Wagner va descobrir la història de Lohengrin a la seva biblioteca de Dresden, on treballava com a músic de la cort. Fascinat pel seu rerefons medieval i màgic, va decidir iniciar aquesta tasca el 1845 i va crear una de les seves òperes més líriques i metafísiques: la història romàntica d'una noble pura i un cavaller sobrenatural que acaba de manera tràgica per culpa d'una pregunta indiscreta.
Hi ha diversos aspectes que solen ser recurrents en l'obra de Wagner: una ambientació medieval que generalment serveix per a aconseguir un pla mitològic, l'assumpte de l'amor com a força de la naturalesa –que tant pot regenerar com destruir–, i les tensions que genera l'ambició de poder. Però a Lohengrin hi ha un altre tema que també es manifesta amb força, i és el de la pura fantasia. Es diu que aquesta òpera, l'última del cicle romàntic de Wagner, és un conte de fades que acaba malament –a diferència d'històries com les de Blancaneu o La bella dorment–, però en què es reprodueixen tots els tòpics dels contes màgics. Aquí hi ha una jove bondadosa que passa angúnies, un cavaller miraculós –un príncep blau envoltat d'un halo misteriós–, una bruixa malvada i una densa atmosfera d'irrealitat. Podríem dir que el fantàstic és habitual en Wagner –el filtre d'amor de Tristan und Isolde, el poder màgic del Greal a Parsifal, el Venusberg de Tannhäuser i tota la història de Der Ring des Nibelungen (L'anell del nibelung) són la mostra de l'interès del compositor pel que és sobrenatural–, però a Lohengrin tot això adopta una forma molt més definida de faula popular, de conte que es llegeix als nens quan se'n van a dormir.
«L'obra no es presenta com una faula medieval o un al·legat nacionalista, sinó com un drama psicològic en què el dubte o l'ambició corrompen els personatges.»
La història està ambientada al segle X, en un moment en què les fronteres del Sacre Imperi Romanogermànic estaven amenaçades per les incursions dels invasors hongaresos. A la vora del riu Escalda, el que actualment és Anvers, es reuneixen les tropes del rei Heinrich, però hi ha un buit de poder a Brabant, un dels ducats més importants: l'hereu, Gottfried, ha desaparegut, i el noble Friedrich von Telramund acusa la seva germana gran, Elsa, d'haver-lo assassinat. És una acusació falsa, ja que Telramund anhela tenir el control del ducat, però l’Elsa ha de defensar la seva innocència. Quan el rei decideix que la disputa es resolgui amb un duel, l’Elsa convoca un cavaller a qui només ha vist en somnis: pel riu, de sobte, arriba una barca tirada per un cigne en què apareix un home envoltat de llum. El guerrer accepta defensar l’Elsa amb una condició: que mai li pregunti ni el nom ni l'origen. Quan el cavaller venç Telramund, l’Elsa és nomenada duquessa de Brabant i es casa amb el seu paladí.
Però no hi pot haver un conte de fades sense una bruixa malvada, i aquesta és l’Ortrud, l'esposa de Telramund, una bruixa que busca recuperar el poder amb una estratègia insidiosa: intentarà convèncer l’Elsa perquè formuli al seu amant la pregunta prohibida. Després de moltes intrigues i la interrupció del casament, l’Elsa tindrà dubtes al tercer acte i decidirà preguntar al seu home misteriós pel seu nom: per poder-lo estimar plenament, necessita saber-ho tot d'ell. En fer-ho, es trenca l’encanteri: el cavaller afirma ser Lohengrin, fill de Parsifal, cavaller del Greal embarcat en una missió per defensar els desfavorits, però sempre sota un total anonimat. Ara ha de tornar al seu lloc d’origen, deixant l’Elsa sola i destapant la intriga de l’Ortrud, que va ser qui va fer desaparèixer el nen Gottfried amb la seva màgia negra. Al final, l’Ortrud i l’Elsa moren, ja que en un món perfecte no hi ha espai per a la maldat ni el dubte.
Wagner va descobrir la història de Lohengrin en un escrit medieval del segle XII que conservava a la seva biblioteca de Dresden, on era director musical de la cort des de 1842, una autèntica mina de referències de què també sortirien les següents obres: Tristan und Isolde, el cicle de Der Ring des Nibelungen (L'anell del nibelung), Die Meistersinger von Nürnberg (Els mestres cantaires de Nuremberg) i Parsifal. Segons el seu propi relat, va ser en 1845, mentre prenia un bany al balneari de Marienbad, quan se li va encendre la llumeta per escriure la seva òpera, la sisena que componia. La va completar en dos anys, però no la va poder estrenar, ja que en 1849 va haver de fugir de Dresden per haver participat en la revolta contra el poder absolut d’aquell any. Va ser el seu amic Franz Liszt qui finalment la va dirigir en la seva estrena de 1850, a la veïna Weimar, amb un èxit que es va traslladar a altres ciutats –Lohengrin és una òpera tant densa com lírica, la més melòdica de totes les del compositor–, i que va encetar el fenomen del wagnerisme, o l’obsessió col·lectiva per la força revolucionària dels drames musicals del que havia de ser el nou déu de la música europea.