El Mestre Josep Pons dirigeix el Cor i l’Orquestra Simfònica del Liceu i un excels conjunt de cantants.
Estrenada a París el 1875, Carmen va ser rebuda amb fredor. Georges Bizet mor tres mesos més tard sense sospitar que la seva partitura es convertiria en una de les més estimades del món. Un any després era un èxit incontenible, gràcies a la potència del seu drama i a la varietat de la seva partitura.
El model literari de l’òpera, una novel·la de Prosper Mérimée amb el mateix nom, mostra Carmen com una persona moralment depravada que explota sense escrúpols els homes per als seus propis fins.
La Carmen de Bizet —gràcies al llibret d’Henri Melhiac i Ludovic Halévy— s’allunyava de la de Mérimée en dibuixar una dona que defensava la seva independència i portava la seva llibertat fins a les últimes conseqüències, tot acceptant la mort abans que la submissió.
La mort de Carmen, per tant, es presenta com un acte injust, arbitrari, innecessari, cosa que permet una lectura contemporània en clau de denúncia de la violència de gènere com una xacra social injustificable.
El Mestre Josep Pons dirigeix el Cor i l’Orquestra Simfònica del Liceu i un excels conjunt de cantants entre els quals hi destaquen Clémentine Margaine i Varduhi Abrahamyan en els rols de Carmen i Michael Spyres i Leonardo Capalbo encarnant a Don José.
El dia 3 de gener, Carmen tindrà una sessió exclusiva LiceUnder35 que també comptarà amb una instal·lació al Saló dels Miralls de l’artista Luca Hugo Brucculeri de la mà de The Social Hub.
Barcelona, 27 de desembre de 2023. L’escenari del Gran Teatre del Liceu torna a acollir la mítica producció de Calixto Bieito de la Carmen de Bizet, que es podrà veure del 4 al 17 de gener amb un total de dotze funcions, comptant la sessió LiceUnder35 que tindrà lloc el 3 de gener.
El mestre Josep Pons dirigeix una colossal partitura que pren vida amb el Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu, Cor infantil - VEUS Amics de la Unió i un cast excepcional que compta amb noms destacats com ara els de Clémentine Margaine, Varduhi Abrahamyan, Michael Spyres, Leonardo Capalbo, Eric Greene, Simón Orfila, Adriana González, Jeanine De Bique, entre d’altres.
La història és senzilla: Don José, un general de brigada de l’exèrcit espanyol, cau embruixat per Carmen, una gitana temperamental que té un gran do, fer perdre el cap als homes. Per ella, Don José renunciarà a tot —família, honor, salut— sense obtenir res més que el menyspreu i l’abandó posterior: Carmen preferirà Escamillo, un torero d’èxit, i deixarà Don José sol i en la misèria. La seva reacció visceral serà la venjança per gelosia, i assassinarà Carmen a Sevilla, a les portes d’una plaça de toros.
Bizet va construir la seva partitura amb ritmes d’aire folklòric espanyol—els més eminents són la seguidilla i l’havanera, que coneixia gràcies a llibres de música, perquè no va visitar mai Espanya—, diverses àries líriques d’enorme passió, hereves de les de mestres com Gounod, i un motiu recurrent, lent i fosc, que anticipa la mort de Carmen. La imaginació de Bizet va ser en aquesta ocasió desbordant: en les seves prop de tres hores, l’òpera no abaixa ni el ritme ni el nivell, no li sobra res. Ara bé, el primer públic a París, en la seva estrena de 1875, no ho va percebre així, i Carmen va ser rebuda inicialment amb fredor: no va ser fins al seu pas per Viena, un any més tard, quan va començar a admirar-se com a l’obra mestra que és. Un èxit que Bizet no va poder gaudir, perquè va morir —d’un atac al cor barrejat amb, explica la llegenda, la tristesa pel seu fracàs inicial— tres mesos després de l’estrena.
La producció
En Carmen s’uneixen moltes idees i sensacions. L’òpera es basa en la novel·la homònima de Prosper Mérimée (1845), que relatava una història d’amor, gelosia i crim a l’Andalusia de principis del segle XIX. Per tant, un dels temes de l’òpera és l’Espanya brutal que s’imaginava en aquells dies a les capitals d’Europa, i en particular a París, on la fascinació per l’exòtic reduïa tot Espanya a una suma de tòpics entre els quals destacaven les corrides de toros, les gitanes temperamentals, els homes molt mascles i el folklore preil·lustrat, abundant en supersticions.
Alhora, la Carmen de Bizet —gràcies a l’admirable llibret d’Henri Melhiac i Ludovic Halévy— s’allunyava de la de Mérimée en un aspecte essencial: la protagonista era una dona que afirmava la seva independència en la novel·la no era tan moderna—, i portava la seva llibertat fins a les últimes conseqüències, tot acceptant la mort abans que la submissió. La mort de Carmen, per tant, es presenta com un acte injust, arbitrari, innecessari, cosa que permet una lectura contemporània en clau de denúncia de la violència de gènere com una xacra social injustificable.
Bieito ha dit que Carmen representa un xoc frontal entre els mascles i les dones, és a dir, entre la versió arrogant i possessiva de l’home i la dona que lluita per anul·lar la submissió a la qual se la vol reduir des de l’òptica masclista. I, en la producció, aquest xoc es manifesta contínuament amb un gran treball actoral en el qual participen els cantants solistes i el cor. L’acció d’aquesta Carmen se situa en la dècada dels 70 del segle XX, en algun punt entre l’agonia de Franco i l’arribada de la democràcia a Espanya, un temps incert, de modernització a la vista, d’intuïció d’un temps nou.
Si bé l’òpera transcorre a Sevilla, en aquesta producció el lloc és la ciutat autònoma de Ceuta, un espai porós per al contraban i la vida al marge de la llei, en el qual hi ha una gran presència de legionaris i guàrdies civils: Carmen els sedueix a tots, i no hi ha un sol home que observi aquesta gitana temperamental —de vestuari i moviments sensuals— sense delatar-se amb una concupiscència ridícula. Si el tòpic del segle XIX era que Espanya estava congelada en el temps, aquesta producció reprèn la idea i la trasllada a un passat pròxim, que encara activa ressorts nostàlgics —entre els fetitxes que surten a escena hi ha el toro d’Osborne, els models de cotxes barats o les ja desaparegudes cabines de telèfon, entre d’altres—, i es converteix en una Carmen conceptualment resistent que activa les tecles correctes del record.
Finalment, Carmen és una òpera sobre el sexe i la mort —els dos eixos de l’impuls vital segons Freud, eros i thanatos—, i aquestes forces col·lideixen amb resultats fatals en l’argument, però amb una enlluernadora escenografia en la producció no exempta de polèmica en alguns teatres: Bieito suggereix, i mostra furtivament, l’acte sexual al llarg de l’òpera, i la mort esclata en la seva versió més cruel en el quart acte, després d’haver transformat subtilment els aires de comèdia i vodevil parisenc que marquen el principi, per passar a alguna cosa semblant a una tragèdia a l’estil grec.
El secret d’aquesta producció —i el que la fa, com dèiem, incombustible i pertinent— és que, sota una aparença grotesca en la qual se’ns apareix el més primari del comportament humà, també es combinen el riure i el dolor, l’alegria que Carmen transmet amb la seva música i el seu personatge lliure i prometedor, i la indignació en desencadenar-se aquest final espantós. Bieito va trobar la clau de la fórmula per unir els elements que fan gran Carmen —aire espanyol, denúncia social, velocitat musical, humor i drama realista—, i el temps ha continuat validant la seva proposta.
La partitura
Òperes com Carmen, que es troba entre les cinc més representades de la història, poden ser un parany per a qualsevol intèrpret, perquè de vegades se sobreentén que, de tan coneguda que és, resulta fàcil de tocar i cantar, quan és tot el contrari. Carmen no és una obra que es presti a la simple mecànica assajada una vegada i una altra, sinó que cal intentar que soni com el que és en el més profund del seu origen: un híbrid entre comèdia i tragèdia —que ressalti el festiu i el patètic alhora—, amb números alegres en la tradició de Rossini, però també amb àries en les quals destaquen la delicadesa i la força pròpies de Verdi, com demostra el contrast entre la presentació d’Escamillo i els complicats números individuals de Don José i Micaëla.
Alhora, Carmen s’ha d’entendre com una obra espanyola, no per la seva nacionalitat —és pur romanticisme francès—, sinó per la seva feliç inspiració: segons Josep Pons, mestre titular de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, que dirigirà totes les funcions, Carmen és la gran òpera espanyola de tots els temps, connectada en esperit amb la música d’Albéniz, Granados i De Falla, un repertori que domina i que li permet abordar Bizet des d’un altre angle amb possibilitats interessants.
Juntament amb l’orquestra i el cor, que han de ser dues masses ben greixades perquè la partitura de Carmen brilli —i no simplement aparegui de manera rutinària—, aquestes funcions comptaran amb un experimentat conjunt vocal que cobrirà tots els papers principals amb dues cantants.
La protagonista l’encarnaran dues mezzosopranos, la francesa Clémentine Margaine i l’armènia Varduhi Abrahamyan, dues habituals en passades produccions del Liceu i perfectes coneixedores del rol de Carmen. El paper de Don José, per a tenor líric, serà per als nord-americans Michael Spyres i Leonardo Capalbo, tots dos dotats amb l’equilibri entre joventut, timbre bell i frescor que exigeix el seu personatge. El torero Escamillo recaurà en els barítons Simón Orfila i Eric Greene, mentre que el paper breu, però fonamental, de Micaëla —que sosté l’emoció en el tercer acte— el defensaran les sopranos líriques Adriana González i Jeanine De Bique. Els papers menors seran per a un únic intèrpret en totes les funcions: Felipe Bou cantarà Zuniga, Toni Marsol cantarà Moralès, Jan Antem el contrabandista Dancaire, Carles Cosías serà el Remendado, i les amigues de Carmen, Frasquita i Mercédès, les defensaran Jasmine Habersham i Laura Vila. De la unió de grans veus, un cor exultant i una orquestra viva, surten grans versions de Carmen com les que ens esperen.
CARMEN
Del 4 al 17 de gener de 2024