L'òpera es podrà veure del 25 de maig al 6 de juny amb un repartiment d'especialistes dirigit per Claus Guth i Josep Pons.
Amb el muntatge de Parsifal de Claus Guth, aclamat per públic i crítica, torna a pujar a l’escenari de La Rambla aquesta obra mestra de la història de la lírica de Richard Wagner, absent del Liceu des del març del 2011.
Josep Pons, director musical del Gran Teatre, assumirà la direcció d’aquesta magna obra que s’ofereix en sis funcions entre el 25 de maig i el 6 de juny.
Ho fa amb un repartiment d'especialistes wagnerians encapçalat per Nikolai Schukoff que serà Parsifal i Elena Pankratova que interpretarà Kundry, al costat de René Pape (Gurnemanz), Matthias Goerne (Amfortas) i Evgeny Nikitin (Klingsor).
Aquesta coproducció del Gran Teatre del Liceu i de l’Opernhaus-Zürich (2011) mira l’Alemanya d’entre guerres i trasllada els protagonistes a un hospital per a mutilats de guerra, amb els traumes i la desesperança. La proposta se centra en allò simbòlic i en el mite actualitzat que avisa sobre els falsos redemptors.
Parsifal és una de les òperes més profundes i complexes de l’univers wagnerià, tot un repte per al Cor i la Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Amb llibret del propi Wagner, es va estrenar el 1882 al Festspielhaus de Bayreuth. Va arribar al Liceu la mitjanit del 31 de desembre del 1913, quan prescrivien els drets d’exclusivitat que tenia el Festival de Bayreuth, avançant-se als teatres de tot el món.
L’obra de Wagner es retransmetrà en streaming –en diferit– des de la plataforma OperaVision d’Opera Europa el 7 de juliol. L’enregistrament el farà l’equip tècnic del propi Gran Teatre durant la funció del 7 de juny.
Barcelona, 18 de maig de 2023. El Gran Teatre del Liceu i Parsifal (1882) de Richard Wagner (1813-1883) viuen des de fa més d’un segle una història d’amor. Quan l’òpera es va estrenar al Festival de Bayreuth (Alemanya) es va anunciar que els drets d’exhibició d’aquesta obra considerada el testament artístic i intel·lectual del compositor caducarien l’1 de gener del 1914. Avançant-se als teatres de tot el món, el Liceu va ser el primer en oferir-la al seu públic aixecant el teló a les 11 de la nit (12 a Alemanya) del 31 de desembre de 1913. És per això que cada cop que Parsifal torna al Liceu es converteix en tot un esdeveniment. Les seves necessitats artístiques i interpretatives estan a l’abast d’uns pocs coliseus d’arreu, ja que precisa d’una orquestra de més de 100 músics, d’un cor enorme –incloent-hi un infantil– i d’un repartiment de cantants capaços d’abordar alguns dels personatges més complexos de la lírica universal. Són quatre hores i mitja d’una música que ha estat qualificada simplement com a sublim.
El Liceu la recupera en una producció pròpia –en col·laboració amb l’Opernhaus-Zürich– que signa Claus Guth dirigida des del podi pel director musical del Gran Teatre, el mestre Josep Pons, de provada i contrastada excel·lència al repertori wagnerià. El Liceu comptarà amb un repartiment d’estrelles internacionals encapçalat per Nikolai Schukoff (Parsifal), Elena Pankratova (Kundry), René Pape (Gurnemanz), Matthias Goerne (Amfortes), Evgeny Nikitin (Klingsor) i Paata Burchuladze (Titurel), amb les Noies Flor interpretades per Isabella Gaudí, Núria Vilà, Mercedes Gancedo, Sonia de Munck, Tànit Bono i Marifé Nogales. Al costat del Cor del Gran Teatre del Liceu que dirigeix Pablo Assante hi col·laboren el Cor Infantil Amics de la Unió (Josep Vila Jover, director) i la Coral Càrmina (Daniel Mestre i Dalmau, director). S’oferirà un total de sis funcions entre el 25 de maig i el 6 de juny. L’obra es retransmetrà en streaming –en diferit i a tot el món– des de la plataforma OperaVision d’Opera Europa el 7 de juliol. (L’enregistrament el farà l’equip tècnic del propi Gran Teatre durant la funció del 7 de juny).
Parsifal està considerada com una de les obres fonamentals del llegat estètic i intel·lectual de Wagner. El compositor li va donar voltes al tema durant tres dècades fins a completar la seva composició inspirant-se en la llegenda del Greal encunyada per Wolfram von Eschenbach (Parzival) i per Chrétién de Troyes (Perceval ou le Conte du Graal). Wagner la va escriure pensant especialment en el Teatre de Bayreuth, concebut segons els seus requeriments musicals i teatrals; per a la seva estrena va aplicar tota l’experiència tècnica i dramàtica adquirida prèviament amb L’anell del nibelung (completat el 1874) i així aconseguir els efectes teatrals que buscava. Les dimensions de Parsifal el van obligar a fer obres i ampliacions al fossat d’orquestra i, en general, es va haver d’adaptar tot l’edifici a les noves necessitats acústiques i escèniques; ocultar part de la massa orquestral, pràcticament sota l’escenari, va ser una de les solucions tècniques que Wagner va idear: considerava que la invisibilitat dels músics era fonamental durant la interpretació d’aquesta òpera que ell mateix va preferir anomenar “festival escènic-sagrat”.
Assumirà el paper protagonista el tenor Nikolai Schukoff, que el va incorporar al seu repertori el 2007 a la Bayerische Staatsoper de Munic (tot substituint Plácido Domingo). Després de 17 anys interpretant el rol en diverses propostes escèniques, el cantant austríac –que va debutar al Liceu la temporada 2010/11 amb Iphigenie auf Tauris de Gluck– ha acumulat l’experiència necessària per oferir un personatge complet i que mou a l’emoció. Escrit per a una veu que transita entre les tessitures de tenor i baríton, exigeix brillants pujades a l’agut i l’intèrpret ha de ser capaç de fer creïble el perfil d’un heroi que evoluciona des de la joventut del primer acte al Parsifal madur dels dos posteriors.
Parsifal posseeix una música excepcional ja des del seu impressionant preludi. De gran força simbòlica, la seva trama camina en torn al concepte de redempció de la mà del protagonista, un heroi-salvador que ignora els seus orígens –i fins i tot el seu nom–, personificant la innocència i la compassió. L’obra posseeix moments de gran tensió dramàtica, com el gran duet de gairebé quaranta minuts del segon acte en què Parsifal i la seductora Kundry mantenen una trobada passional. En aquesta escena l’heroi s’enfronta amb el seu passat davant d’una dona que intenta conquerir-lo, però que també el consola com una mare; ella desitja obtenir de l’heroi un primer petó d’amor i així fer-ho seu i del mag Klingsor, tal i com havia fet anys abans en estimar per mandat del seu amo al noble Amfortas, agònic des de llavors. Però el petó funciona de manera inesperada: Parsifal s’adona del valor de la seva missió i Kundry ha d’acceptar que estima un noi en la innocència del qui, precisament, radica la seva redempció.
De proporcions colossals, la partitura té més de quatre hores de música i l’espectacle, en total, n’abasta més de cinc.
La producció
La producció de Claus Guth –un director d’escena que indaga a les capes de més profunditat psicològica de les obres que agafa a les seves mans– situa l’acció en una Alemanya enfonsada i arrasada després de la Primera Guerra Mundial, específicament en un hospital per a mutilats de guerra. En aquest espai poètic, decadent i creuat per traumes i despulles humanes, habiten els cavallers que custodien el sagrat Greal, en aquest cas personificats pels metges del sanatori. Les infermeres i els infermers són els escuders i el mag Klingsor es transforma en el propietari d’un bordell. Gurnemanz apareix com si fos un capellà i el vell Amfortas és el decrèpit director del sanatori. Els interns esperen l’arribada d’un nou salvador, però aquest muntatge, que actualitza el mite, adverteix sobre falsos redemptors. Serà en realitat aquest nou heroi –que finalment aconsegueix el que es proposa– un fals ídol que portarà la seva societat a una catàstrofe encara pitjor que la viscuda?
La proposta presenta un detall que ajuda a comprendre la reflexió que fa sobre l’autoritat en un món en què el bé i el mal estan en tensió constant: al final Kundry marxa cap a l’exili amb una maleta, quan Parsifal és ungit com el nou líder del Greal. Des de les primeres interpretacions de l’obra, sempre s’ha identificat la dona amb la comunitat jueva; en aquesta producció la seva fugida és el presagi de l’arribada del nazisme (o de la por que torni a passar alguna cosa semblant).
Aglaja Nicolet s’encarregarà de la reposició d’aquest muntatge que compta amb escenografia i vestuari de Christian Schmidt, coreografies de Volker Michl, dissenys de il·luminació de Jürgen Hoffman i vídeos d’Andi A. Müller.