Després d’abandonar un projecte d’òpera política, Bellini es va centrar el 1831 en una comèdia lleugera inspirada en un èxit francès: La sonnambula. La història d’una jove que camina en somnis i posa en risc el seu matrimoni i felicitat. Gràcies a les seves àries espectaculars, Bellini es va consagrar com un dels principals hereus de l’òpera italiana després de la retirada de Rossini, aconseguint un èxit rotund a Milà i arreu del món.
El 1830, quan va rebre l’encàrrec de compondre una nova òpera, Bellini era un músic molt jove —tot just havia fet 28 anys— i, no obstant això, extremament prolífic, que acumulava ja sis títols en un repertori líric que, sobretot des de l’estrena d’Il pirata (1827), l’havia consagrat com una de les grans estrelles de l’escena italiana. Aquell any hi havia, a més, un enorme buit al tron de l’òpera: Rossini s’havia retirat el 1829, i el nou estil que dominava el llenguatge italià, el bel canto, buscava un nou heroi. Bellini no era l’únic candidat a ocupar aquest espai d’honor —el seu coetani, Gaetano Donizetti, també vivia un moment dolç—, però sens dubte era un dels valors més sòlids que qualsevol promotor aspirava a contractar per obtenir un èxit indiscutible.
De fet, la història de la composició de La sonnambula està relacionada amb una pugna entre dos empresaris rivals. Pompeo Littla, un aristòcrata milanès, volia el 1830 prendre el control del Teatro alla Scala, però no va aconseguir aquest propòsit: les autoritats de la ciutat —que aleshores estava sota el control de l’imperi austríac— van decidir continuar confiant en l’antic intendent, Domenico Barbaja. Però Litta es va entestar a dirigir un espai d’òpera a Milà, i poc temps després va aconseguir l’explotació del Teatro Carcano, amb què va voler competir amb La Scala per mitjà d’una important inversió econòmica: va aconseguir contractar noves òperes de Donizetti i Bellini a principis del 1831 —la temporada de Carnestoltes era el millor moment del calendari a Itàlia, la temporada reservada per a les grans estrenes—, i tots dos van posar fil a l’agulla.
«La sonnambula va ser la setena òpera de Bellini, un èxit aclaparador a Itàlia i arreu del món que el va coronar com el compositor de melodies més brillant del seu temps.»
Bellini va abandonar un projecte que tot just acabava d’iniciar aleshores —una adaptació de Hernani, el drama de Victor Hugo, que va preferir no continuar pel seu incòmode enfocament polític—, i ràpidament va trobar una història amable en una peça francesa que havia triomfat a París dos anys abans, La somnambule, una mena de comèdia de vodevil escrita pel dramaturg Eugène Scribe, que també s’havia adaptat com a ballet-pantomima amb el títol La somnambule, ou l’arrivée d’un nouveau seigneur. Bellini va treballar a una gran velocitat, entre altres coses perquè el seu llibretista habitual, Felice Romani, li va presentar un text impecable i ben cohesionat, però també perquè Litta li va pagar tan generosament que va decidir donar prioritat a La sonnambula i ajornar l’encàrrec que, simultàniament, li havia fet La Scala, i que esdevindria Norma, estrenada també el 1831.
La sonnambula es va presentar com una òpera semiseriosa, un melodrama amb una elevada tensió emocional, però amb un final feliç. Explica la història d’Amina, una jove molinera d’un poble dels Alps suïssos promesa amb Elvino, un jove ben plantat. Just quan estan ultimant els detalls del seu casament, arriba a la localitat un home més gran, el comte Rodolfo, que es mostra molt interessat en Amina, i admira la seva bellesa i la semblança amb una dona que va conèixer fa molts anys. Aquest detall no s’especifica a l’òpera, però s’intueix que Amina és filla de Rodolfo, fruit d’una relació de joventut extramatrimonial.
Aquella mateixa nit, a l'hostal on s’allotja, Rodolfo rep la visita de dues dones: Lisa, l’anterior promesa d’Elvino, que flirteja amb ell per despit, i Amina, que desconeix que és somnàmbula i camina en somnis a les nits. Amina intenta besar Rodolfo confonent-lo amb Elvino, i Lisa aprofita l’oportunitat per acusar-la d’infidelitat davant de tot el poble, fins al punt que Elvino trencarà el seu compromís amb ella. Però en el segon acte, Rodolfo intentarà trobar una resposta racional a tot aquest embolic: explica en què consisteix el somnambulisme i que Amina no era conscient dels seus actes i, en una escena final carregada de suspens, en què Amina torna a caminar en somnis posant en perill la seva vida, el poble comprèn que és pura i innocent i el matrimoni amb Elvino tirarà endavant.
A l’òpera es tracta un tema purament romàntic —la passió amorosa, acompanyada aquí per un conflicte entre la superstició i la ciència— amb un llenguatge musical d’una bellesa transparent. La sonnambula té algunes de les melodies més perfectes i difícils de la breu carrera de Bellini, sobretot les del paper protagonista d’Amina, i juntament amb les seves últimes obres abans de la seva prematura mort el 1835, Norma i I puritani, conforma un dels repertoris més irresistibles de la millor època del bel canto italià.