Presentada per primera vegada el 1999, la ‘Carmen’ de Bieito és una proposta del Liceu convertida en gran èxit internacional que no ha perdut ni frescor ni irreverència.
La producció de Carmen, firmada per Calixto Bieito, podria definir-se amb molts adjectius —sexy, grotesca, violenta, subversiva—, però n’hi ha dues que, avui dia, admeten poca discussió: incombustible i pertinent. El primer cal aplicar-lo perquè aquesta versió s’acosta ja als 25 anys de presència en els principals teatres internacionals, sense que sembli que no s’hagi de continuar representant: té gasolina de sobres. Bieito va estrenar el seu Carmen, deliciosament rància i “cañí”, en el festival de Peralada de 1999, la qual era una coproducció amb els teatres de Torí, Palerm, Venècia i el mateix Liceu, i a poc a poc s’ha convertit en una de les produccions més icòniques, si no la que més, de l’obra mestra de Bizet pel seu atreviment estètic, per la seva audàcia en tocar aspectes altament sensibles que subjauen en l’esperit de l’obra, i perquè el pas del temps no li ha restat ni un mínim d’actualitat. Per aquest motiu també calc subratllar la seva pertinència perquè, si tal com defensa Bieito, Carmen va ser el primer cas en la història del teatre en el qual es va escenificar de la manera més cruel la violència contra la dona, el final de la seva posada en escena —en el qual Carmen és apunyalada per un Don José embogit— tracta el problema sense emmascarar-lo amb mitges tintes, i fent que la mort horrible de la protagonista ens sigui insuportable.
En Carmen s’uneixen moltes idees i sensacions. L’òpera es basa en la novel·la homònima de Prosper Mérimée (1845), que relatava una història d’amor, gelosia i crim a l’Andalusia de principis del segle XIX. Per tant, un dels temes de l’òpera és l’Espanya brutal que s’imaginava en aquells dies a les capitals d’Europa, i en particular a París, on la fascinació per l’exòtic reduïa tot Espanya a una suma de tòpics entre els quals destacaven les corrides de toros, les gitanes temperamentals, els homes molt mascles i el folklore preil·lustrat, abundant en supersticions. Alhora, la Carmen de Bizet —gràcies a l’admirable llibret d’Henri Melhiac i Ludovic Halévy— s’allunyava de la de Mérimée en un aspecte essencial: la protagonista era una dona que afirmava la seva independència en la novel·la no era tan moderna—, i portava la seva llibertat fins a les últimes conseqüències, tot acceptant la mort abans que la submissió. La mort de Carmen, per tant, es presenta com un acte injust, arbitrari, innecessari, cosa que permet una lectura contemporània en clau de denúncia de la violència de gènere com una xacra social injustificable.
Bieito ha dit que Carmen representa un xoc frontal entre els mascles i les dones, és a dir, entre la versió arrogant i possessiva de l’home i la dona que lluita per anul·lar la submissió a la qual se la vol reduir des de l’òptica masclista. I, en la producció, aquest xoc es manifesta contínuament amb un gran treball actoral en el qual participen els cantants solistes i el cor. L’acció d’aquesta Carmen se situa en la dècada dels 70 del segle XX, en algun punt entre l’agonia de Franco i l’arribada de la democràcia a Espanya, un temps incert, de modernització a la vista, d’intuïció d’un temps nou. Si bé l’òpera transcorre a Sevilla, en aquesta producció el lloc és la ciutat autònoma de Ceuta, un espai porós per al contraban i la vida al marge de la llei, en el qual hi ha una gran presència de legionaris i guàrdies civils: Carmen els sedueix a tots, i no hi ha un sol home que observi aquesta gitana temperamental —de vestuari i moviments sensuals— sense delatar-se amb una concupiscència ridícula. Si el tòpic del segle XIX era que Espanya estava congelada en el temps, aquesta producció reprèn la idea i la trasllada a un passat pròxim, que encara activa ressorts nostàlgics —entre els fetitxes que surten a escena hi ha el toro d’Osborne, els models de cotxes barats o les ja desaparegudes cabines de telèfon, entre d’altres—, i es converteix en una Carmen conceptualment resistent que activa les tecles correctes del record.
Finalment, Carmen és una òpera sobre el sexe i la mort —els dos eixos de l’impuls vital segons Freud, eros i thanatos—, i aquestes forces col·lideixen amb resultats fatals en l’argument, però amb una enlluernadora escenografia en la producció no exempta de polèmica en alguns teatres: Bieito suggereix, i mostra furtivament, l’acte sexual al llarg de l’òpera, i la mort esclata en la seva versió més cruel en el quart acte, després d’haver transformat subtilment els aires de comèdia i vodevil parisenc que marquen el principi, per passar a alguna cosa semblant a una tragèdia a l’estil grec. El secret d’aquesta producció —i el que la fa, com dèiem, incombustible i pertinent— és que, sota una aparença grotesca en la qual se’ns apareix el més primari del comportament humà, també es combinen el riure i el dolor, l’alegria que Carmen transmet amb la seva música i el seu personatge lliure i prometedor, i la indignació en desencadenar-se aquest final espantós. Bieito va trobar la clau de la fórmula per unir els elements que fan gran Carmen —aire espanyol, denúncia social, velocitat musical, humor i drama realista—, i el temps ha continuat validant la seva proposta. Fa 25 anys que és en escena, i així seguirà sent per molt temps.
