La sonnambula és una òpera on la música de Bellini brilla amb una bellesa sobrenatural i gran exigència vocal. Moments clau com el duet entre Elvino i Amina, la primera escena de somnambulisme i l’ària final són exemples del lirisme i la dificultat tècnica de l’obra. El paper d’Amina és un dels més exigents del repertori, només a l’abast de veus privilegiades. En aquesta producció, el rol protagonista recau en Nadine Sierra, una de les millors sopranos lleugeres actuals, acompanyada d’un repartiment de gran talent.
Acte I. Elvino, Amina
«Prendi, l’anel ti dono»
El dia abans del seu casament, Elvino i Amina s’han citat per intercanviar-se les aliances de compromís. En aquest deliciós duet entre els dos enamorats, Elvino pren la mà d’Amina i li entrega l’anell de la seva mare, que tindrà un paper fonamental en el desenllaç de la història. La part vocal del tenor és pur bel canto: una melodia encisadora i aèria que respon en la mateixa tessitura Amina fins al moment que les dues veus s’uneixen de manera celestial. Aquest passatge és el que defineix des del principi el to líric i delicat de la música que vindrà tot seguit.
Acte I. Rodolfo, Amina, cor
«Che veggio?»
Després de flirtejar amb Lisa, el comte Rodolfo nota una presència estranya a la cambra: es tracta d’Amina, que ha entrat caminant en somnis. Lisa s’amaga, morta de por, però Rodolfo comprèn que Amina és somnàmbula i no és conscient d’on es troba. En aquest moment de suspensió de la racionalitat, la música es torna etèria, i en el passatge que canta Amina, hi abunden les notes agudes d’una alta dificultat. La primera escena de somnambulisme, a la qual se sumarà a continuació el cor, és el primer gran moment dramàtic de l’òpera.
Acte II. Amina
«Ah! Non credea mirarti»
L’ària final d’Amina és el moment més cèlebre de l’òpera i un dels millors encerts de tota la trajectòria de Bellini. En el segon episodi de somnambulisme, la jove busca desesperadament l’anell que ha perdut i posa en risc la seva vida, mentre Elvino i la resta del poble temen que pateixi un accident fatal. La melodia és d’una bellesa sobrenatural que esclata en notes agudes de molta dificultat i que té, com a coda final, la cabaletta amb què finalitza l’òpera, Ah! Non giunge uman pensiero, un altre fragment memorable i només per a veus amb capacitats extraordinàries.
En escena
La sonnambula va ser la setena de les deu òperes que va compondre Bellini i, com ja havia succeït des de l'estrena de la tercera, Il pirata (1827), l'èxit va ser instantani un cop es va estrenar. Però amb aquesta òpera en particular va passar una cosa nova en la meteòrica carrera del compositor: el seu impacte no es va limitar a Milà, ni tan sols a la península Itàlica, sinó que de seguida es va convertir en una òpera que reclamaven a diferents parts del món, des de Londres fins a Barcelona, passant per Buenos Aires i Nova York. En gran manera, aquest triomf era inevitable, ja que l'estil de Bellini era el més desitjat del seu temps i havia ascendit a tota velocitat fins a la posició d'hereu indiscutible de Rossini. Tot i això, l'expansió internacional d'una òpera abans d'arribar a Amèrica era un fet menys previsible que, en aquest cas, va ser degut a la bellesa melòdica de la partitura i al carisma de les primeres intèrprets en el rol protagonista, les sopranos Giuditta Pasta i María Malibrán, dues de les principals dives de principis del segle XIX. De fet, encara avui es considera el paper d'Amina com un dels més difícils de tot el repertori, només a l'abast de veus privilegiades durant una fase molt concreta de la seva carrera en què coincideixen l'agilitat de la joventut i la tècnica que només pot aportar l'experiència. Es podria dir que el 100% no només del bon transcurs d'una presentació, sinó de la possibilitat de representar aquesta òpera amb un mínim de qualitat, depèn de la soprano.
En les funcions del Liceu, aquesta responsabilitat recaurà en Nadine Sierra, una estrella que en les últimes temporades ha reafirmat la trajectòria ascendent que ja demostrava des de feia anys i que ha arribat al moment actual com una de les millors veus lleugeres de la seva generació, un prodigi de la tècnica i una emoció amb un timbre encisador que l'han fet ascendir al tron del bel canto contemporani. De les set funcions que hi ha programades, Sierra cantarà en sis —serà la italiana Caterina Sala qui actuarà la nit del 7 de maig, així com en la del 16 d'abril, programada en exclusiva per a la comunitat LiceUnder35—, fet que en si mateix suposa també un repte físic i mental de la més alta de les exigències. Acompanyant-la, en el rol protagonista masculí d'Elvino, hi haurà un dels pocs tenors capaços de mantenir el nivell de Sierra, Xabier Anduaga, que també arriba a aquestes funcions en un moment professional deliciós. En les dates del 16 d'abril i el 7 de maig li pren el relleu l'italià Omar Mancini.
La resta de papers de La sonnambula, igualment exigents, seran per al baix-baríton argentí Fernando Radó (el compte Rodolfo), la mezzosoprano Carmen Artaza (Teresa) i la soprano barcelonina Sabrina Gardez (Lisa). Els dos papers menors d'Alessio i el Notari seran interpretats pel baríton Isaac Galán i el tenor Gerardo López, respectivament, tots sota la direcció musical del jove mestre Lorenzo Passerini, una de les estrelles emergents en la revitalització constant del repertori líric italià.