'Lohengrin', estrenada el 1850, es considera l'òpera més lírica de Wagner, la que tanca el seu període romàntic. Però, alhora, és també l'obra amb què va començar a fonamentar el drama musical que desenvoluparia en les dècades següents, amb la utilització constant de 'leitmotivs' i la recerca d'una melodia infinita. Ambientada en temps medievals, 'Lohengrin' és una barreja d'òpera històrica i conte de fades amb una faceta obscura i un episodi de màgia sobrenatural.
L'amor és un dels temes centrals de l'obra –i de la vida– de Richard Wagner, fins al punt que no només recorre gairebé totes les seves òperes, sinó que, en la majoria de les ocasions, actua com a tema central, que articula i eleva el seu discurs fins a les cotes emocionals i intel·lectuals més altes. L'amor en Wagner, no obstant, no s'ha d'entendre en termes de romanç –l'emoció sentimental i ensucrada pròpia de la novel·la rosa o el melodrama–, sinó tenint en compte la intensitat de la filosofia del seu temps: un concepte absolut que va més enllà del que és humà, i que regeix les forces i l'ordre de la naturalesa.
«Originalment plantejada per a l'any 2020, i posposada per la pandèmia, l'estrena mundial d'aquesta producció arriba finalment a Barcelona amb pur ADN Wagner.»
A Tannhäuser, una òpera anterior, l'amor es presenta com una anergia volcànica, amb una ramificació sexual tan intensa que va escandalitzar –i exaltar– els primers espectadors, i en el cicle de Der Ring des Nibelungen (L'anell del nibelung) és la potència que restaura l'ordre en un món corromput que només pot regenerar-se través de la seva destrucció i ressorgiment a partir de l'amor vertader. I què podem dir Tristan und Isolde, on l'amor va més enllà del que és físic per convertir-se en una potència metafísica que transcendeix el món material i que només s'assoleix més enllà de la mort, entesa com un estat sublim superior a la vida i la realitat. De la mateixa manera, l'amor és la força que regeix el món a Lohengrin: quan l'amor existeix, la vida prospera; quan l'amor es transforma en un concepte dubtós, relatiu o menystingut, arriben la decadència i l'oblit.
L'última producció de l'última òpera romàntica de Wagner, que arriba ara al Liceu, parteix d'aquesta idea: aquí, l'actual directora del Festival de Bayreuth, Katharina Wagner –besneta del compositor i filla de Wolfgang Wagner, qui fou l'històric responsable del ressorgiment del festival alemany entre 1951 i 2008–, ens descriu un món fred, gairebé inert, que sembla ressorgir amb l'arribada del cavaller Lohengrin, que és el portador misteriós de totes les forces del bé. Lohengrin ofereix la prosperitat a l’Elsa i el poble de Brabant a canvi d'un preu aparentment simbòlic, però en realitat molt elevat: que no li preguntin pel seu nom o pel seu origen. Això, a la pràctica, seria acceptar l'amor sense reserves com un acte de fe, la qual cosa és només possible si s'hi creu de manera absoluta. Per això el concepte escènic de Katharina Wagner parteix de la representació d'un món que canvia de la decrepitud i la prosperitat, i viceversa, en funció de la fe dels personatges en l'amor.
«Katharina Wagner presenta en aquesta producció un món decadent en què l'amor ha desaparegut i que es reflecteix en la presència constant de la mort a l'escenari.»
La directora ens mostra el ducat de Brabant com un lloc decadent: és hivern, la terra està seca, els arbres han perdut les fulles, i al fons de l'escenari només hi ha simbologia de la mort, com un cadafal o un cementiri. Només quan Lohengrin té autoritat en aquest lloc fosc és quan apareix la llum; al final, després de l'error de l’Elsa i la marxa del cavaller –un final desesperat que Wagner es va negar a canviar–, la duresa de l'entorn s'agreuja. Sense amor, no hi ha res.
A més d'aquest fons decrèpit, Katharina Wagner utilitza un altre recurs en la seva producció que ajuda a accentuar la complexa psicologia del drama: la col·locació de tres espais elevats en què se situen els quatre personatges principals de l'òpera –Elsa, Lohengrin i el matrimoni format per Telramund i Ortrud–, i que serveixen per il·luminar les seves emocions: des del recel de l'Elsa a les intrigues malèvoles de l'Ortrud o l'ambició irrefrenable del Telramund. Les escenes grupals, en què el cor té una participació important, es desenvolupen al peu de l'escenari; els diàlegs i les reflexions individuals es traslladen a les tarimes superiors. Així, Katharina Wagner pretén donar més importància als enfocaments psicològics o al·legòrics de l'òpera, deixant en un segon pla els aspectes històrics i polítics, com la difusió del passat místic medieval o la construcció nacional alemanya del segle XIX.
Aquesta producció és una estrena mundial llargament ajornada, que finalment es podrà traslladar a un escenari. Inicialment, es va planejar per a la temporada 2019-2020 del Liceu i, de fet, van arribar a celebrar-se els primers assajos amb vista a la seva estrena el març de 2020. Però després del decret de confinament d'aquell any, totes les funcions van haver de suspendre's. El 2022 també estava prevista la seva representació a l'Òpera de Leipzig –la institució que, juntament amb el Liceu i el Festival de Bayreuth, ha finançat el projecte–, en el marc d'un festival que va representar totes les òperes de Wagner, però aquella estrena també es va haver de posposar per problemes logístics. Com que aquest Lohengrin tampoc s'ha portat encara a Bayreuth, finalment podrem veure a Barcelona, cinc anys més tard, la proposta de Katharina Wagner, que no només compta amb l'innegable segell familiar i l'audàcia que caracteritza l'estil del Festival de Bayreuth –i que va començar a desenvolupar en la dècada dels cinquanta del segle passat el seu oncle, Wieland Wagner–, sinó també amb una mirada intel·ligent cap a l'essència filosòfica més profunda de l'òpera. Pur ADN Wagner per a una obra que es troba entre les més perfectes i apreciades del repertori alemany.