Composta per a la temporada de Carnaval de 1642 a Venècia, L’incoronazione di Poppea és una de les millors mostres que s’han conservat de l’òpera del segle xvii. Escrita per Giovanni Busenello, explica l’intent de la noble Poppea, amant de l’emperador Nerone, per assolir el tron de Roma com a emperadriu. Per aconseguir-ho, no dubtarà a prostituir-se, trair i provocar la mort dels seus rivals. Una exploració de la maldat.
Pròleg. La Virtù, Fortuna, Amore
Al començament de l’òpera hi ha una disputa moral entre el déu Amore i les deesses Fortuna i Virtù. Cadascuna assegura que és la que té més influència en les accions dels homes, i en aquest diàleg a tres bandes tenim una síntesi estètica impecable del que vindrà tot seguit. L’incoronazione di Poppea en conjunt manté un bon equilibri entre els passatges recitats i els passatges cantats, i la gravetat de l’argument està esquitxada oportunament de moments humorístics. En aquest pròleg, els personatges tenen espai per buscar un cant bell, una expressió contundent i la intenció teatral més bona possible.
Acte I. Ottone
«E pur’io torno qui qual linea»
Ottone ha tornat a Roma després d’una llarga campanya militar a Lusitània i descobreix que la seva estimada Poppea és la nova amant de l’emperador Nerone: de la il·lusió del retorn passa a la decepció per l’engany en una llarga peça individual —amb passatges ariosos i altres de recitats— que reuneix diversos colors expressius: un inici líric exultant, una segona part fosca i afligida, i una conclusió enèrgica. L’incoronazione di Poppea és una òpera molt exigent per als cantants, que si bé no funciona amb l’estructura d’àries de l’estil barroc posterior, sí que obliga a tenir una tècnica teatral molt més treballada.
Acte III. Poppea, Nerone
«Pur tu miro, pur tu godo»
Aquest no va ser el final que va crear Monteverdi, però poc després de l’estrena a Venècia es va començar a utilitzar en representacions posteriors, i actualment és impossible deslligar L’incoronazione di Poppea del duet final que celebra la unió sentimental definitiva dels malvats Nerone i Poppea. Atribuïda a Benedetto Ferrari, aquesta peça lírica de bellesa sublim, amb una de les melodies més sensuals de la història, permet concloure l’òpera amb l’ambigüitat moral que mereix l’obra, ja que expressa el triomf de la pulsió sexual i el desig de poder per sobre de qualsevol altra virtut humana.