'Le nozze di Figaro' al Gran Teatre del Liceu amb Marta Pazos i Giovanni Antonini: una nova producció que combina teatre líric, crítica social, amor i poder en una escenografia simbòlica del pastís nupcial. Òpera de Mozart imprescindible de la temporada.
Quan Beaumarchais escriu la comèdia Le mariage de Figaro, l’Antic Règim s’estava diluint. Tanmateix, el missatge de l’obra, l’entramat d’embolics i la psicologia complexa dels personatges continuen essent tan vigents ara com aleshores. En aquesta obra hi ha alguna cosa que la connecta de la mateixa manera amb el públic que va anar al Teatre Imperial de Viena l’1 de maig de 1786 i amb els espectadors que assistiu al Gran Teatre del Liceu aquesta temporada. I aquesta cosa és l’enigma de les relacions humanes que Mozart va fer immortal a través de la seva trilogia dapontiana. De les tres òperes, aquesta és la més feliç, la més lleugera i la més frenètica. També és, possiblement, la més coneguda i la més estimada, perquè la lògica dramàtica que desplega ens sedueix i ens interpel·la.
És cert que Le nozze di Figaro va portar la modernitat a l’escena operística tant pels temes que plantejava com per la manera de tractar-los musicalment. Però, a més a més, en aquesta obra hi trobo l’essència mateixa de la vida contemporània: la irreverència de la història (que va forçar temporalment la seva censura), l’audàcia de la trama (com la sororitat entre la Comtessa i la seva serventa o les virtuts molt superiors de la Comtessa respecte del Comte) i també la narrativa dramàtica (que duu els personatges al límit del desastre per ser salvats en un lieto fine). D’aquesta manera, la significació dramatúrgica d’aquesta nova posada en escena dona un nou gir creatiu a una obra icònica.
La metàfora central de la plàstica és el pastís nupcial, en una poderosa escenografia de Max Glaenzel, il·luminada per Nuno Meira, que simbolitza el matrimoni que estructura la història, però que també representa visualment la piràmide social on se situen els personatges. Cada capa del pastís reflecteix una jerarquia, un paper o un conflicte. L’aparença festiva amaga una rígida estructura de poder que els personatges intenten escalar, trencar o mantenir. Aquest espai multiresonant simbolitza el llindar que, malgrat tot i tothom, travessaran els dos servents dels Almaviva. El pastís, convertit en objecte escènic, representa l’essència d’una vida a punt de ser compartida: conté dins seu tot l’avenir d’una parella, un anunci de felicitat que se situarà al centre de l’escena, metafòricament i físicament. Aquest pastís es transmutarà en escena, perquè acull d’alguna manera tots els personatges que habiten aquesta òpera.
La proposta de vestuari d’Agustín Petronio es basa en la idea que els personatges són com ingredients: cadascun aporta una personalitat única —amarga, dolça, suau, intensa— i entre tots componen la recepta escènica de l’òpera. L’amor, el desig, l’astúcia i el poder es tracten com si fossin sabors que es combinen, contrasten i creen tensió dramàtica. Al capdavall, l’amor és una qüestió de química; per això proposem aquests ingredients com una manera de «cuinar» l’amor damunt l’escenari. Cada personatge té assignat un sabor o ingredient visual que reflecteix la seva essència: Barbarina és mel; Cherubino, impulsiu i tendre, és un caramel; Basilio és el conyac, segons la seva funció dramàtica. Aquests cossos arquitectònics es revelen com un paisatge viu a través del treball amb el coreògraf Andreas Heise.
Amb aquesta posada en escena intento, en definitiva, construir un metarelat universal: el de la dramatúrgia de la vida, traçant un espai dramàtic ple d’essència, una escena que s’allunyi de la literalitat de l’espai (un castell, un jardí…) per anar a l’essència de les noces: gaudir-les, exaltar-les i cantar-les.
En la interacció amb l’obra de Mozart, em plantejo dos nivells creatius diferents: que la dramatúrgia escènica faci aflorar l’entramat de llaços que uneixen i desuneixen els protagonistes i, al mateix temps, que aconsegueixi intensificar l’aposta emocional dels personatges, creant per a ells una escena endolcida com és un pastís nupcial, esculpit en colors i formes no convencionals. Aquesta manera de fer no convencional no és simplement una forma més de representació de Le nozze, sinó que s’ha convertit per a mi en un doble imperatiu, ètic i estètic, perquè a Le nozze di Figaro res no és previsible i res no és el que sembla: hi ha molts duets, és cert, però cap no canta l’amor; el personatge noble està sotmès a les passions més innobles; el joc de disfresses i mentides té l’objectiu de revelar la veritat, i tot això passa en tots els nivells de significació.
El treball del mestre Giovanni Antonini en la direcció musical és únic i molt especial; la seva mà mestra atén la música i tots els matisos que ofereix el text en els recitatius.
El meu gran referent per construir la idea d’aquest univers i inspirar els artistes que s’han anat sumant amb el seu talent a aquest viatge ha estat Notes on Camp de Susan Sontag. En aquest text, Sontag ens descobreix el Camp com a dissolvent de la moralitat i el descriu com una manera de veure el món basada en el gust per l’artificialitat, l’exageració i la teatralitat. Sontag ens recorda així que ser natural és la més difícil de les postures.
Marta Pazos
Directora d'escena