El director d’escena Olivier Py dirigeix una aclamada producció ambientada en la França de la belle époque, caracteritzada per una atmosfera llibertina i sensual.
La França de principis del segle XVIII, just després de la mort del rei Lluís XIV, es va caracteritzar per un vertiginós augment del llibertinatge i l’increment de l’activitat en els baixos fons. Durant els anys de la Regència —el període d’espera fins que Lluís XV va aconseguir la majoria d’edat per ocupar el tron—, París i els seus voltants van assistir a un auge sense precedent de les cases de joc, dels duels d’honor a causa de deutes mai cobrats i trampes fetes durant una partida de cartes, i per descomptat també van proliferar les cantines més sòrdides i les cases de prostitució. Aquest va ser el panorama que va conèixer l’abat Prévost, el creador de Manon Lescaut, qui, malgrat el seu càrrec eclesiàstic, també va ser un personatge característic d’aquell temps marcat per la doble moral, l’afició al llibertinatge i els plaers nocturns. Quan Prévost va publicar la seva novel·la, immediatament va ser prohibida a França perquè reflectia una realitat que la societat puritana es negava a reconèixer: Manon aspira al triomf social, i la seva manera d’aconseguir-ho és convertint-se en una temptadora d’homes, una prostituta involuntària i una instigadora de les pulsions destructives dels seus amants. Però Prévost no tenia la culpa de descriure el que havia vist (i viscut). En tot cas, per protegir-se de qualsevol sospita de simpatitzar amb la seva criatura, també va deixar dit que la novel·la tenia una intenció moralitzadora, i es va encarregar de castigar a la seva heroïna amb una mort cruel.
Quan Massenet va decidir adaptar el tema de Manon per a una òpera, poques coses havien canviat a França en els aspectes centrals d’aquesta història. Havia caigut la monarquia —i també el Segon Imperi—, però París era un important centre de vida dissoluta i d’oferta sexual luxuriosa. Les cortesanes circulaven per les cases de joc i els salons més elegants, freqüentaven els teatres i els cabarets, i a més d’una manera molt més evident i amb menys reserves morals que en l’època de Prévost. El París en el qual es movia Massenet, per tant, era gairebé el mateix que havia mostrat Verdi poques dècades abans en La traviata: aquella ciutat en la qual la diversió residia en els antres més ocults, en la qual els cavallers deien que anaven a l’òpera encara que després anessin a jugar a la ruleta, i una de les solucions escèniques més audaces que ha trobat Olivier Py, per a la seva aclamada producció, consisteix a mantenir una línia d’unitat temporal entre el vici que van conèixer Prévost i Massenet, ja que tant li fa en quin període històric visqués Manon: en tots dos casos, la societat hipòcrita hi hauria respost de la mateixa manera.
El primer acte de l’òpera, que originalment transcorre en una fonda d’Amiens, apareix en aquesta producció com si fos un bulliciós barri roig en el qual els hotels per hores s’anuncien sense cap mena de cautela amb llums de neó. No obstant això, totes les ambigüitats i pudors que es van poder dissimular en el llibret, escrit per Henri Meilhac i Philippe Gille —el primer, per cert, també va participar en el text de Carmen de Bizet, la qual cosa el converteix en un màxim especialista en femmes fatales—, Olivier Py les mostra sense cap filtre, de manera que presenta molts personatges amb la seva veritable cara. Guillot de Morfontaine, per exemple, és un depredador sexual i un menyspreable corruptor, mentre que el Senyor de Brétigny no deixa de ser un proxeneta de moral inexistent protegit pels seus diners, alhora que les actrius, Pousette, Javotte i Rosette, són des de la seva primera aparició tres prostitutes del carrer. La reflexió de Py és evident: per què cal ocultar amb retòrica inútil el que és evident a simple la vista? Prévost va narrar una història en la qual la pulsió sexual circulava en totes direccions, les dones utilitzaven el seu atractiu per aconseguir una vida més abundant, i els homes feien servir el seu poder per sadollar la seva luxúria, i tot es feia per diners, excepte quan apareix el cavaller Des Grieux, l’únic personatge que es mou per amor, o el seu pare, que encarna la rectitud moral i l’honor.
Per tant, quan hi ha luxe i alegria, l’escenari s’il·lumina amb neons de colors i l’acció discorre a una velocitat imparable: Py ens transporta, d’aquesta manera, a les cases de cites, els casinos, els llocs públics en els quals els diners obrien totes les portes, com quan Brétigny presenta Manon en el tercer acte com una vedette de primera categoria després d’elevar-la com la cortesana més triomfal de París. No obstant això, aquesta comèdia —així va ser com Massenet va descriure la seva òpera— té una part tràgica, un fons d’advertiment, i la part greu de l’argument —el retir de Des Grieux a un convent, el seu atrapament per la policia en el quart acte, la mort de Manon en una cel·la al final— se’ns presenta embolcallada en tenebres, en una escena de fons negre que indica la destinació ineludible dels qui transgredeixen la línia del comportament honest: el càstig, la vergonya, la misèria i, en el cas de Manon, la seva mort. Tot aquest contrast, el pas abrupte de l’alegria a la derrota, és el que recorre Py amb una producció tan sexy com sinistra.
