'La traviata' és tan coneguda avui […] que ens resulta difícil mantenir-nos a una certa distància de l’obra per apreciar-la com si fos nova. És una òpera en què es perceben les millors qualitats de Verdi: el mestratge tècnic, la claredat, la humanitat, la perspicàcia psicològica, el gust infal·lible. Va ser aquell gran transformista, Proust, qui va dir que Verdi, a 'La traviata', havia elevat 'La dama de les camèlies' fins al regne de l’art.» Charles Osborne, 'The complete operas of Verdi. A critical guide'
Acte I. Violetta, Alfredo, cor
“Libiamo ne’lieti calici”
Violetta Valéry, una de les cortesanes més populars de París, celebra una festa a casa seva en què acudeixen alguns dels seus clients i algunes amigues de la professió. Allà coneix el jove Alfredo Germont, que se sent atret per ella. Violetta ofereix als seus convidats un brindis per celebrar les alegries de la vida. Aquest passatge, just a l’inici, amb un paper principal de la soprano i el tenor, i amb el suport del cor, és un dels més celebrats de La traviata, una mostra del poder melòdic de l’òpera i del to del primer acte, en què triomfa l’alegria, però amb l’amenaça d’un destí llòbrec.
Acte II. Violetta
“È strano… è strano!”
Després que Alfredo li hagi confessat el seu amor, Violetta li ofereix una flor i li demana que torni l’endemà. En l’última escena del primer acte, ella es debat entre dos impulsos: mantenir la seva vida llibertina i despreocupada, on no falten els diners ni el plaer, o llançar-se a l’aventura de l’enamorament, que encara no ha viscut. Aquesta successió de recitatiu, ària i cabaletta, no és tan sols la més famosa de La traviata –amb “Sempre libera” com a eix central– sinó també el moment decisiu per a la soprano, no només per la dificultat tècnica, sinó pel retrat psicològic que ha de fer de Violetta.
Acte III. Violetta
“Addio, del passato”
Violetta ho ha perdut tot: l’amor, els diners i la salut. En el tercer acte llangueix en el seu apartament de París, sense mobles i passant fred, només acompanyada d’una criada. La seva tuberculosi s’ha agreujat, i sent que la mort és a prop. Abans que Alfredo torni per disculpar-se pel seu menyspreu, Violetta recorda els moments feliços de la seva vida en una ària trista en què s’acomiada d’un passat esplendorós que ja no tornarà. Aquest passatge és un dels més emotius i difícils de l’òpera: la soprano ha de transmetre un dolor desesperat, amb una veu dramàtica molt allunyada de la del primer acte.
En escena
Segurament, el paper de Violetta és el més atractiu de tota la història de l’òpera per a qualsevol soprano. Totes les cantants que tenen un registre adequat per a aquest rol –és a dir, una extensió àmplia de la tessitura, tant en la zona aguda com en la greu, així com una certa capacitat d’interpretació dramàtica– volen atrevir-se en algun moment de la seva carrera de la seva carrera amb aquest pinacle del cant líric. Tanmateix, aquest atractiu de Violetta amaga cert perill: no es pot aconseguir aquest paper per capritx, no està fet per a qualsevol, és d’una dificultat endimoniada i tot i que no és impossible sortir del pas amb unes condicions mínimes, el que és realment difícil és despuntar de principi a fi.
Ja és un tòpic associat a La traviata dir que la interpretació perfecta necessita no una, sinó tres cantants en el màxim apogeu de la seva carrera, una per a cada acte: la primera hauria de ser excel·lent en el registre lleuger, amb una bona coloratura i una bona capacitat per arribar a les notes més agudes; la segona seria lírica, ideal per a transmetre el xoc d’emocions del segon acte; i la tercera, en definitiva, hauria de ser dramàtica, perquè el tercer acte conclogui en la lluita desesperada de Violetta contra la mort. En les pròximes funcions del Liceu només hi haurà dues sopranos en el paper protagonista, però són tan completes que seran capaces d’assolir la gesta, no sempre fàcil, de dominar el paper des del principi fins al final.
La primera és coneguda pel públic de Barcelona, i amb La traviata inicia una generosa participació en el segon tram d’aquesta temporada, ja que la veurem en altres produccions: Nadine Sierra, la jove soprano nord-americana, ha esdevingut una de les estrelles més reclamades del circuit internacional i interpreta Violetta des de fa tres anys. Està, per tant, en un moment ideal en què coincideixen la frescor de la seva veu i la seva maduresa com a intèrpret. La segona soprano és la saragossana Ruth Iniesta, una de les grans cantants espanyoles dels darrers anys, la fortalesa de la qual rau també en la seva agilitat vocal i excel·lent formació dramàtica. El principal requisit per a una Traviata impecable és que la protagonista despunti, i amb Sierra i Iniesta estem en bones mans.
No és menys important el paper d’Alfredo Germont, que tot i que no compta amb tants números per lluir-se com Violetta, guia amb la mateixa intensitat la càrrega dramàtica de l’òpera. En les funcions del Liceu, aquest rol l’assumeixen Javier Camarena –que s’allunya a poc a poc del repertori lleuger i aprofundeix en papers més densos– i Xabier Anduaga, cada cop més consolidat en l’elit internacional de les veus masculines agudes. El rol de Giorgio Germont, per a baríton, se’l reparteixen Artur Ruciński, Mattia Olivieri i Lucas Meachem, i completen l’elenc, en papers menors, Gemma Coma-Alabert (Flora Bervoix), Patricia Calvache (Annina), Albert Casals (Gastone), Josep Ramon-Olivé (Barón Douphol), Pau Armengol (Marqués D’Obigny) i Gerard Farreres (Doctor Grenvil). Ho dirigirà des de la fossa, un cop més, el mestre Giacomo Sagripanti, un dels millors especialistes verdians.
