Lorenzo Da Ponte, llibretista de Mozart en la seva famosa trilogia (Le nozze di Figaro, Don Giovanni, Così fan tutte), va tenir una vida de novel·la: viatger, director del Nou Teatre Italià de la cort de Viena, professor d’italià a Londres i amic de Casanova (al qual va tenir molt present en la caracterització de Don Giovanni), va acabar com a professor a la Universitat de Colúmbia de Nova York, on va morir.
D’altra banda, Beaumarchais, amb una personalitat extraordinària, comparteix amb Da Ponte una vida plena d’aventures: rellotger, inventor, dramaturg, professor de piano de les filles de Lluís XV, espia, diplomàtic, editor, horticultor i revolucionari. Beaumarchais va trigar molt a poder publicar Figaro o La folle journée, censurada i obstaculitzada pel mateix rei per la dura crítica social contra l’aristocràcia just abans de la Revolució Francesa. L’obra mostra l’antagonisme social entre classes —amo i criat— i defensa la superioritat moral de la base de la societat, encoratjant la revolta.
Le nozze di Figaro se’ns mostra com un monument operístic extraordinari, sense comparació. Una partitura genial i plena de girs imprevisibles que respon al principi de les unitats del teatre clàssic: unitat de lloc, temps i acció. Mozart converteix l’espai tancat en un laboratori humà, on cada gest, silenci i mirada adquireixen valor dramàtic essencial.
El públic està convidat a capbussar-se en la vida d’aquesta galeria de personatges: la soledat de la Comtessa, una Susanna emancipada i astuta, un Figaro aparentment obedient però també conspirador, i un Cherubino impulsiu i innocent. Aquesta constel·lació revela un patiment femení compartit, origen i conseqüència d’una violència masculina sovint naturalitzada. L’únic refugi de les dones és la solidaritat entre elles.
Aquest microcosmos es pot llegir com un enfrontament simbòlic entre dos mons: el masculí (individualista i possessiu) i el femení (intel·ligent, sensible i generós). L’obra recull totes les formes de l’amor: des de l’idealisme adolescent fins a les relacions de parella, la família i el desig. Mozart construeix un mapa emocional de l’ésser humà amb una precisió psicològica encara vigent.
La urgència de recuperar Le nozze di Figaro avui neix de la seva capacitat d’interpel·lar les estructures de poder contemporànies. Sota la comèdia d’embolics, l’òpera revela jerarquies, privilegi masculí i violència simbòlica. La nova mirada de la directora d’escena Marta Pazos planteja preguntes sobre el desig, la identitat i el poder.
En temps de polarització, aquesta òpera continua sent un espai on l’art no consola: incomoda, qüestiona i obliga a pensar.
Víctor Garcia de Gomar
Director artístic del Gran Teatre del Liceu
