Lessons in Love and Violence

La Veu del Liceu - 05

Luxe, misèria i una exhibició d’atrocitats

Sobre la producció

Comparteix l'article

Vols rebre les novetats? Subscriu-te

Malgrat que moltes de les seves obres ens parlen d’un passat remot, autors com William Shakespeare o Christopher Marlowe ens continuen semblant completament moderns, com va dir Baudelaire, no precisament per les referències històriques, sinó per la sensació d’eternitat que transmeten les passions de l’ànima amb què van omplir els seus personatges, i que a hores d’ara ens continuen transmetent veritats profundes sobre el món i la condició humana. Aquesta és una lliçó –precisament d’això tracta aquesta òpera, de lliçons– que sempre ha aplicat el dramaturg Martin Crimp, alumne contemporani i avantatjat dels mestres isabelins, que per tercera vegada, després de les experiències d’Into the little hill (2006) i Written on Skin (2012), ha unit esforços amb George Benjamin per crear una historia que es percebi actual, i potser també eterna, a partir de models del passat. I és que la història d’Eduard II de la qual parteix la trama de Lessons in Love and Violence –sobre l’abandonament de responsabilitats d’un governant lliurat al seu propi gaudi, insensible al sofriment del seu poble–, continua essent un model en aquests temps de desafecció envers la política i de desequilibris en la fortuna.

Com és lògic, Benjamin i Crimp, amb l’ajut de la directora d’escena Katie Mitchell –amb la qual van començar a treballar en Written on Skin–, no han volgut situar l’obra en un passat que es pugui reconèixer, sinó en un present genèric: les dependències del rei i de la reina Isabel, on transcorre la història, podrien ser les d’un apartament o un hotel; l’alta posició econòmica dels protagonistes queda indicada a partir de la presència d’obres d’art –quadres, bustos–, riqueses –els vestits dels personatges, joies, la mateixa corona– i fins i tot una peixera, però més que no pas el decorat, allò que veritablement comunica aquesta òpera és la turbulència emocional d’uns personatges enfollits, corromputs pel poder. El rei aspira a mantenir-lo per lliurar-se còmodament al sexe amb l’amant, mentre que Isabel, la reina, i Mortimer, el ministre dissortat, conspiren para enderrocar-lo. L’objectiu que els uneix és poder coronar el fill –Eduard III en la història real–, un jove espantat que, a força d’impactes violents, incloent-hi l’assassinat del seu propi pare, haurà d’aprendre que el poder no es conquereix ni es conserva si abans no s’abraça la violència i s’ofega el desig sexual.

En el primer contacte amb l’òpera, Lessons in Love and Violence resulta una peça exigent: Benjamin és un compositor que il·lustra l’acció amb foc orquestral i evita recursos com ara l’harmonia amable o la repetició, o sigui que al principi l’espectador resta a la deriva; Crimp tampoc no ho posa fàcil, és un escriptor que no evita la densitat als diàlegs i la generositat d’idees. Però una vegada acceptat el llenguatge contemporani, la navegació per l’obra resulta fàcil: al capdavall ens parla de poder, de conspiracions, de sexe, d’un governant infame –busquem-hi tots els paral·lelismes que vulguem amb el present i els trobarem; això és la modernitat– que engendra encara més violència, baixesa moral i corrupció en un nou rei que, se sospita, no serà millor que el seu precedent. Així, la dramatúrgia de Katie Mitchell se serveix de recursos impactants –morts sagnants, escenes de sexe, una disposició equilibrada entre els protagonistes i el cor de figurants en què s’endevinen ecos de la tragèdia grega– que, a partir de l’exhibició de barbaritats, completa el triangle de virtuts d’aquesta òpera: una música nova, paraules eternes i posada en escena visceral. Tot en noranta minuts de talent veritable.

Una història política carregada de corrupció, avarícia i amor tòxic que ens alerta, amb una conclusió moral impactant, del verí que acompanya l’exercici del poder

Comparteix l'article

Vols rebre les novetats? Subscriu-te

Temes: Òpera; Benjamin

Continua fent scroll per veure el següent article

Load next