Encarregada el 1791 pel comte Von Walsegg per honrar la memòria de la seva difunta esposa i deixada inacabada per Mozart després de morir a finals d’aquell mateix any, la Missa de rèquiem és una de les composicions més solemnes, emocionants i misterioses de la música universal. Malgrat que la seva funció inicial és litúrgica, la seva potència expressiva, la seva fama i també el misteri que inicialment va envoltar-ne la creació, han convertit aquesta peça no només en una de les més fortament relacionades amb Mozart, sinó en l’exemple que la música pot apel·lar, sense distinció de religions, a una espiritualitat universal.
A mitjans de 1791, Mozart va rebre un encàrrec inusual: compondre una missa de difunts per a un client que no el va voler anar a veure a cara descoberta i estava disposat a pagar un bon preu per la feina, en total seixanta ducats de l’època. Aquesta circumstància misteriosa és la que ha donat peu a moltes llegendes sobre el Rèquiem: com que Mozart no va tenir temps d’acabar l’obra —va morir el 5 de desembre d'aquell any— i durant molt temps no es van conèixer bé les circumstàncies de l’encàrrec, es va arribar a especular, de manera força fantasiosa, que la missa era part d’un pla macabre per assassinar Mozart i que aquella música sonés al seu funeral. Però la realitat és una altra: el client que va contractar Mozart va ser un comte austríac que es deia Franz von Walsegg, que s’havia quedat vidu a principis del 1791 i volia tenir una missa de difunts per honrar la memòria de la seva dona. Von Walsegg també era un músic aficionat que convidava els seus amics al seu castell per escoltar concerts privats de música que prèviament encarregava a compositors professionals i feia passar per seva de broma. Per això no es va presentar directament davant de Mozart i així va afegir aquest misteri que ha contribuït a distorsionar la realitat de l’obra.
Però el cas és que Mozart sí que es va prendre molt seriosament l’encàrrec, tot i que va haver d'esperar fins la setembre del 1791 per començar a compondre la missa —abans va haver d’acabar dues òperes, La clemenza di Tito i La flauta màgica— i avançar en el seu desenvolupament. Per a Mozart aquell encàrrec era important, no només perquè estava molt ben pagat, sinó perquè en els deu anys que havia passat a Viena no havia compost música religiosa, una de les seves principals activitats quan vivia a Salzburg. Era, per tant, una possibilitat inesperada per demostrar el seu talent com a autor de misses. Però, com és sabut, la mort li va arribar de manera sobtada i, tot i que el Rèquiem estava molt avançat, els manuscrits que va trobar la seva dona, Constanze, distaven molt de ser una obra completa. En unes altres circumstàncies, el Rèquiem s’hauria quedat en un esborrany inacabat, però per a Constanze Mozart era important que aquella obra tingués una forma final: s’havia quedat vídua, sense fonts d’ingressos, i necessitava cobrar els diners de Von Walsegg. Com s’ha sabut temps després, gràcies a rigorosos estudis musicològics, el Rèquiem que sentim actualment és en gran part obra de Mozart —que va definir la composició fins al segment segon (Hostias) de la quarta part (Offertorium)—, però amb orquestració afegida pels seus alumnes Joseph Leopold Eybler i Franz Xaver Süssmayr. Aquest darrer va ser qui va compondre les quatre parts finals de l’obra, Sanctus, Benedictus, Agnus Dei i Communio.
Malgrat la seva autoria final compartida, el Rèquiem és una obra d’una magnitud musical i emocional sense parangó: no només és una de les peces més conegudes de l’ampli repertori de Mozart, sinó segurament l’obra religiosa més difosa de la música occidental. La seva potència emocional és tan intensa que fins i tot transcendeix la seva funció inicial, que és la d’acompanyar la missa de comiat a un difunt i que, segons el text litúrgic en llatí, explica el trànsit de l’ànima des que abandona el cos fins que se sotmet al judici de Déu i és rebuda al paradís, havent passat prèviament pels càstigs de l’infern i el purgatori. El Rèquiem, per tant, és una oració: reclama pietat a Déu per als vius i els morts, perquè al final dels temps tots puguin rebre la llum perpètua de la seva majestat. Però, durant els dos segles llargs que separen la seva composició i la seva recepció actual, el Rèquiem ha arribat a totes les cultures i, en esdevenir una de les composicions més conegudes i cantades de Mozart, ha acabat consolidant-se com una obra mestra espiritual, que ens transmet misteriosament els secrets més profunds de l’existència humana.