El 1860, la cort russa va encarregar a Verdi una òpera nova. Després de diversos mesos de retards, aquest finalment es va decidir pel tema de Don Álvaro, heroi tràgic del romanticisme espanyol condemnat a no trobar mai ni la pau ni l’amor. Verdi va compondre una de les seves òperes més completes —barreja de drama i comèdia, amb nombres lírics de gran bellesa i un efecte grandiós, en el qual teatre i música funcionen al mateix nivell—, i la va millorar en la versió definitiva, revisada per a l’estrena a Milà el 1869.
Entre les estrenes d’Un ballo in maschera (principis del 1859) i La forza del destino (finals del 1862) van passar gairebé quatre anys, i això, en la trajectòria de Verdi, va ser una agradable novetat: fins a arribar a aquest moment, havia compost 22 òperes i no havia tingut pràcticament cap moment de descans.
Verdi es va referir a aquest període de la seva carrera com els ‘anys de galera’ (és a dir, de treballs forçats), en els quals va haver d’escriure i estrenar una òpera pràcticament cada temporada. Però va arribar un moment en el qual els seus èxits li van començar a proporcionar ingressos considerables i va poder, per fi, prendre’s les coses amb calma.
Així, quan a principis del 1860 li va arribar una oferta des de la cort russa per crear una nova òpera per al Teatre Mariinski de Sant Petersburg, Verdi la va acceptar, però tenint per fi el control absolut de la situació. De fet, La forza del destino, tal com la coneixem avui, va ser el resultat més de la casualitat que no pas d’una altra cosa: originalment, Verdi va voler escriure una òpera sobre Ruy Blas, un tema que no va acabar d’agradar a la cort dels tsars —el protagonista de la peça de Victor Hugo, d’origen humil, es converteix en l’amant d’una emperadriu, una crítica àcida a la societat estamental que encara dominava a la Rússia de llavors—, i davant la reticència inicial va decidir abandonar el projecte. Si no podia treballar a gust, preferia no fer-ho.
«Estrenada el 1862 i revisada el 1869, La forza del destino s’ha convertit des de la seva estrena en una de les òperes més aclamades de Verdi per la seva gran explosió emocional»
També es van donar diverses circumstàncies personals que van allunyar Verdi de la música: durant uns quants mesos, va exercir com a diputat al primer parlament de la nova Itàlia unificada, i també es va casar. Però va tornar a la música, i va decidir reprendre el projecte rus, encara que canviant d’història: finalment, es va decidir per Don Álvaro, o la fuerza del sino, el principal drama del romanticisme espanyol, escrit pel Duc de Rivas el 1835.
A Verdi el va entusiasmar la història perquè era un compendi de passions exaltades —la set de venjança, l’amor constant però impossible, l’amistat traïda, la vida subjecta a forces incontrolables— que li recordava Il trovatore. Finalment, després d’encarregar el llibret a Francesco Maria Piave, es va posar a treballar i en molt poc temps va tenir acabada la música d’un drama tan irracional com irresistible. La reacció inicial del públic va ser positiva: van agradar els duets i les escenes de grup, que afegien un punt humorístic i popular al que, en el fons, era una història d’un altre temps, passada de moda.
La forza del destino tracta sobre un ric indià, Don Álvaro, que planeja una fugida amb una dama noble de Sevilla, Leonora, única filla del Marquès de Calatrava. Quan estan a punt de fugir, el pare els sorprèn i ordena arrestar Don Álvaro: aquest s’entrega, però amb la mala sort que la pistola que té a la mà es dispara accidentalment i mata el Marquès. A partir d’aquest moment, els dos amants viuran separats: Don Álvaro marxarà a la guerra —buscant morir, l’única sortida per al seu dolor— i Leonora ingressarà en un convent.
Mentrestant, Don Carlo, el fill del Marquès i germà de Leonora, els buscarà a tots dos per complir amb l’últim desig del seu pare: venjar-se. Després d’anys de cerca, finalment trobarà Don Álvaro a Itàlia i el perseguirà fins a Sevilla. En el seu duel final, Don Álvaro el matarà, però Don Carlo encara tindrà temps d’apunyalar la seva germana quan ella va a ajudar-lo.
En la primera versió de l’òpera, com en el drama del Duc de Rivas, Don Álvaro també mor al final. Però en la revisió del 1869, Verdi va introduir-hi dos canvis importants: va escriure una obertura magnífica i va salvar la vida del protagonista al final, perdonat per Déu, però condemnat a viure amb un altre destí, el de la solitud i la culpa. Dos canvis que van millorar el resultat i que han fet d’aquest drama un dels més estimats i madurs de Verdi.
