El tenor basc Xabier Anduaga debuta al Liceu amb Werther de Massenet en una producció de Christof Loy ambientada als anys cinquanta. Comparteix rol amb Matthew Polenzani i les Charlotte de Kristina Stanek i Elmina Hasan. Henrik Nánási dirigeix 10 funcions del 4 al 17 de maig, amb sessió Under35 el 2.
El Gran Teatre del Liceu presenta Werther, de Jules Massenet, en una producció signada per Christof Loy i amb el mestre Henrik Nánási a la batuta, del 4 al 17 de maig, amb una funció prèvia per al col·lectiu Under35, el 2 de maig.
El tenor donostiarra Xabier Anduaga debuta el rol de Werther a Barcelona, en una fita destacada de la seva trajectòria, acompanyat per la mezzosoprano Kristina Stanek en el paper de Charlotte. El segon repartiment estarà encapçalat per Matthew Polenzani com a Werther i Elmina Hasan com a Charlotte.
Al llarg del temps, Werther ha estat objecte de nombroses reinterpretacions en diferents llenguatges artístics, des de la literatura fins al cinema. En l’àmbit operístic, diverses adaptacions van aparèixer ja a finals del segle XVIII, però és la de Jules Massenet la que ha perdurat amb més força: una lectura profundament humana, d’una gran sensibilitat musical i d’un lirisme que es manifesta tant en els grans moments com en els detalls més íntims.
Considerada una de les òperes més completes i memorables de Massenet, aquesta obra representa el cim de la seva maduresa artística, tant per la riquesa i la subtilesa de l’orquestració com per l’equilibri dramàtic que articula el conjunt.
La producció
L’alemany Christof Loy signa la direcció d’escena amb un concepte auster: un únic espai per als quatre actes que, lluny de limitar l’acció, permet aprofundir en la psicologia dels personatges.
Director habitual al Liceu en les darreres temporades (Rusalka (24/25), Eugene Onegin (23/24), Don Giovanni (20/21), Macbeth (16/17), Arabella (14/15), Il turco in Italia (12/13), Die Entführung aus dem Serail (09/10)), Christof Loy destaca per la seva voluntat d’anar més enllà de la superfície dels relats. Les seves propostes, sempre d’una gran bellesa formal i precisió escènica, exploren els conflictes de fons i els personatges com a éssers complexos.
Aquesta nova producció, provinent de la Scala de Milà, se centra en els mecanismes interpersonals i els aspectes psicològics dels personatges. L’acció transcorre en un únic espai dividit en dos nivells que evoca la casa de Charlotte, la plaça de Wetzlar o la casa de Werther.
El vestuari, de Robby Duiveman, manté el vincle amb Goethe, que descriu Werther amb armilla groga. La il·luminació de Roland Edrich modula l’atmosfera i la tensió dramàtica de cada escena amb subtilesa.
Un repartiment d’altíssima qualitat
El rol de Werther és un dels més exigents del repertori per a tenor líric, i el Liceu compta amb dos intèrprets de primer nivell. El donostiarra Xabier Anduaga debutarà el rol de Werther a Barcelona, un repte que marca un punt d’inflexió en la seva trajectòria. Compartirà el paper amb el tenor nord-americà Matthew Polenzani, un dels tenors més talentosos i distingits de la seva generació, habitual del Metropolitan de Nova York i dels teatres europeus més prestigiosos.
Al costat d’Anduaga, el personatge de Charlotte, escrit per a mezzosoprano, i que té un paper destacadíssim en l’òpera, serà interpretat per la fantàstica Kristina Stanek, habitual en escenaris europeus de primer nivell. Amb aquest paper, Stanek debuta al Gran Teatre del Liceu i també en el rol de Charlotte.
El repartiment es completa amb la mezzosoprano Elmina Hasan també com a Charlotte. Les dues sopranos espanyoles Sofía Esparza i Leonor Bonilla, de destacadíssima carrera europea, seran Sophie. Albert, el promès de Charlotte, anirà a càrrec dels barítons David Oller i Carlos Daza. El baix barceloní Stefano Palatchi assumirà el paper del batlle, que ja el va interpretar en la darrera producció de Werther al Teatre. El baríton Enric Martínez-Castignani assumeix el paper de Johann, que va cantar en aquesta mateixa producció al Teatro alla Scala, i el tenor Josep Fadó farà d’Schmidt. La direcció musical serà a càrrec del mestre Henrik Nánási.
Més enllà de moments especialment destacats, com les àries de Werther o la gran escena de Charlotte al tercer acte, la força de l’obra rau en la seva concepció global. Amb una estructura d’una gran coherència, el drama s’imposa com un tot i construeix un retrat profundament humà del protagonista: un personatge atrapat entre el desig i la impossibilitat, incapaç de reconciliar les seves emocions amb la realitat. És aquesta tensió la que fa de Werther una obra d’una intensitat emocional que continua interpel·lant el públic.
Retrat d’un jove apassionat
L’obra narra la història d’un amor impossible entre l’idealista Werther i la responsable Charlotte, una relació marcada per la impossibilitat i abocada tràgicament al suïcidi del protagonista.
Massenet va abordar aquesta adaptació més d’un segle després de la publicació de la novel·la de Goethe. La gènesi de l’òpera es remunta al 1886, quan, després de l’èxit de Manon, el compositor va assistir al festival de Bayreuth amb el seu editor, Georges Hartmann, qui li va regalar una traducció francesa de Werther. L’impacte de la música de Wagner i del clima romàntic d’aquella experiència el va portar a concebre’n una versió operística, que finalment s’estrenaria a Viena el 1892. El resultat és una obra d’un lirisme intens, amb una escriptura orquestral més densa i dramàtica que en treballs anteriors.
Tot i que no és una adaptació literal (la novel·la original és epistolar i difícil de traslladar a escena), l’òpera conserva el nucli essencial de la història. Werther, un jove apassionat per la poesia, arriba a Wetzlar i coneix la família de l’alcalde, on entra en contacte amb Charlotte i Sophie. Charlotte, compromesa amb Albert per una promesa feta a la seva mare difunta, es veu atrapada entre el deure i els sentiments. L’enamorament immediat de Werther desencadena un conflicte emocional que creix al llarg de l’obra, alimentat per trobades successives que intensifiquen la seva desesperació.
El clímax arriba al tercer acte, quan Charlotte i Werther es retroben per última vegada. Ella li retorna uns versos d’Ossian que ell mateix havia traduït, i Werther, profundament trasbalsat, interpreta la seva ària més emblemàtica, Pourquoi me réveiller?. Incapaç de superar el seu turment, decideix posar fi a la seva vida. A l’escena final, Charlotte corre al seu costat i li confessa el seu amor, però ja és massa tard.
El violoncel Goffriller de Pau Casals sonarà a Werther al Liceu
L’excepcional violoncel Goffriller que Pau Casals va tocar durant més de seixanta anys sonarà en totes les funcions de Werther al Gran Teatre del Liceu.
En el marc de la commemoració del 150è aniversari del naixement de Pau Casals, la Fundació Pau Casals ha cedit temporalment aquest instrument a Òscar Alabau, solista de violoncel de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, coincidint amb les funcions de l’òpera. Fins fa pocs dies, el violoncel es trobava a Nova York.
Construït l’any 1733 pel lutier venecià Matteo Goffriller, aquest instrument únic va ser adquirit per Pau Casals el 1908 i el va acompanyar al llarg de la seva trajectòria. En morir, el músic el va llegar a la Fundació Pau Casals amb la voluntat de mantenir-lo “viu”, és a dir, que continués sent tocat per altres intèrprets.
La cessió a Òscar Alabau s’inscriu en aquesta voluntat i suposa, alhora, un reconeixement al solista de l’Orquestra del Liceu. La vinculació adquireix un valor simbòlic afegit, ja que Pau Casals també va ser solista de violoncel del Teatre.
Durant aquest període, Alabau interpretarà el Goffriller tant a les funcions de Werther com en altres concerts i recitals.
Amb el suport de:
|