Considerada com una de les obres màximes del bel canto italià, Norma és també una òpera amb interessants lectures polítiques que aquesta producció d'Àlex Ollé –estrenada el 2016 a Londres– busca emfatitzar gràcies a una posada en escena impactant que posa l'accent en la perversa relació històrica que existeix entre la religió i el poder polític.
Norma és una de les obres més riques del repertori italià del bel canto no només per la bellesa ingràvida de les seves melodies, que al cap i a la fi és el toc màgic de Bellini, sinó perquè, en els temes que tracta, va més enllà del socorregut díptic d'amor i mort. En aquest aspecte, tot el mèrit és del llibretista, Romano Felice, un dels principals poetes italians del seu temps. A Norma, per descomptat, hi és l'amor –la seva història, més que un triangle amorós, és un sudoku d'afectes impossible de resoldre–, i la mort aporta un final memorable en forma de sacrifici ritual. Però també es filtren temes que poden semblar secundaris en una primera presa de contacte, però són els que li donen profunditat i volum: la temptació de Norma de matar els seus propis fills continua sent un aspecte espinós que ens obliga a mirar el forat negre més horrible de la psique humana, i també està la dimensió política de l'obra, que en el seu moment es va interpretar com una clau perquè els estats de la península italiana iniciessin la seva revolta contra l'imperi austríac i comencés el Risorgimento. Realment, l'òpera influent en aquest aspecte va ser Nabucco, de Verdi –Bellini mai va tenir interès en la política–, però la tensió militar entre els gals i els romans, entre el poble envaït i la potència invasora, començava a rebre una resposta empàtica per part del públic.
Però més enllà d'això, Norma guarda un altre tema central, que és el del paper que tenen les religions en les societats, i com una religió organitzada i jerarquitzada pot impedir l'alliberament del poble. Norma, la primera sacerdotessa de la seva comunitat, evita absolutament, l'enfrontament amb Roma, no per una convicció pacifista, o per prudència, sinó per un interès privat: està enamorada de Pollione, el líder romà, ha tingut dos fills amb ell, i maniobra per aconseguir una pau –en l'ària més coneguda de l'òpera, Casta diva– que en realitat significa una rendició i una humiliació.
Una de les qüestions que es va plantejar Àlex Ollé en preparar el seu concepte escènic per a Norma –una producció estrenada a la Royal Opera House de Londres el 2016, i que significava el retorn de l'obra mestra de Bellini al teatre del Covent Garden 30 anys després de la seva última representació– és fins a quin punt la religió amb poder real s'ha convertit en un fre del canvi històric per culpa de la seva hipocresia. Norma és, clarament, una líder espiritual que aplica una doble moral: totes les seves accions les fa a la seva conveniència, ja sigui per amor o, quan descobreix que Pollione s'ha enamorat de la seva amiga Adalgisa i planeja escapolir-se amb ella a Roma, per despit o venjança. Aquest és un comportament comprensible en una persona normal, però que es converteix en verí quan l’adopta un líder polític.
La producció dirigida per Ollé, que ara arriba al Liceu, té tots els elements de l'estil que tant ell com els seus socis a La Fura dels Baus han vingut desplegant en el circuit operístic des de fa més de 20 anys: una combinació ferma i impactant entre art escènic d'acció, alta tecnologia, projeccions en vídeo i símbols universals. Per a Ollé, la manera d'universalitzar el concepte religiós passa per acostar-lo el més possible al temps present, i transformar les druides en sacerdotesses cristianes. A Norma és habitual que les protagonistes apareguin tocades amb túniques i adorns de llorer als cabells, la típica imatge d'una comunitat pagana en temps de l'expansió militar de Roma, però en aquesta producció Lluc Castells, el responsable del vestuari, ha triat que les sacerdotesses vesteixin sotanes i que els rituals que apareixen en escena siguin clarament identificables amb una espècie d'eucaristia deformada, com si una secta fonamentalista hagués pres el control del dogma oficial. L'aspecte més interessant de la producció, en tot cas, és el fons: el decorat –concebut per Alfons Flores, l'escenògraf de confiança d'Ollé– consta principalment de crucifixos, un bosc com el que es descriu al llibret, però en el qual els troncs, les branques i les fulles de la vegetació no la componen arbres, sinó tramats d'encreuaments a cadascú més complex, que és la manera més directa d'indicar que el tema central en aquesta visió de Norma està en l'ús del poder, i no en la gestió dels sentiments.
Això no impedeix, en qualsevol cas, que Norma pugui gaudir-se pels seus mèrits musicals. El bosc de creus que compon l'escenografia pot ser tan dens o lleuger com cada escena ho demandi –en el seu disseny més complex arribarà a haver-hi fins a 1200 peces–, i cap dels grans números de l'òpera es veu compromès per un excés de simbologia; hi ha espai i temps suficient perquè cali el missatge de fons, i també perquè les àries i els duetos més coneguts puguin desenvolupar-se sense interferències.
Al cap i a la fi, per a Bellini el més important sempre va ser la veu més pura ajustada a les paraules més belles, i si hi ha un desig que qualsevol director d'escena hagi de satisfer en una òpera com a Norma és que peces com Casta diva es traslladin al públic sense estímuls afegits, perquè la dolçor de la melodia acabi estenent-se per tot el teatre, banyant-lo amb una llum clara i intensa. Precisament la llum que ha de servir per combatre l'obscurantisme del fanatisme religiós i la seva estreta relació amb el poder militar al llarg de la història, una dualitat que és tan inquietant en l'actualitat com ho hauria estat en el segle I abans de Crist, ja sigui a la Gàl·lia o a qualsevol altra part del món.