L’espectacle Requiem, la producció escenificada a partir del Rèquiem de Mozart i d’altres peces del compositor, arriba al Liceu amb l’inconfusible segell de Romeo Castellucci. El prestigiós director italià, una de les figures més destacades de l’escena teatral contemporània, presenta per primera vegada una de les seves propostes al Teatre. Amb la direcció musical de Giovanni Antonini.
Després d’acollir la versió concert d’Idomeneo, una de les obres primerenques de Mozart, el Gran Teatre del Liceu presenta la producció escenificada Requiem, basada en l'última obra composta per Mozart abans de la seva mort. Requiem, la primera proposta de Castellucci al Liceu, es va estrenar al Festival d’Aix-en-Provence i és fruit d’una coproducció amb altres importants institucions europees: Les Arts, l'Adelaide Festival, el Theatre Basel, el Wiener Festwochen i La Monnaie / De Munt. Castellucci compta amb Silvia Costa com a directora d’escena associada. La coreografia va a càrrec d’Evelin Facchini i Piersandra di Matteo signa la dramatúrgia. Requiem es representarà al Gran Teatre del Liceu en un total de set funcions, entre el 18 i el 26 de febrer.
Especialitzat en propostes escèniques riques en simbologia i referències poètiques, que cobreixen des del repertori d’òpera fins a obres mestres sense argument, Romeo Castellucci ha escollit la Missa de Rèquiem de Mozart com a punt de partida per proposar una reflexió sobre la vida i la mort, els dos extrems d’un cicle que generen les condicions perquè s’originin tant el miracle de la creació com la catàstrofe de la destrucció. El resultat és una acció de teatre avantguardista que critica la visió material del món i en proposa una exploració espiritual.
La Missa de Rèquiem de Mozart és la culminació d’una etapa en l’obra tardana del compositor dedicada a la música religiosa. Truncada per la seva prematura mort durant el seu procés de creació, és un veritable document autobiogràfic. Com s’ha sabut temps després, gràcies a rigorosos estudis musicològics, el Rèquiem que sentim actualment és en gran part obra de Mozart —que va definir la composició fins al segment segon (Hostias) de la quarta part (Offertorium)—, però amb orquestració afegida pels seus alumnes Joseph Leopold Eybler i Franz Xaver Süssmayr. Aquest darrer va ser qui va compondre les quatre parts finals de l’obra, Sanctus, Benedictus, Agnus Dei i Communio. Així, Mozart va plantejar la qüestió de la mort, però la seva pregunta va quedar sense resposta.
La producció
El Rèquiem de Mozart és una obra litúrgica que descriu el viatge espiritual de l’ànima cap al seu destí final, seguint el text tradicional de la missa de difunts. Alhora, és una pregària que implora pietat tant per als vius com per als morts, oferint una reflexió sobre la fragilitat humana i l’esperança de trobar consol en el més enllà.
Aquesta obra, malgrat la seva autoria final compartida, és d’una gran magnitud musical i emocional. Considerada una de les peces més emblemàtiques del repertori mozartià i una de les composicions religioses més conegudes de la música occidental, transcendeix la seva funció original de missa de comiat per a un difunt.
Durant més de dos segles, el Rèquiem de Mozart ha travessat fronteres culturals, consolidant-se com una obra mestra espiritual que connecta amb els misteris més profunds de l’existència humana. La seva potència emocional i bellesa melòdica han fet d’aquesta composició un símbol universal de reflexió sobre la vida, la mort i el sentit transcendental del pas del temps.
Hi ha un fragment en l'extensa correspondència de Mozart que es pot considerar l'origen del projecte Requiem ideat per Romeo Castellucci: “Com que la mort és el veritable objectiu de la nostra existència, he conegut tan bé aquest veritable i millor amic de la humanitat en els últims anys que la imatge de la mort ja no em fa por”. Aquesta reflexió inspira la proposta, que transforma la Missa de Rèquiem en una experiència teatral plena de simbolisme i bellesa plàstica. Cal matisar que l’obra que finalment va concebre Castellucci no és només una versió escenificada del Rèquiem de Mozart, sinó una acció teatral que fa servir com a música d’acompanyament diverses peces religioses i profanes del compositor. També hi sonen Ne pulvis et cinis, un fragment de la seva òpera inacabada Thamos, rei d’Egipte, o el principi del seu Miserere, compost el 1770, quan tenia 14 anys. Tot i això, la peça principal, i la més carregada de simbologia, és el Rèquiem de Mozart en la seva integritat.
La producció s'allunya de la visió cristiana tradicional que concep la mort com l’alliberament de l’ànima cap a un destí final. Castellucci proposa una exploració del cicle de naixement, destrucció i renaixement, en què la vida i la mort esdevenen estats transitoris dins d’un moviment perpetu. Aquesta perspectiva s'expressa en accions teatrals que van des de plantar un arbre fins a representar la desaparició d’una anciana després de morir. A través d’aquests moments, l’escenografia il·lustra que tan aviat com brolla la vida, també s'accelera el cicle de la seva destrucció.
Des de principis del segle XIX, el Rèquiem de Mozart ha transcendit la seva funció litúrgica per consolidar-se com una obra de repertori en sales de concert, gràcies a la seva intensitat emocional i a la seva complexitat musical. Castellucci, partint d’aquesta herència, interpreta la missa no com un espai de lamentació, sinó com una reflexió filosòfica sobre la naturalesa humana. En aquest context, la idea de la mort com un “millor amic” que plantejava Mozart dona lloc a una proposta teatral que convida a pensar en la vida i la mort com a parts d’un cicle inseparable.
La proposta en escena de Castellucci ha esdevingut una marca de prestigi amb el pas dels anys. L’artista, de forta personalitat, està especialitzat a produir accions teatrals úniques, amb un llenguatge visual distintiu. Això es caracteritza per la riquesa simbòlica, el moviment coreogràfic ordenat i la combinació de recursos escènics clàssics i moderns, i en particular per l'ús de projeccions en vídeo. Hereu de l'escola postmoderna iniciada per mestres escènics com Robert Wilson, Castellucci imposa un concepte original, reflexiu i bell, que, en aquest cas, se serveix del geni de Mozart per a crear una obra dramàtica de gran altura intel·lectual, que dialoga amb el passat, es preocupa pel present i es projecta cap a l'eternitat.
La música
Aquesta composició pretén allunyar-se del tractament purament litúrgic de la mort. Mozart genera una acció dramàtica amb la intenció de renovar el gènere sacre, on l’expressió vocal sobresurt per il·luminar l’experiència espiritual. El compositor explora, a través del text de la litúrgia cristiana, diversos estats d’ànim: des de la por del Judici Final (Sequentia. Dies irae, part III) fins a l’esperança en la clemència divina (Kyrie. Kyrie eleison, part II), passant per l’angoixa del patiment inútil (Sequentia. Recordare, part III) i culminant en la certesa d’un més enllà ple de llum (Communio. Lux aeterna, part VIII).
Entre els moments musicalment clau trobem l’Introitus. Rèquiem aeternam (part I), un començament pausat i solemne que simbolitza l’ànima abandonant el cos i flotant a l’espai ultraterrenal. El cor incrementa el volum fins que emergeix la veu cristal·lina de la soprano, que eleva una pregària per la salvació. A la Sequentia. Dies irae (part III), la ira divina esclata amb una energia furiosa, representant el pas de l’ànima pel Judici Final i l’elecció entre la condemna eterna o la llum celestial: un recordatori poderós del cost d’assolir el Paradís.
Finalment, Lacrimosa, (també part III), possiblement el fragment més conegut, evoca el dolor i la compassió amb una melodia que celebra la pietat i la bondat divines. Es tracta de l’últim passatge que Mozart va compondre essencialment, completat pel seu alumne Süssmayr juntament amb la resta de l’obra.
El cor del Gran Teatre del Liceu serà l’eix vertebrador d’aquesta producció, sostenint l’arquitectura musical del Rèquiem amb una presència imponent tant en l’àmbit sonor com escènic. Castellucci no només li atorga un paper essencial en la interpretació musical, sinó que el converteix en un element actiu de la dramatúrgia, encarregant-li la representació de les grans imatges al·legòriques que poblen la seva posada en escena. A aquesta base coral s’hi sumen quatre solistes de gran prestigi internacional: la soprano austríaca Anna Prohaska, amb la seva veu cristal·lina i plena de matisos; la contralt Marina Viotti, d’una expressivitat i profunditat excepcionals; el tenor sud-africà Levy Sekgapane, conegut per la seva brillantor i agilitat vocal, i el baix Nicola Ulivieri, amb un registre imponent que confereix solemnitat a la part més fosca i transcendent de la partitura. Tots ells, sota la direcció musical del mestre Giovanni Antonini, es posaran al servei d’una de les obres més colpidores del repertori sacre, oferint una interpretació plena de lirisme i intensitat emocional.