Estrenada el 1904, 'Madama Butterfly' és, juntament amb els seus tres èxits anteriors —'Manon Lescaut', 'La bohème' i 'Tosca'—, l’òpera que completa la columna central de l’obra de Giacomo Puccini. Ambientada al Japó de finals del segle XIX, aquesta tragèdia proposa el contrast entre una música d’extrema delicadesa, amb instants melòdics inoblidables, i un desenvolupament dramàtic que culmina en un final commovedor que sempre deixa el públic amb un nus a la gola.
El llibret de Madama Butterfly inclou un subtítol sovint oblidat avui dia, però clau per entendre la profunditat que Puccini i els seus llibretistes, Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, van voler infondre a una de les seves òperes més estimades. La van definir com una ‘tragèdia japonesa’, i això, a principis del segle XX, era un incís molt significatiu, ja que bona part de l’Europa culta i refinada feia temps que es deixava seduir per l’encant de la llunyana cultura japonesa. Avui, el Japó ens resulta un país més proper i conegut en línies generals, però a la fi del XIX era un veritable misteri. Els països occidentals i el Japó amb prou feines havien intercanviat comerç, art o ciència fins llavors: els nipons havien viscut gairebé 300 anys d’esquena a la resta del món, i el país va haver d’esperar fins a la dècada del 1870 per tornar-se a obrir amb la restauració Meiji —que va desmantellar el sistema feudal i va atorgar nous poders a l’emperador—. D’aquesta manera, Europa va començar a omplir-se del que es van anomenar ‘japoneries’, com l’art del gravat ukiyo-i o la roba tradicional japonesa. A l’òpera, aquesta moda per l'”orientalisme” va donar peu a escenaris exòtics o llunyans en obres com Carmen, Thaïs, Aïda o Les pêcheurs de perles. Butterfly s’inscriu plenament en aquesta tradició, a la qual també s’afegiria més tard l'última obra de Puccini, Turandot.
Per descomptat, el primer que va commoure a Puccini va ser la història de Cio-Cio-San, la protagonista del drama, que també era un producte de la proliferació d’històries ambientades al Japó de la fi del segle XIX: les seves fonts es poden rastrejar fàcilment en la novel·la Madame Chrysanthème, de Pierre Loti, més tard en el conte Madame Butterfly, de John Luther Long, i finalment en l’obra de teatre de David Belasco, que va servir de base per al llibret de l’òpera.
«Un dels encerts de 'Madama Butterfly' és que busca incorporar la singularitat nacional del Japó en una ànima universal»
Puccini, fidel al seu mètode de treball meticulós, va voler que la seva tragèdia japonesa recollís l’ambient i la cultura que començaven a arribar a Europa, i que es caracteritzaven per una estètica vaporosa, marcada per la presència de la naturalesa i rituals mil·lenaris, i que moltes vegades s’ha descrit com el ‘món flotant’. Un dels encerts de Madama Butterfly és que, lluny de quedar-se en l’exòtic —una opció que sol portar a crear obres superficials, paròdiques o marcades per una superioritat cultural típica de l’era colonial—, busca incorporar la singularitat nacional del Japó en una ànima universal. Per exemple, Puccini va encarregar llibres de música japonesa per estudiar les seves melodies —moltes d’elles es van incorporar a la partitura, com l’actual himne del país, Kimiyago—, i encara que ni ell ni els seus llibretistes no coneixien bé el país, sí que van fer un esforç per no banalitzar-lo.
Aquesta idea profunda és la que recorre l’aclamada producció de Moshe Leiser i Patrice Caurier, finançada originalment per la Royal Opera House de Londres i el Gran Teatre del Liceu el 2003, i que s’ha convertit en una de les escenificacions modernes més sol·licitades per una de les òperes més representades de tot el repertori històric —a Barcelona, aquesta serà la tercera reposició; a Londres, ja n’ha fet deu—. El duo francobelga proposa una ambientació totalment historicista que transporta la història al moment just en el qual passa, a la fi del segle XIX, i que permet a l’espectador ‘descobrir’ el Japó amb la mateixa mirada innocent amb la qual molts occidentals podien observar la badia de Nagasaki tot just baixar dels seus vaixells a partir de 1870.
«La producció de Leiser i Caurier combina estètica japonesa tradicional amb un acurat realisme en la representació dels valors ètics del Japó medieval»
Tota l’acció de Madama Butterfly discorre a la casa que el tinent B. F. Pinkerton ha comprat per viure amb la seva futura esposa, Cio-Cio-San, i l’escenografia de Christian Fenouillat és fidel a l’organització i estètica d’aquest tipus de construccions, amb teulada inclinada, terra de tatami i la divisió d’espais a partir de portes corredisses. El fons canviant de l’escena reflecteix, a partir de la rèplica d’obres d’art japoneses de l’era Meiji, la presència de la naturalesa i el pas de les estacions. Per descomptat, el vestuari dissenyat per Agostino Cavalca, tant el japonès com l’occidental, és fidel al temps de l’acció: qui senti fascinació per l’elegància d’un quimono tindrà, sense cap mena de dubte, una inevitable síndrome de Stendhal amb tot el que aparegui a l’escenari.
De totes maneres, Madama Butterfly no només és un bon exemple del “japonisme” de fa més d’un segle en l’estètic, sinó també en l’ètic. Si aquest drama funciona és perquè el caràcter de la jove protagonista —que, davant la humiliació troba la sortida en la mort— és també profundament japonès: assumeix la responsabilitat pels seus errors i pren la seva decisió final amb un sentit de l’honor que culmina en un suïcidi ritual amb la tècnica —cruel, però purificadora— del seppukku.
«Serà la quarta vegada que aquesta producció pugi a l’escenari del Liceu, aclamada des de la seva estrena el 2003 com una de les més exquisides i fidels a l’esperit de Puccini»
Aquest fort contrast entre la bellesa estètica de l’escenari i l’esgarrifosa demolició dels sentiments purs de Butterfly són els que fan d’aquesta producció una de les més equilibrades i fidels que s’hagin creat en les últimes dècades, i que continua obtenint el millor de la música i les paraules de l’òpera que Puccini considerava la millor de totes les que va compondre.