Don Pasquale és la gran òpera còmica de Donizetti i una de les fites del bel canto, per bé que també és una història profundament romàntica sobre la llibertat individual, un tema que la producció de Damiano Michieletto vol acarar seriosament
Don Pasquale gaudeix d’un lloc d’honor a la història de l’òpera còmica, fins al punt que no poc aficionats la consideren la millor peça bufa darrere d’Il barbiere di Siviglia. Hi ajuden l’argument i moltes solucions narratives del llibret: aquesta és una comèdia d’embolics amb escenes esbojarrades i diàlegs animats en què un vell garrepa, que encarna els vicis d’una societat antiquada, rep humiliacions físiques i verbals a les quals el públic respon amb riallades i complicitat, igual que una pel·lícula de Chaplin fa riure els espectadors al cinema. La forma habitual d’escenificar Don Pasquale sempre ha anar per aquí: l’acció se situa en un interior burgès, els actors gesticulen i interactuen entre ells amb recursos de la comèdia física, com a les bones pantomimes, i aquest moviment, en sintonia amb la frescor de la música de Donizetti, és el que mena al zenit d’intensitat aquesta tempesta d’humor. Don Pasquale fa prop de dos segles que fa riure i no sembla pas que ens hàgim de cansar dels seus estirabots.
Però cal tenir en compte una qüestió, que és la clau de la producció de Damiano Michieletto que es va estrenar a l’Opéra de París el 2018: Donizetti, al llibret, va qualificar l’obra com un dramma buffo, la qual cosa comporta que per sota de la comèdia s’ha d’amagar un fons de gravetat, tal com s’esdevé amb el dramma giocoso de Da Ponte a Don Giovanni. De fet, Don Pasquale no és una comèdia pura, perquè no tots els personatges acaben bé: el vell protagonista no solament rep càstig rere càstig, sinó que acaba abocant-se a un futur que resulta incert, sacsejat per una moralitat que, abans que el pugui ajudar a aprendre i canviar per ser millor, pot marcar l’inici del seu declivi. Donizetti potser no va plantejar aquesta òpera per fer riure –o potser no solament per a això–, sinó per fer-nos rumiar, i a aquesta premissa s’agafa Michieletto per proposar un Don Pasquale al qual s’ha afegit una dimensió psicològica audaç.
Una idea de partida és que l’òpera original volia denunciar certs vicis antiquats que, en ple segle XIX, xocaven amb una societat que es modernitzava a tot drap. La crítica central seria contra els matrimonis pactats i de conveniència, però més enllà d’això hi ha un missatge d’emancipació femenina –Norina és una jove que, com la Rosina d’El barber de Sevilla, vol ser lliure i posa tota la seva habilitat al servei d’aquesta finalitat– i de fe en les noves idees romàntiques. I aquest rerefons, tan agosarat a l’Europa del XIX, continua sent modern i necessari als nostres dies, per això Don Pasquale pot anar més enllà de l’humor i compartir un missatge ètic, al qual Michieletto s’abona aplicadament.
La producció, que disposa d’una escenografia arriscada de Paolo Fantin i un ús interessant de recursos com el croma, aportat per Roland Horvath, situa l’acció en un marc més abstracte que no pas natural. La casa de Don Pasquale és, en la proposta de Michieletto, no gaire més que una estructura minimalista esbossada: el sostre es resol amb un joc de llums fluorescents, no hi ha parets, i a mesura que l’obra avança els contorns de la casa s’esvaeixen més i més, potser com a metàfora que Don Pasquale, de mica en mica, ho va perdent tot –aquest en serà el càstig–, mentre que Norina i Ernesto, amb la complicitat del murri Dottor Malaesta, guanyen espai, llibertat i futur. Totes aquestes idees es reforcen amb accions escèniques al marge de l’actuació i la música: amb pensaments sobreposats en vídeo per mitjà del croma, i l’ús esporàdic de titelles que ens fan entrar a la psique profunda dels personatges –especialment de Don Pasquale–, podem entendre’n les raons, els traumes i les opcions de canviar per millorar. Malgrat que no sempre s’ha destacat en altres produccions, en aquesta òpera hi ha moralitat, i Damiano Michieletto hi dona una importància cabdal.
¿Això vol dir que en la seva versió Don Pasquale no fa gràcia?, ¿que no hi ha espai per a la rialla? Ben al contrari: sense riallada no hi ha Don Pasquale, i tots els embolics –sobretot quan Norina apareix com a Sofronia i comença a posar la casa del vell de cap per avall– estan forçats al màxim. Aquest punt de caos, de disbarats en cadena propis d’un film dels germans Marx, és important en la producció. Però no és l’única cosa que motiva Michieletto, que ha decidit que l’entreteniment i prou no fa justícia a Don Pasquale. El missatge de fons és que els canvis són inevitables i que cal ser flexible quan s’esdevenen, un avís tan necessari el 1843 com ara mateix, avui dia. Una vegada assumit això, aleshores sí que podem riure a cor què vols, i encara amb més raons.