Moshe Leiser i Patrice Caurier van estrenar la seva producció de 'Madama Butterfly' el 2003, a Londres —en origen va ser una col·laboració entre la Royal Opera House i el Liceu—, i durant més de 20 anys ha girat pel món oferint una versió fidel a les idees i a l’esperit de Puccini. El duo francobelga s’inspira en l’art japonès tradicional —l’arquitectura i els gravats 'ukiyo-i' de tema paisatgístic— i la mentalitat japonesa per crear una proposta sòlida en la qual brillen de la mateixa manera el dramatisme del text i l’excel·lència de la música, i que troba l’equilibri perfecte entre horror i bellesa.
Giacomo Puccini va conèixer el drama de Madama Butterfly a finals de 1900, a Londres, al cap de ben poc temps de l’estrena anglesa de Tosca. Una nit el van convidar a anar a un petit teatre en el qual es representava una obra que havia triomfat als Estats Units i que tractava sobre la relació entre un marí americà estacionat a Nagasaki i una jove geisha caiguda en desgràcia que acaba acceptant un matrimoni de conveniència.
«Puccini va descobrir aquesta història el 1900 i el va captivar la mescla d’exotisme japonès amb la tragèdia humana de la seva protagonista, una jove enganyada i danyada en el seu honor»
L’obra, que ja presentava el seu protagonista amb el nom familiar de Butterfly, tenia la signatura d’un dramaturg menor, David Belasco, que al seu torn s’havia inspirat en un conte de John Luther Long. L’obra portava al terreny de la ficció el que, en aquell Occident en plena expansió colonial, era una moda: la representació exòtica del Japó, un país que fins feia pocs anys havia estat tancat a la resta del món.
No obstant això, el que va fascinar Puccini no va ser l’ambient llunyà, sinó l’intens drama personal de Butterfly. El motor dramàtic en les seves òperes recau gairebé sempre en una protagonista femenina que s’enfronta a un conflicte insuperable —és el cas de Manon Lescaut, Mimì, Liù i tantes altres—, i aquella adolescent, que acaba suïcidant-se per restituir el seu honor després de rebre una humiliació imperdonable, semblava feta a la mida de Puccini.
«Madama Butterfly s’ha convertit en un emblema inevitable en l’estil líric i la concepció de la tragèdia que caracteritzen l’autor»
El compositor es va obstinar que aquesta havia de ser la seva pròxima obra: va descartar altres projectes, va esperar pacientment a aconseguir els permisos per treballar en la història i, després de superar diferents dificultats —la revisió meticulosa del llibret que tantes vegades havia desesperat als seus col·laboradors habituals, Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, així com un accident d’automòbil el 1903 que el va deixar allitat durant unes quantes setmanes—, finalment va acabar la seva òpera per poder-la estrenar a la Scala de Milà a finals de 1904. Puccini era conscient que el resultat era excepcional, i no va dubtar a assenyalar la seva Madama Butterfly com una obra superior a Tosca o La bohème, tot i que la primera reacció del públic va ser hostil: la seva estrena a Milà va ser un fracàs, les crítiques van ser demolidores. No obstant això, el temps li ha donat la raó a Puccini —sobretot des que va revisar la partitura en la seva versió actual—.
La història és senzilla: B. F. Pinkerton, un tinent de l’armada dels Estats Units destinat a Nagasaki, adquireix una casa tradicional per allotjar-se amb la seva nova esposa, Cio-Cio-San, una òrfena de 15 anys. Ella es regeix per un codi estricte i aquest matrimoni és un contracte inviolable per a ella. No obstant això, per a Pinkerton és un passatemps. Després del casament, ell satisfà el seu desig sexual, mentre ella es pensa que ha trobat l’amor. Pinkerton marxa al cap de ben poc temps, prometent tornar, però passen tres anys i Cio-Cio-San continua esperant. Quan el cònsol americà Sharpless l’informa que Pinkerton tornarà, però per divorciar-se, ella rebutja la idea i descobreix el seu gran secret: aquella nit va concebre un fill que ara té tres anys, i que ha criat en secret. Pinkerton torna amb un altre secret: s’ha casat amb una dona americana, Kate, i torna per endur-se el seu fill. Humiliada, Butterfly hi accedeix i la seva única sortida és el suïcidi: s’obre el ventre amb l’espasa del seu pare.
Madama Butterfly presenta un conflicte humà greu: Pinkerton és un jove irresponsable que comprèn la transcendència dels seus actes massa tard, i ella una nena ingènua que creu que les regles de l’honor són les mateixes per a tots. Així, sota el drama apareixen temes que continuen vigents en la nostra societat: el xoc entre civilitzacions, la falta d’empatia cap als diferents i les relacions tòxiques. Més enllà de l’exotisme, Butterfly és una òpera major perquè, amb una música colossal, aborda temes delicats amb una mescla equilibrada entre crueltat i empatia.
