russa, i va pensar que els contes de Maksim Gorki li podrien servir per tramar un projecte diferent, una successió en escena d’històries breus diferents entre si. Però, com li passava habitualment, Puccini no va acabar de fer el pas, bé perquè no trobava un llibret al seu gust o perquè l’absorbia un altre projecte. De fet, no va ser fins al 1913 que va tornar a pensar seriosament en la seva aventura d’una vetllada formada per tres òperes independents, després d’enamorar-se d’una obra de teatre francesa —com ja li havia passat amb Tosca— titulada La houppelande i signada per Didier Gold. A partir d’aquell drama ambientat a París —un triangle amorós que acaba amb un assassinat a sang freda en una barca amarrada al Sena— va sorgir Il tabarro, i quan Puccini va tenir la primera part del seu tríptic, va començar la recerca de les dues següents.

Com era habitual en el compositor, els processos de creació eren llargs i espinosos, ja que li costava decidir-se per les històries que volia explicar i no deixava de donar voltes als textos. El seu poeta de confiança, Giuseppe Giacosa, havia mort el 1906, i Luigi Illica ja no volia treballar més amb Puccini, cansat d’atendre les seves reclamacions contínues. Així que va haver de buscar un nou equip creatiu: el llibret d’Il tabarro el va escriure el jove Giuseppe Adami —qui més tard escriuria el text de Turandot—, i de les altres dues òperes, Suor Angelica i Gianni Schicchi, se’n va encarregar Giovacchino Forzano. A partir del 1916 Puccini va aconseguir treballar a gran velocitat, i a finals del 1918 tot Il trittico estava acabat i llest per a la seva estrena a Nova York el desembre d’aquell any. Per al títol conjunt, Puccini es va inspirar en els retaules medievals que explicaven històries religioses o temes morals en tres imatges unides entre elles, i, per donar unitat a tres parts en el fons tan diferents, va triar el tema de la mort.

A la primera òpera, Il tabarro, la mort té la forma d’un assassinat causat per la gelosia: Michele descobreix que un dels seus treballadors, Luigi, festeja la seva dona, Giorgietta, i l’estrangula. A la segona peça, Suor Angelica, s’explica la història d’una monja de clausura que es consumeix de tristesa perquè no sap res del seu fill, nascut fora del matrimoni, que és el motiu pel qual viu repudiada per la família. Quan rep la notícia que el nen ha mort, ella pren la decisió de suïcidar-se. El final és estranyament feliç, ja que una intervenció divina alleuja el dolor de la mare. La tercera òpera és la més singular de totes tres: Gianni Schicchi és una comèdia negra on l’estafador que dona títol a l’òpera —un personatge pres de l’Infern de Dante— simula ser un ric mercader mort a la Florència del segle XIII per aconseguir una gran herència. Així que, a més de la mort, Gianni Schicchi també tracta el tema de la resurrecció. Tres grans joies puccinianes que, unides en una sola nit, conformen un dels espectacles operístics més grans del segle XX.

Moments musicals clau

 La ‘Introduzione’ de Il tabarro

Il tabarro és la part d’Il trittico que més s’ajusta a l’estètica del verisme, escola a la qual se sol associar Puccini, però que el compositor va esquivar durant tota la seva carrera. Des de les primeres notes, però, se’ns convida a entrar en l’ambient de París al final del dia, gràcies als timbres rics de l’orquestra que imiten la remor del riu Sena i les diversions de la nit. Mentre l’acció comença, sentim passejants que tornen a casa o es dirigeixen a un cafè, i en un moment el mateix Puccini fins i tot fa referència a la música de La bohème, la seva òpera de joventut més estimada.

‘Senza mamma, bimbo’ dins de Suor Angelica

Puccini no va escriure cap ària central per a Il tabarro, però sí per a Suor Angelica: aquí la protagonista és una heroïna suïcida —en la línia de Cio-Cio San o Liù—, que expressa la seva angoixa mitjançant un número d’enorme bellesa. Aquest moment arriba després de la tensa trobada entre les dues dones principals de l’obra: la germana Angelica i la seva tia i tutora, la Princesa, que va fins al convent per informar la monja que el fill que va tenir anys enrere, i que és la causa del seu confinament, ha mort. L’ària funciona, doncs, com a crit de dolor d’una mare ferida i humiliada.

‘O mio babbino caro’ dins de Gianni Schicchi

El ric mercader Buoso Donati ha mort, i tota la seva família es reuneix a casa seva per buscar el testament, ja que els ha arribat el rumor que lliurarà tota la seva fortuna a la caritat. Lauretta, la promesa de Rinuccio —el nebot de Buoso—, està lògicament amoïnada: si el vell no li ha deixat diners, el casament corre perill. En un moment de tensió amb la seva futura família, la noia canta aquesta peça —de les més memorables del repertori líric de Puccini—, en què expressa la seva total fidelitat al seu futur marit i al seu pare, Gianni Schicchi, que serà qui solucioni el problema al final de l’òpera.

Il trittico al Liceu+ LIVE

En el marc del 175è aniversari,  el Liceu llança el Liceu+LIVE, un abonament digital que permetrà veure espectacles en directe i en alta qualitat. Després de l’èxit d’Il trovatore, arriba el directe d’ Il trittico que serà el 3 de desembre de 2022. La versió editada estarà disponible a partir del 15 de desembre.

Liceu+ LIVE compta amb la màxima qualitat d’imatge i àudio: 7 càmeres 4K i so compatible amb Dolby  5.1  que faran del visionat una experiència única.

En la seva versió en directe, la retransmissió compta amb un mestre de cerimònies, un xat en viu i l’opció de subtítols en català, castellà, anglès i l’idioma original de l’òpera. Uns dies després del directe, Liceu+ LIVE posa a disposició l’edició Premium, disponible durant dues temporades, per ser visualitzada tantes vegades com es vulgui. Aquesta versió incorpora noves funcionalitats com ara la realització/visualització multicàmera, seguiment de la partitura en paral·lel a la representació, comentaris artístics de directors o l’opció de veure l’òpera per acte.

El preu de l'abonament digital és de 60€/temporada. Els abonats actuals presencials del Liceu tenen un preu especial de 30€ durant la primera temporada de subscripció.

Amb el suport de: