La producció de Jean-Claude Auvray s’ha convertit, en l’última dècada, en una de les principals propostes escèniques internacionals per a 'La forza del destino'. La seva virtut principal resideix en una escenografia austera i simbòlica que reforça els temes centrals de l’òpera —l’obsessió amb la mort, la fatalitat inevitable— i que, alhora, concedeix espai als cantants perquè puguin donar el millor de les seves veus i brillar en els passatges més exaltats de la partitura, una de les més precioses de Verdi.
Acte I
Obertura
L’obertura no va aparèixer a la primera versió del 1862. Verdi la va escriure per a la revisió del 1869, quan va presentar l’òpera a Milà, i s’ha convertit des de llavors en una aportació essencial que n’eleva notablement l’impacte. No només és un dels passatges instrumentals més llargs de Verdi, sinó també dels més complexos: comença amb tres notes sinistres —la crida inevitable del destí— i aplega en més de set minuts tots els motius melòdics centrals de la història. En la proposta escènica d’Auvray, per cert, no sona al principi de l’òpera, sinó entre els actes I i II.
Acte III, quadre II: Don Álvaro, Don Carlo
«Solenne in quest’ora»
Don Álvaro ha estat ferit a la guerra i sent que el seu final és a prop. D’una banda, se sent alleujat, ja que el seu destí, que és el que més desitja, la mort, a la qual no vol arribar sense haver preservat abans el seu secret més profund. En un duet líric d’alt voltatge, Don Álvaro li demana a Don Carlo que destrueixi uns documents que guarda en una bossa. Els dos homes, que desconeixen en aquell moment que són enemics, s’uneixen en un cant tan fràgil com dramàtic, i que resumeix el sentiment de lleialtat que devem a les persones estimades als moments més greus de la vida.
Acte IV, quadre II. Leonora
«Pace, pace, mio Dio!»
Aliena a l’arribada de Don Álvaro i Don Carlo al convent en el qual viu reclosa des de fa anys, Leonora espera amb paciència l’arribada del seu inevitable destí: només la mort posarà fi al seu dolor, i en una ària d’un lirisme transparent demana a Déu que acceleri l’arribada de la seva hora fatal. És la peça individual més perfecta de l’òpera, gairebé al final del drama, i que contrasta fortament amb la violència de la seva resolució: efectivament, Leonora trobarà la mort, però de la manera més cruel, apunyalada pel seu propi germà just quan ella el va a socórrer.
