A 'Lohengrin', Wagner ens demana que interroguem l'amor i li preguntem què significa per nosaltres, quines condicions li demanem per a la seva existència i èxit, i com neix, es cultiva i es destrueix. L’Elsa és una autèntica revolucionària a la recerca de l'amor com a col·laboració i companyia, basat en valors i consideracions compartides, i no en l'estatus o la posició social.
Acte I. Orquestra
“Preludi”
A diferència de la seva òpera anterior, Tannhäuser, que comptava amb una obertura de llarga durada –i que, en algunes versions, s'acosta o supera els 20 minuts–, Wagner va optar a Lohengrin per un preludi més breu, de tan sols vuit minuts, amb un tema central ampliat que representava la idea del Sant Greal. Va ser un dels primers leitmotivs utilitzats per Wagner per articular la història en l'àmbit emocional i argumental i és un dels moments orquestrals més excelsos de tota la seva obra. El mateix tema del Greal es va utilitzar, cap al final de la seva carrera, en l'obertura de Parsifal.
Acte II. Cor
“Treulich gefürt ziehet dahin”
Després d'un breu i tumultuós preludi, l'acte III comença amb el passatge musical més famós de tota l'obra de Wagner: la marxa nupcial amb què l’Elsa i Lohengrin surten de l'església. Inicialment concebuda com una peça fatalista –el matrimoni de la parella no durarà ni un dia–, aquest fragment gràcil i memorable s'ha convertit amb el pas del temps, així i tot, en una música habitual tant en bodes religioses com laiques que busca transmetre felicitat i una vida plena. El fragment té una participació central –com durant tota l'òpera– del cor
Acte III. Lohengrin
“In fernem Land”
Després que l’Elsa li pregunti el nom, Lohengrin demana una audiència amb el rei Heinrich per fer pública la seva identitat. En un llarg passatge líric, el protagonista explica els seus orígens: és un cavaller del Greal, fill de Parsifal, i té la missió de fer el bé, sempre que sigui de manera anònima. En haver de revelar el seu nom, el seu poder s'esvaeix i haurà de tornar a la seva terra. A Lohengrin no hi ha àries, però aquest passatge per a tenor, extens i melodiós, és el més semblant al que va escriure Wagner en una cançó en les seves obres de maduresa, un dels passatges més emocionants de la seva carrera.
En escena
Des que va assumir la direcció musical de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu a la temporada 2012-2013, Josep Pons ha fet de la música de Wagner tot un ideal de perfecció. Va ser ell qui va traslladar la magnitud ciclòpia i l'energia sísmica de la música simfònica alemanya a l'espai de l'òpera, i cadascun dels seus títols és una prova de foc per a qualsevol orquestra que vulgui demostrar un nivell òptim. Així doncs, quan al Liceu s'ha fet alguna estrena wagneriana –i s'hi ha representat gairebé totes les seves òperes essencials els últims 12 anys–, Pons ha decidit pujar al podi i dirigir els músics. No tan sols això: més enllà de les òperes, la programació anual del teatre ha comptat amb diversos programes simfònics –Univers Mahler, per exemple– el doble propòsit del qual era enriquir l'experiència cultural del públic i alhora entrenar l'orquestra al repertori més dens. D'aquesta manera, quan arribava el moment de tocar Wagner, des del fossat emergia un so compacte, exacte i grandiós. I aquest Lohengrin, que és la fi del camí (de moment) per a Pons, arriba en un moment de màxima precisió.
No tan sols l'orquestra, també el cor dirigit per Pablo Assante –que té un paper molt destacat en aquesta peça– s'ha mantingut al nivell excel·lent de sempre, i és important que totes les peces siguin la seva millor versió, perquè, tot i que superficialment pot fer l'efecte que Lohengrin és una òpera menys exigent dins el conjunt de títols wagnerians –almenys si es compara amb Der Ring des Nibelungen (L'anell del nibelung) o Parsifal–, el cert és que s'acosta més als drames musicals de la maduresa de Wagner que a les convencions romàntiques. Totes les veus principals han de fer l'esforç sobrehumà d'elevar-se per sobre d'una gran massa orquestral, d'estar-se molts minuts a l'escenari –en una obra que no és precisament curta; dura unes tres hores i mitja–, i combinar-se entre si per desembrollar l'enorme complexitat de la partitura. Per sort, cadascuna de les veus principals del repartiment de Lohengrin pot vantar-se d'haver-se guanyat a còpia d'esforç i talent el títol de gran intèrpret de Wagner.
El paper principal serà per al veterà tenor alemany Klaus Florian Vogt, un cantant sublim amb un timbre bell –i extraordinàriament agut i refinat– ideal per a Lohengrin, que compta amb diversos passatges lírics d'una gran sensibilitat. En el paper de l'Elsa von Brabant hi haurà la soprano noruega Elisabeth Teige, una de les grans especialistes dels últims anys, i l'altre paper femení central, l’Ortrud, serà per a una soprano adorada al Liceu, la sueca Iréne Theorin, que torna al Teatre després de diverses temporades sense cantar òpera escenificada. Els papers per a veu greu del rei Heinrich i el cavaller Friedrich von Telramund serà, respectivament, per al baix austríac Günther Groissböck i el baríton islandès Olafur Sigurdarson, dues carismàtiques noves estrelles wagnerianes. En el paper de l'Herald hi haurà el baríton alemany Roman Trekel i, a més, els papers menors dels Cavallers i les Joves nobles se'ls reparteixen noves veus locals: Jorge Rodríguez Norton, Gerardo López, Guillem Batllori, Toni Marsol (Cavallers), i Raquel Lucena, Oihane González, Mariel Fontes, Gloria López, Mariel Aguilar i Elizabeth Maldonado (Joves nobles).