Per molt coneguda que sigui La traviata, sempre cal tornar-la a explicar perquè aquesta òpera també té l’honor de ser, per a molta gent, el títol d’iniciació, el bateig al Teatre per als aficionats del futur.
Explicar La traviata probablement és innecessari per a la gran majoria del públic que assisteix a teatres d’òpera, ja que és costum que sigui el títol més representat arreu del món, temporada rere temporada, i sense que se’n percebi cansament de ningú. El mèrit, lògicament, rau en la superba elegància i la qualitat de la partitura de Verdi, una de les més equilibrades i inspirades, si no de tota la seva carrera, sí almenys d’aquest període de maduresa que es coneix com els «anys de presó» (anni di galere), en què va treballar a tot drap, reclòs al seu estudi, produint obres mestres sense descans. Estrenada a Venècia el 1853, La traviata va ser des del primer moment una obra d’una gran modernitat, inspirada en successos recents i mundans –la mort per tuberculosi a París d’una jove cortesana, Marie Duplessis, la vida de la qual va transportar a la ficció l’escriptor Alexandre Dumas (fill) en el seu gran èxit La dama de les camèlies– i que va significar al seu moment una gran revolució en el gènere: no solament qüestionava el domini de l’òpera històrica, sinó que formalment trencava amb moltes de les convencions del bel canto i aprofundia en l’ambició de Verdi –compartida també per Wagner aquells mateixos anys–, d’estrènyer el nexe entre òpera i teatre, tot mantenint el nivell musical alhora que es forçava un avenç escènic cap a estàndards pròxims a Shakespeare.
De totes maneres, per molt coneguda que sigui La traviata, sempre cal tornar-la a explicar perquè aquesta òpera també té l’honor de ser, per a molta gent, el títol d’iniciació, el bateig al Teatre per als aficionats del futur. I ho és gràcies a la universalitat de l’argument, que consisteix en la recerca desesperada de la felicitat i la redempció en la vida a través de l’amor. Violetta és una prostituta amb èxit en un París que ja s’intueix decadent i colpit per la tuberculosi (la presència de la malaltia a l’ambient se’ns revela ara mateix com a pertorbadorament actual). Ella aspira a la felicitat buida dels plaers fugissers, fins que coneix Alfredo Germont, un admirador que li declara el seu afecte. Violetta cau vençuda per la força de l’amor incondicional, però quan sembla endinsar-se en una vida millor –més senzilla, més plena i plena de significat–, la benedicció esdevé una condemna, atacada per tots els mals possibles: la gelosia, la traïció i la tisi, que acaba amb la vida de Violetta i la seva aspiració d’enlairar-se, en vida, a un pla superior. Aquesta representació de l’amor –el bé suprem, però inassolible sense sacrifici– és la que converteix La traviata en una òpera immortal, per a tots els segles i tots els públics.