Castellucci imposa un concepte original, reflexiu i bell, que en aquest cas se serveix del geni de Mozart per crear una obra dramàtica de gran altura intel·lectual, que dialoga amb el passat, es preocupa pel present i es projecta cap a l'eternitat.
Part I. Cor, soprano
«Introitus. Requiem aeternam»
El començament és pausat i solemne: l’ànima ha abandonat el cos i flota de manera imprecisa en l’espai ultraterrenal mentre espera arribar a un descans final. En llatí, «requiem» significa descans i en aquest primer segment s’eleva una pregària a Déu perquè sigui clement i per la salvació de l’ànima del difunt i també de l’ànima dels vius. El cor incrementa el volum del so i deixa pas a la primera veu solista, la de la soprano, que completa la crida amb un to elevat i cristal·lí. Süssmayr, l’alumne de Mozart, va recuperar els motius d’aquesta secció al final de l’obra.
Part II. Cor
«Sequentia. a. Dies irae»
La ira de Déu s’abat sobre totes les ànimes: el final del temps, segons l'escatologia cristiana, arribarà amb la resurrecció dels morts, que s’hauran de sotmetre al judici final del seu creador. Allà, en funció de les seves accions en vida i del càstig que hagin suportat, coneixeran el seu destí final: la condemna eterna a l’infern o la llum perpètua al cel. Aquest segment, en què el cor canta amb una energia furiosa, simbolitza el pas de l’ànima per les regions més terrorífiques del més enllà, un recordatori als vius que arribar al paradís té un preu.
«El Rèquiem, la funció litúrgica del qual és acomiadar un difunt, s’ha convertit en alguna cosa més que una obra religiosa: és música espiritual en el sentit més ampli»
Part III. Cor
«Sequentia. f. Lachrimosa»
Lachrimosa és, segurament, la part més coneguda de la missa, una invocació al dolor i la recompensa que comporta si s’és capaç de suportar-lo: la dolçor de la seva melodia i la compassió que transmet la unió de les veus són un anunci de la pietat i la bondat de Déu, que recompensarà les ànimes bones. Lachrimosa és el final del segment més ric de l'obra, la Sequentia, i de les últimes peces que Mozart va compondre en la seva part essencial. Les dues següents, Domine Jesu i Hostias, també són seves, tot i que no les va arribar a orquestrar. D'aquí en endavant, la composició és de Franz Xaver Süssmayr.
En escena
El Rèquiem no és una òpera, ni tan sols un oratori, i per tant no té personatges ni argument. Està escrita per a orquestra, cor i quatre veus solistes, que canten un text en llatí farcit d’emocions terribles i tranquil·litzadores —visions de l’infern i el cel, de la ira i la clemència de Déu—, i requereix una gran expressivitat. En les properes funcions comptarem amb quatre cantants d’enorme rellevància i prestigi internacional. Per exemple, la part de la soprano la cantarà l’austríaca Anna Prohaska, una estrella de la música antiga que ha demostrat el seu talent i el timbre bellíssim de la seva veu a nombrosos enregistraments, mentre que de la part de la contralt se n’encarregarà Marina Viotti. El tenor serà una altra estrella internacional de llarg recorregut, el sud-africà Levy Sekgapane, mentre que el baix serà el nord-americà Soloman Howard. De la direcció musical se n’encarregarà el mestre italià Giovanni Antonini, cofundador i actual director de la formació de música barroca Il Giardino Armonico, que es posarà al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu per abordar la solemnitat del Rèquiem i la resta de peces de Mozart que sonaran durant l’espectacle, amb l'afegit d’una data extra molt especial: el 17 de febrer, a la basílica de la Sagrada Família, sonarà el Rèquiem —en aquest cas, sense escenografia— per a la comunitat LiceUnder35, un concert d’una dimensió espiritual i estètica immillorable.
A més de tot això, hi ha un element central del Rèquiem que tindrà un paper crucial en les funcions del Liceu: el cor. No només perquè musicalment apuntala tota l'arquitectura de la peça, sinó perquè en la producció de Romeo Castellucci té la doble funció de cantar i, a més, interpretar totes les figuracions al·legòriques dissenyades pel dramaturg italià. Al cap i a la fi, i per sobre de qualsevol cantant, la veritable estrella d’aquesta proposta és el director d'escena. Castellucci ha esdevingut, amb el pas dels anys, una marca de prestigi, un artista de forta personalitat especialitzat en la producció d’accions teatrals úniques, amb un llenguatge visual distintiu que es caracteritza per la riquesa simbòlica, el moviment coreogràfic ordenat i la combinació de recursos escènics clàssics i moderns, en particular l’ús de projeccions de vídeo. Hereu de l’escola postmoderna iniciada per mestres escènics com Robert Wilson, Castellucci imposa un concepte original, reflexiu i bell, que en aquest cas se serveix del geni de Mozart per crear una obra dramàtica de gran altura intel·lectual, que dialoga amb el passat, es preocupa pel present i es projecta cap a l'eternitat.