Vés al contingut
Imagen

El dia 14 de desembre de 1918, al Metropolitan Opera House de Nova York, es va representar per primera vegada Il trittico de Giacomo Puccini. El músic de Lucca tenia seixanta anys i li quedaven quasi sis anys de vida, uns anys determinats per una salut precària. Puccini, fumador recalcitrant, moriria d’un càncer de laringe l’any 1924. D’altra banda, feia poques setmanes, l’11 de novembre, que Alemanya havia signat l’armistici a Compiègne. El terrible conflicte de la Primera Guerra Mundial havia suposat la mort de nou milions de persones, entre militars i civils. Mai, fins aleshores, una guerra havia produït directament una mortaldat tan gran. Puccini, home sensible a la història de la seva època i als dolors humans, havia viscut el conflicte bèl·lic amb angoixa, fins al punt que va témer d’embarcar-se cap a Amèrica per por de morir si el vaixell s’enfonsava en ple Atlàntic per una mina alemanya sense explotar. No va assistir, doncs, a la première del seu Il trittico al Metropolitan.

Aquestes consideracions, personals i contextuals, no són alienes a la tria de la temàtica i de la disposició d’Il trittico puccinià, un aplec de tres òperes d’un sol acte anomenades genèricament amb un terme, tríptic, que prové del món de l’art i de l’edició, i que aquí s’aplica a una obra musical. En efecte, el protagonista absolut de les tres òperes (Il tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi) és la mort. Aquesta n’és el fil conductor, tot i haver ambients, èpoques i personatges diversos en cadascuna de les tres òperes. Així, passem del París d’inicis del segle xx, concretament d’un moll del riu Sena, on hi ha ancorada una barcassa de les que transporten mercaderies, on viuen Michele i Giorgetta, a un monestir femení italià del segle xvii, particularment al claustre i a les dependències i els espais monàstics, on resideix Suor Angelica, i acabem al segle xiii, a casa d’un burgès de Florència, que tot just ha mort i del qual la parentela pretén els béns, que acabaran, però, en mans de l’astut Gianni Schicchi.

Feia anys que Puccini pensava a fer un tríptic, un aplec de tres òperes d’un sol acte. Fins i tot el 1912 demana al gran poeta Gabriele d’Annunzio que li escrigui tres “piccoli atti... di dolci e piccole cose e persone”, com recorda Virgilio Bernardoni. El projecte no arribarà a fer-se realitat. Caldrà esperar als anys 1916-1917 perquè Giovacchino Forzano escrigui Suor Angelica i Gianni Schicchi, i hi afegeixi —com a primera peça del tríptic— Il tabarro, obra de Didier Gold estrenada el 1910 amb el títol de La Houppelande i que Giuseppe Adami elaborarà i adaptarà posteriorment per a Puccini com a llibret operístic. D’aquesta manera, a diferència dels projectes anteriors en els quals Puccini maneja arguments inspirats en les tres parts de La Divina Comèdia de Dante, en els relats de Gorki o en la creació literària de d’Annunzio, Il trittico conté tres arguments relacionats entre ells pel fet que efectuen una mirada diferenciada sobre la mort en societats diferents.

La visió sobre la mort depèn, però, de la filosofia sobre la vida. Hi ha un lligam estret entre el pensament sobre com cal viure i la idea que hom té sobre el fet de morir. Els credos i les creences de tots els temps, però també els sistemes filosòfics, s’han expressat sobre la relació entre la vida i la mort. La diferència fonamental entre ells és la idea sobre allò que hi ha després de la mort: la resurrecció del cos i de l’esperit destinats a una vida plena (judaisme, cristianisme i islam), la reencarnació i la transformació progressiva en realitats efímeres o definitives (hinduisme i budisme), la dissolució de l’ésser personal provocada per la mort que porta al no res. Tanmateix, hi ha una segona mirada davant la mort que es fixa concretament en la manera de morir. Hi ha molts tipus de mort: valentes i covardes, anunciades i accidentals, desitjades i temudes, cercades i sobrevingudes, beneïdes i maleïdes, provocades i incidentals. Puccini té en compte tots dos registres: el tipus de mort i la destinació final de la persona que mor.

L’autor d’Il trittico escull dos models de mort, situats als antípodes l’un de l’altre: la mort de Luigi, assassinat per Michele a Il tabarro, i la mort de Suor Angelica, barreja de suïcidi i elevació mística, en la segona òpera del tríptic. I, fent un contrapunt altament irònic, una “mort” que no és mort, la de Gianni Schicchi, que suplanta Buoso Donati, l’home que realment ha mort, en la tercera òpera. En el cas de Luigi, amant de Giorgetta, la muller de Michele, es representa la mort sòrdida, amb un Luigi escanyat i el seu cadàver embolicat amb el mateix tabard que havia servit de penyora d’amor entre Michele i Giorgetta. En el cas de Suor Angelica, ens trobem davant la mort sublimada, amb una aparició de la Mare de Déu, la qual porta a la monja suïcida el seu fill difunt, ara a la glòria del cel, i converteix la dona condemnada en dona salvada.

El tríptic es clou amb una mort fictícia, la de Gianni Schicchi, de to plenament irònic, que provoca la hilaritat de l’espectador. Puccini vol riure’s ara de la mort, després de descriure-la, en les altres dues òperes, com a quelcom sòrdid i com a quelcom sublimat. Aquí, la ironia, que ratlla el sarcasme, juga amb la mort, la porta al món dels vius, la domestica i la fa comare de les misèries humanes (l’avarícia i la corrupció), dels sentiments més autèntics (l’amor de dos joves) i, per damunt de tot, d’un dels comportaments més lloats entre els humans (l’astúcia, que en aquest cas es val de l’engany i de la impostura). La mort sòrdida, la mort sublimada, la mort fictícia: heus ací el motiu de les tres òperes que formen el tríptic de Giacomo Puccini.

La mort és, sovint, la culminació de la vida: les persones moren tal com han viscut. Aquesta correlació es verifica en les dues primeres òperes d’Il trittico puccinià. Il tabarro descriu una humanitat castigada per una existència sense sentit ni aspiracions. L’horitzó és una barcassa immòbil, amarrada al riu Sena, fosca i sense cap bellesa, imatge de la vida de les persones que es mouen al seu voltant: un home alcoholitzat (Tinca), una dona que remena les escombraries i somia tenir una caseta (Frugola, casada amb Talpa), un jove descarregador que imagina amb Giorgetta un futur sense consistència (Luigi), una dona nostàlgica de Belleville —el barri de París, la ciutat on va néixer— que viu una relació amorosa fora del matrimoni (Giorgetta), el patró de la barcassa que va perdre el fill tot just nat i que ara ha perdut l’amor de la seva dona (Michele).

Tot esdevé trist i depriment, amb una música que construeix un món ferit, de pauses, de cadències, de repeticions, en el qual els personatges es mouen sense esperança. Tots ells són éssers humans insatisfets, que malbaraten la vida, inexorablement atrapats per un destí obscur, com la boira que embolcalla el riu i els embolcalla a ells mateixos. Canta Luigi: “Per a nosaltres la vida no té cap valor, i les alegries es converteixen en penes”. I Frugola replica que “la mort és el remei de tots els mals”. Michele rebla el clau: “La pau es troba en la mort”.

Els personatges comparteixen una mateixa filosofia de la vida, que es basa en la impossibilitat de ser feliç, ni que sigui a expenses d’una passió desbocada, com Giorgetta, la qual resta, malgrat tot, insatisfeta. Aquesta exclama: “Come è difficile esser felici!”. I Luigi explica la raó de la seva relació passional amb ella: “Robar plegats alguna cosa a la vida”. Giorgetta es mostra insensible al record dels temps en què ella i Michele s’acaronaven mentre es resguardaven sota el tabard, ni tan sols vol recordar el seu fill mort fa uns quants mesos. Michele, el pare de l’infant, evoca el passat comú amb Giorgetta, però ella no en vol saber res. Tot ho fia a la passió per Luigi. Refusa Michele amb brusquedat i aquest constata amargament que la seva dona ja no sent res per ell. Intueix que hi ha un amant i descobreix casualment qui és. Ara, el tabard, instrument d’amor, es converteix en instrument d’odi i de mort: el cos mort de Luigi, escanyat violentament per Michele i embolicat pel tabard, rodola als peus de Giorgetta.

A Suor Angelica, la llòbrega barcassa del Sena es torna un jardí florit amb tota classe de plantes, el riu fosc de París es converteix en la font cristal·lina d’un claustre, la duresa amb què es tracten les persones a la barcassa esdevé una exquisidesa de relacions quasi celestials al monestir, el fill mort en un racó de la barcassa passa a ser un fill ros i blanc que baixa del cel conduït per la Mare de Déu, la dona que està atrapada en la relació adúltera (Giorgetta) es contraposa a la dona que ha tingut un fill de pare desconegut i ha entrat en un monestir per expiar el seu comportament (Angelica). Giorgetta acaba abraçada al cadàver del seu amant, oblidadissa del seu fill mort, mentre que Angelica mor veient que el seu fill de cinc anys, mort a la terra però viu en el cel, va cap a ella, empès pel gest de Santa Maria. La mort sòrdida s’ha convertit en la mort sublimada. El contrast és total.

En efecte, Suor Angelica no seria, probablement, una òpera tan “angelical” sense el contrast, buscat i aconseguit, amb Il tabarro. N’hi ha prou de constatar quina és la visió de la mort que expressa Angelica: “La morte è vita bella!”. De fet, Angelica, quan s’assabenta que el seu fill és mort, tan sols pensa a retrobar-lo després que ella mateixa mori: “Quan podré volar amb tu cap al cel?”, exclama, i afegeix: “Quan podré veure’t? Quan podré besar-te?”. La mort és vida perquè, un cop deixat aquest món, torna aquell que s’ha perdut mentre vivia. Per a Angelica la mort és tan sols la fi de l’espera abans del retrobament definitiu i l’inici d’una vida sense fi.

Angelica pensava que el seu fill era viu i que tan sols podia aspirar a imaginar, des del monestir, com eren els seus ulls i la seva cara, com es feia gran i bonic. Però, quan la seva tia princesa li fa saber que l’infant és mort, aleshores la seva ànsia de mare no pot resistir més i, en una barreja d’exaltació i obstinació, decideix anticipar el moment de la seva pròpia mort, gràcies a la qual podrà veure finalment el seu fill, que és al cel. Angelica decideix suïcidar-se bevent una infusió de cicuta, planta que creix al jardí monàstic. Però, quan l’ha beguda, s’adona que ha perdut el cap “per amor di mio figlio” i ha comès suïcidi. L’exaltació quasi mística es converteix en desesperació, ja que, si mor en pecat mortal, no podrà anar al cel i es condemnarà per sempre. Llavors s’adreça a la Mare de Déu suplicant-li que la salvi: “Una madre ti prega, una madre t’implora”. La resposta celestial és immediata: els àngels canten l’himne “O gloriosa virginum” (‘Oh gloriosa entre les verges’), dedicat a la reina dels cels, i aquesta porta a Angelica la salvació i el perdó: l’espera la glòria, on podrà gaudir per sempre del seu fill estimat.

Il trittico de Puccini acaba amb el toc còmic i irònic de l’òpera Gianni Schicchi, després del doble registre tràgic anterior. Propera al cant XXX de l’“Infern” de Dante i al Falstaff de Verdi, l’òpera barreja coses antagòniques com l’argument burlesc de la suplantació del cadàver i la descripció de l’amor entre dos joves amants, les lamentacions fúnebres dels parents gasius i la seva enrabiada invectiva contra els frares a qui Donati havia fet hereus universals. Aquí, més que en les altres dues òperes, la música, amb les seves estridències i dissonàncies, fa de text i mostra, amb tons macabres, que la mort és una realitat que la ironia contribueix tan sols a mitigar.