Parsifal, l’òpera final de Richard Wagner, parla de la redempció i l’esperança d’un nou començament després de l’arribada d’un heroi salvador. Malgrat això, darrere d’aquesta promesa de purificació s’hi cova una possible amenaça. Claus Guth ens la presenta en una producció densa que retorna al Liceu dotze anys després de l’estrena.
Els acords finals de Parsifal, en què Wagner recuperava el motiu de la redempció i l’il·luminava amb una orquestració grandiosa, sempre han suggerit un final feliç per a aquesta òpera: després de l’acció de l’heroi, l’escollit que resol el conflicte gràcies a la seva puresa d’esperit, el castell del greal tornarà a iniciar un nou cicle virtuós i recuperarà l’esplendor, impregnat de la glòria d’una entitat superior. En realitat, però, Parsifal és una òpera ambigua en alguns aspectes, oberta a moltes interpretacions, i no hi ha res que faci pensar que la virtut que encarna el protagonista hagi de ser eterna. Claus Guth, un dels directors d’escena més respectats de les darreres dècades i especialista a l’hora d’indagar en les capes de més profunditat psicològica de les grans òperes del repertori, parteix d’aquesta idea: rere l’arribada d’un redemptor ―i això és tan vàlid per a la política com per a la religió― sempre hi ha d’haver prudència per si les coses tornen al principi, i per si la suposada salvació és el començament d’una nova catàstrofe, potser molt pitjor que l’anterior.
Claus Guth transporta la seva versió de Parsifal a un dels moments més foscos de la història d’Alemanya: la derrota a la Primera Guerra Mundial i l’humiliant tractat de pau que va deixar una nació sencera moralment enfonsada i arruïnada. El castell de Montsalvat, on els cavallers custodien el greal, aquí és un hospital per a soldats. Alhora, recorda el sanatori de La muntanya màgica, la gran novel·la alemanya del període d’entreguerres, escrita per un altre wagnerià fervent, Thomas Mann. I l’arribada del salvador pot entendre’s com el desig de prosperar, ja no només d’una comunitat petita, sinó de tota la nació. La qüestió és si realment es pot confiar en qui arriba amb una promesa de redempció. La clau la trobem, naturalment, al final de l’òpera: Parsifal ha demostrat la seva capacitat sobrehumana, ha recuperat la llança per curar la ferida d’Amfortas i s’ha guanyat el do de consagrar el greal, així que el seu poder és absolut. Què en farà, d’aquest poder? Encara pot sorgir la temptació del mal, en aquest món purificat?
En la producció de Claus Guth hi ha un detall que acaba sent essencial per comprendre la reflexió que fa sobre l’autoritat en un món en el qual el bé i el mal estan en tensió constant: Kundry, que no té una part cantada al tercer acte però sí que ha d’estar-se a l’escenari, al final marxa cap a l’exili amb una maleta, quan Parsifal és ungit com el nou líder del Greal. Des de les primeres interpretacions de l’òpera, Kundry sempre s’ha identificat amb la comunitat jueva; en aquesta producció, la seva fugida és el presagi de l’arribada del nazisme, o la por pugui tornar a passar alguna cosa semblant. Força lectures contemporànies d’òperes de Wagner vinculen l’obra, completada el 1882, amb esdeveniments que van tenir lloc més de mig segle després de la seva mort. És una activitat intel·lectual arriscada que pot donar lloc a solucions polèmiques; però no és el cas d’aquesta producció de Guth. Aquí ha reeixit l’equilibri entre la intenció original de l’òpera, amb els prejudicis de Wagner ―el seu antisemitisme està documentat a bastament, i Kundry és un personatge tractat amb crueltat en el segon acte― i els possibles paral·lelismes amb la història alemanya entre el 1918 i el 1933. Durant aquest període hi va haver, sens dubte, desmoralització, ruïna, un desig col·lectiu de superació i, encara que sigui anecdòtic ―però útil per a aquesta producció―, també una fascinació pels artefactes màgics. Hem de recordar que Heinrich Himmler, líder de les SS i home de confiança de Hitler, va visitar Montserrat el 1940, seduït per la idea que la muntanya pogués ser el Montsalvat de Wagner, el lloc en què es custodiava el veritable greal.
A més, aquesta producció de Guth planteja que la temença que tot surti cada cop pitjor és irracional i que sense esperança mai no hi ha salvació. Perquè, alhora que deixa oberta la porta a considerar la figura carismàtica de Parsifal com un possible fals líder ―res no ho assegura, però convé sospitar-ho per si de cas―, també s’afirma la necessitat del retrobament entre els oposats per encarar un futur ple d’esperança. En l’obra de Wagner, el distanciament entre Amfortas i el malvat Klingsor és tan important com la missió de Parsifal. Parsifal ha de tornar a reunir la llança i el greal perquè una disputa fratricida entre dos antics aliats ha conduït el món a la catàstrofe; en aquesta producció assistim al cisma entre totes dues faccions mentre sona el preludi inicial, però també a la reconciliació entre els enemics, així com a la reconstrucció d'un futur pròsper amb les darreres notes del final. En definitiva, el tema central no és la redempció costi el que costi, sinó la necessitat d’intentar-ho fins i tot en les pitjors situacions, i malgrat que es fracassi.
A Parsifal, Wagner va plantejar una experiència transcendental: la cerimònia en el teatre havia de ser tan purificadora per al públic com per als personatges, encara que aquesta renovació fos temporal i es recaigués en la maldat o el pecat. En aquesta producció, Claus Guth ens situa com a espectadors privilegiats del ritu, ens fa conèixer totes les seves llums i ombres, i ens dona la capacitat d’escollir un camí, sabent cap a on ens conduirà qualsevol dels desviaments possibles. Perquè redimir-se, al capdavall, no depèn pas d’un heroi inesperat que solucioni màgicament els problemes, sinó que ha de començar per nosaltres mateixos. Fe en Déu? La llei del karma? Bona voluntat? Sigui el que sigui, és l’única via vàlida.
