'L’elisir d’amore' torna al Gran Teatre del Liceu amb la celebrada producció de Mario Gas, un clàssic del bel canto que enamora el públic des de fa vint anys. Pretty Yende, Serena Sáenz i Marina Monzó interpreten Adina, mentre Javier Camarena, Michael Spyres i Filipe Manu donen vida a Nemorino. Amb Ambrogio Maestri, Fabio Capitanucci i Simón Orfila com Dulcamara i direcció de Diego Matheuz, el Liceu presenta una cita imprescindible per als amants de l’òpera.
El Gran Teatre del Liceu presenta, entre el 22 de novembre i el 15 de desembre de 2025, quinze funcions de la seva estimada producció de L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti, dirigida per Mario Gas. Aquesta versió, revisada el 2005 i convertida ja en un clàssic del Teatre, accentua l’alegria i la tendresa de l’òpera de Donizetti. Enguany, comptarà amb tres repartiments de primer nivell, amb noms destacats com Javier Camarena, Pretty Yende, Ambrogio Maestri o Serena Sáenz. La direcció musical anirà a càrrec del mestre veneçolà Diego Matheuz.
L’elisir d’amore amb direcció d’escena de Mario Gas celebra 20 anys al Liceu
La producció de Mario Gas que ara torna al Liceu celebra 20 anys d’èxit al Teatre. Després d’haver passat pel Festival Grec i pel Festival de Peralada, aquesta versió trasllada l’acció a una petita ciutat italiana del 1922 i potencia l’humor de Donizetti amb referències al cinema musical i a l’univers de Fellini. Gas construeix una festa escènica plena de nostàlgia i melancolia que avui dia continua connectant amb el públic.
Es tracta d’una producció amb una trajectòria llarga, de més de 40 anys, que s’ha mantingut viva perquè encaixa plenament amb l’esperit de l’òpera, en realça les virtuts i el potencial còmic i permet que la història flueixi amb naturalitat. Tanmateix, no és una proposta senzilla: incorpora un comentari polític subtil i sintetitza, de manera intel·ligent, una línia de continuïtat de la comèdia, des del segle XVIII fins a l’època daurada del cinema musical. Una manera d’acostar L’elisir d’amore al públic d’avui reforçant-ne la connexió emocional amb els records col·lectius relacionats amb les comèdies clàssiques.
L’origen d’aquesta posada en escena es remunta a Barcelona principis dels vuitanta, quan Mario Gas va començar a interessar-se per l’òpera i va presentar diversos muntatges al Festival Grec. L’elisir d’amore s’hi va estrenar el 1983 amb gran èxit, però semblava que la producció es tancaria en acabar les funcions. El bon record, però, va motivar que el Festival de Peralada la recuperés el 1993, coincidint amb el desè aniversari.
El Liceu la va adoptar la temporada 1997/1998, en plena etapa provisional al Teatre Victòria després de l’incendi del 1994. Pocs anys després, el Teatre va encarregar a Gas una revisió que es va estrenar el 2005: és aquesta versió la que continua viva avui, vint anys més tard. Al Liceu, l’òpera s’ha representat cinc vegades —comptant la del Teatre Victòria— i quatre des de l’adaptació del 2004-2005. També s’ha pogut veure les temporades 2012-2013 (amb Nicole Cabell, Aleksandra Kurzak, Javier Camarena i Rolando Villazón) i 2017-2018 (amb Jessica Pratt, Pavol Brešlík, Paolo Bordogna i Roberto de Candia).
Argument
L’elisir d’amore és una de les últimes grans comèdies del bel canto italià, hereva directa de l’òpera bufa que havia brillat al segle XVIII i que amb Donizetti assoleix un nou moment d’esplendor. L’òpera Le philtre d’Auber és el seu precedent francès, juntament amb una història italiana del segle XVIII. L’òpera combina humor, romanticisme i una caracterització musical especialment viva.
La història tracta de Nemorino, un pagès ingenu i de bon cor que està enamorat d'Adina. Però Adina no li correspon. Quan un estafador anomenat Dulcamara —que es fa passar per doctor i ven remeis màgics— arriba al poble, Nemorino li pregunta si té el filtre d'amor de la reina Isolda, que ha sabut a partir d'una història que a Adina li agrada. Aquest filtre, suposadament, farà que qualsevol persona s'enamori d'ell. Dulcamara li ven vi barat fent-li creure que tindrà un efecte màgic. Al principi, Nemorino té dubtes, perquè Adina accedeix a casar-se amb el sergent Belcore.
Però quan mor un oncle seu ric i li deixa una herència fabulosa —sense ell saber-ho—, totes les noies del poble volen casar-se amb ell. Finalment, Adina reconeixerà el seu amor, i la parella tindrà un final feliç. És una trama senzilla, plena d'equívocs i fórmules d'èxit per provocar el riure, però també té un angle idealista —molt romàntic, en definitiva— que va atreure el públic i va donar a l'òpera un aire de modernitat.
Amb personatges clarament definits, situacions còmiques que avancen amb naturalitat i algunes de les melodies més memorables de Donizetti, L’elisir d’amore manté intacta la seva frescor gairebé dos segles després de la seva estrena.
Passatges musicals imprescindibles de L’elisir d’amore
L’òpera arrenca amb una presentació perfecta dels seus protagonistes. Nemorino exposa el seu amor ingenu per Adina amb la cèlebre “Quanto è bella, quanto è cara”, mentre ella respon amb la refinada i agilíssima “Della crudele Isotta”, on evoca el mite d’Isolda i deixa entreveure el seu idealisme amorós. Aquest contrast inicial situa els personatges i marca el to belcantista de l’obra, amb línies vocals plenes d’elegància i flexibilitat.
El primer acte també introdueix una de les grans creacions còmiques de Donizetti: el doctor Dulcamara. Amb “Udite, udite, o rustici!”, el famós venedor ambulant es presenta en un vertiginós estil sil·làbic que exigeix una articulació fulgurant i recupera l’essència del baix buf del primer Ottocento. La seva entrada omple l’escena d’energia, humor i ritme, i situa el personatge com a motor de l’embolic.
El moment de màxima intensitat arriba al segon acte amb la romança més popular de l’òpera, “Una furtiva lagrima”. Aquí, Nemorino creu descobrir un senyal d’amor als ulls d’Adina i ho expressa en una línia melòdica d’una senzillesa i una bellesa absolutes. L’ària prepara el terreny per al duet final entre els dos protagonistes, un clímax exigent i radiant que culmina l’obra amb un esclat d’agilitat i emoció.
Grans veus internacionals i nacionals en escena
L’elisir d’amore comptarà amb un total de quinze funcions concentrades en tres setmanes, fet que implica comptar amb diversos intèrprets per als personatges principals. Els rols de Nemorino i Adina, així com els secundaris però fonamentals Belcore i Dulcamara, es repartiran entre fins a tres cantants diferents, un elenc triple en què es concentren estrelles consagrades i valors consolidats del talent local.
El paper de Nemorino, escrit per a tenor lleuger, serà interpretat pel mexicà Javier Camarena, mestre absolut en aquests rols que requereixen una tècnica vocal àgil i immaculada, així com pel nord-americà Michael Spyres i el neozelandès Filipe Manu, dues figures consolidades al circuit líric internacional.
L’altre rol essencial, Adina, comptarà amb tres grans sopranos líriques: la sud-africana Pretty Yende, una de les principals veus mundials del bel canto, alternarà funcions amb dues sopranos nacionals consolidades. La barcelonina Serena Sáenz debuta en el rol d’Adina. L’any 2015, va cantar en una adaptació en català de l’òpera, El Màgic Elixir d’Alberto García Demestres, al Teatre de Sarrià el 2015, sota la direcció de Joan Font. La valenciana Marina Monzó debuta al Gran Teatre del Liceu amb aquest emblemàtic rol.
El personatge de Dulcamara, el famós venedor ambulant, comptarà amb tres intèrprets. Destaca especialment Ambrogio Maestri, un dels baixos més estimats pel públic del Liceu, que ha tornat en múltiples ocasions al Teatre i que aporta al paper tota la seva comicitat, presència escènica i domini del baix buf. El repartiment de Dulcamara es completa amb Fabio Capitanucci i Simón Orfila, que alternaran funcions amb igual rigor i enginy.
L'altre paper per a baríton, el del sergent Belcore, recaurà en tres cantants joves com l'anglès Huw Montague Rendall i dos brillants talents de la pedrera catalana, Jan Antem i Carles Pachon. El cinquè personatge de l'òpera és Gianetta, que té una presència escènica menor que els anteriors, i recaurà en dos sopranos joves amb molta projecció, Anna Farrés i Núria Vilà.
A L’elisir d’amore també té una gran importància el cor —tant en la seva funció vocal com en l'actoral, ja que multiplica el poder còmic de la producció de Mario Gas—, i tot aquest talent artístic estarà dirigit pel mestre veneçolà Diego Matheuz, que ha confirmat els últims anys una carrera ascendent i avui plenament consolidada a escala internacional, i que ha liderat les principals orquestres del món en programes simfònics i d'òpera. Matheuz ja ha dirigit al Liceu —concretament Donizetti en el seu vessant còmic, Don Pasquale, la temporada 2014/2015—.
L’escultor Gonzalo Guzmán presenta El dolmen de Nemorino al Gran Teatre del Liceu
L’escultor Gonzalo Guzmán (Madrid, 1991) presenta al Gran Teatre del Liceu la instal·lació El dolmen de Nemorino, una obra monumental de gairebé cinc metres d’alçada concebuda especialment per al Saló dels Miralls. La instal·lació s’inaugurarà el 22 de novembre de 2025, coincidint amb l’estrena de L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti.
La coincidència no és casual. L’origen de l’obra està directament lligat a la història familiar de l’artista. El seu pare, Joaquín, va venir a Barcelona de jove per estudiar cant amb el mestre Puig, amb el somni de convertir-se en cantant d’òpera professional. La seva il·lusió més gran era cantar algun dia a l’escenari del Liceu. Tanmateix, mentre preparava Una furtiva lagrima, l’ària més emblemàtica de L’elisir d’amore, va perdre la veu de manera sobtada. Aquell episodi va canviar el rumb de la seva vida: no va poder continuar la seva carrera com a tenor, però va mantenir sempre un vincle profund amb la música i l’art, una sensibilitat que va transmetre al seu fill des de petit.
“Aquesta obra és una manera de tancar un cercle: de retornar, en forma d’escultura, una part d’aquella emoció que ell m’ha transmès des de petit, i de fer que, d’alguna manera, aquella veu torni a habitar el Liceu”, explica Guzmán.
La peça s’alça com un dolmen contemporani d’acer inoxidable, assentat sobre un petit turó de terra que dialoga amb l’arquitectura daurada i els miralls del saló. En la seva escala monumental i la seva senzillesa primitiva, l’obra reflecteix el propi procés vital i creatiu de l’artista: un diàleg constant entre allò que desitja fer i allò que la matèria permet.
Guzmán concep l’escultura com un procés de creixement personal, un exercici de confiança en el devenir de les coses. “Permeto que l’escultura succeeixi —explica—. És una manera d’entendre la vida: les coses passen perquè només poden passar d’una manera, la que succeeix. Una escultura només pot existir tal com ha aparegut, amb tots els accidents i condicions que n’han fet possible la forma.”
Aquest mateix principi impregna la història del seu pare. El moment en què va perdre la veu podria haver estat una ruptura, però es va transformar en acceptació i aprenentatge. De vegades, en veure’l encara practicar fragments d’òpera, Guzmán reconeix en aquell gest una forma de vincle: una continuïtat emocional amb aquella passió que no va desaparèixer, només va canviar de forma.
La veritable importància, per a l’artista, rau en com afrontem allò que ens passa i en la mirada que hi projectem. Com Nemorino, el protagonista de L’elisir d’amore de Donizetti, que en una llàgrima descobreix l’esperança que l’empeny a seguir endavant, El dolmen de Nemorino és una invitació a confiar en el procés, a descobrir en cada transformació una forma de permanència.
Amb la col·laboració de:
