Calixto Bieito explora la lluita pel poder i la moral amb 'Giulio Cesare' de Händel al Liceu

El Gran Teatre del Liceu porta a l’escenari Giulio Cesare de Händel, en una nova coproducció amb la Dutch National Opera, que es podrà veure en un total de sis funcions, del 25 de maig al 7 de juny.

El reconegut director Calixto Bieito torna al Liceu per donar vida a la història d’amor de dues grans personalitats històriques: Cèsar i Cleòpatra. Una obra barroca extraordinària dirigida per l’expert del gènere William Christie i amb les veus de Xavier Sabata i Julie Fuchs.

Per primera vegada en la seva història, l’orquestra del Liceu interpretarà una òpera sencera amb instruments d’època, seguint criteris d’interpretació històrica. Aquest enfocament permet recuperar el so original amb què es va concebre Giulio Cesare, oferint una experiència sonora fidel a l’estètica del segle XVIII i posant en valor la riquesa tímbrica pròpia del barroc.

Giulio Cesare és una òpera ambientada en el passat, però no és una òpera històrica: el seu interès rau en com presenta els arquetips i els valors humans adaptats als interessos polítics del segle XVIII. Bieito transporta l’òpera a un present per explorar, amb una mirada contemporània, la lluita pel poder, l’obsessió pel sexe, el desig de venjança i la necessitat de perdó en un món cada cop més marcat per la violència i l’egoisme.

Georg Friedrich Händel va compondre Giulio Cesare in Egitto el 1724, en un moment excepcional de la seva carrera, quan l'òpera d'estil italià feia furor a Londres i ell gaudia del suport de la reialesa anglesa per créixer com a músic i empresari. El compositor va dedicar més temps del compte per polir-ne les qualitats: una orquestració i melodies riques i una dimensió dramàtica poc habitual en l'òpera barroca. 

La producció: una cruel caricatura sobre la conquesta del poder

La producció de Calixto Bieito se centra en els aspectes morals de la història i, sobretot, en el costat fosc del desig i del poder. De la mateixa manera que Händel i el llibretista Nicola Francesco Haym, Bieito no aborda aquesta òpera amb una intenció documental, sinó com una exploració de la naturalesa humana i de les motivacions més profundes dels personatges.

Estrenada a Amsterdam el 2023 amb gran èxit, aquesta producció situa l’acció en un present indefinit, suggerit sobretot pel vestuari. L’espai escènic és funcional i gairebé asèptic, amb una estructura mòbil al centre de l’escenari que permet múltiples jocs de presència i desaparició. Més enllà de l’estètica, però, el que defineix la proposta de Bieito és la intensitat psicològica dels personatges i com la tensió entre els seus desitjos fa avançar la narració fins a un desenllaç marcat per la paradoxa: Cesare venç no pas per la força, sinó per una aparent generositat i compassió, representada en un gest final tan icònic com provocador: l’ofrena a Cleopatra d’un tron que és, seguint la tradició iconoclasta de Bieito, una tassa de vàter.

Lluny de la provocació gratuïta, Bieito presenta Giulio Cesare com una òpera sobre el poder i sobre les diferents posicions morals des d’on es vol conquerir o conservar. Malgrat que el text apunta a una victòria de la virtut sobre la mesquinesa, la direcció de Bieito insinua que fins i tot la noblesa de Cesare és interessada. El missatge final és clar: el poder mai no és innocent, per molt que es disfressi de bondat.

L’argument: seducció, poder i venjança

Giulio Cesare in Egitto, de Händel, narra l’encontre entre el general romà Juli Cèsar i Cleopatra, en plena lluita pel control d’Egipte després de la mort de Pompeu. Quan Cèsar arriba a Alexandria, es veu immers en el conflicte dinàstic entre Cleopatra i el seu germà Tolomeo, que aspira a controlar el regne. Cleopatra, decidida a recuperar el poder, sedueix Cèsar i aconsegueix el seu suport. Paral·lelament, Cornelia i Sesto, vídua i fill de Pompeu, busquen venjança per l’assassinat del seu pare a mans de Tolomeo. L’òpera combina passió, venjança i jocs de poder, amb una Cleopatra astuta i carismàtica i un Cèsar que, malgrat la guerra i la traïció, acaba triomfant gràcies a la capacitat d’estratègia.

Händel va compondre durant la seva extensa carrera prop de 40 òperes, i se sol considerar Giulio Cesare in Egitto com la que exhibeix el desplegament musical més hàbil i la millor caracterització dels personatges. Händel va poder treballar en aquesta peça sota unes condicions úniques en tota la seva trajectòria: amb un molt bon equip a la seva disposició, un pressupost alt i molt de temps per compondre.

Giulio Cesare està basada en diversos textos romans d'història —principalment, en el poema de Marco Anneo Lucano, La Farsàlia, escrit en temps de l’emperador Neró— que documentaven la guerra civil que, un segle abans, havia enfrontat Juli Cèsar i Pompeu. 

L’òpera flueix amb naturalitat perquè les emocions que projecten els personatges són universals: l’ambició pel poder, el desig de venjança, la compassió, la demanda de justícia, etc. Tot acompanyat d’un impressionant arsenal d’àries —set per a Cleopatra i set per a Cesare, sense tenir en compte les dels personatges secundaris—: duets, cors, simfonies i l’escriptura orquestral més colorista i densa de les òperes de Händel. Una obra mestra que resisteix molt bé el pas del temps.

En escena: llegendes i noves estrelles de la música barroca

Considerada, en el sentit positiu, una raresa dins el catàleg operístic de Händel, Giulio Cesare és l’únic títol del compositor que ha mantingut una presència constant al llarg de quatre segles. Mentre moltes altres obres han hagut d’esperar fins al segle XXI per ser redescobertes, aquesta òpera no només va ser la més representada en vida de Händel, sinó que va reaparèixer puntualment al segle XIX, va esdevenir símbol de la reivindicació del compositor durant el segle XX i continua sent el seu títol més emblemàtic en ple segle XXI.

Aquesta trajectòria fa que qualsevol nova producció de Giulio Cesare hagi d’assumir un alt nivell d’exigència artística, amb un públic avesat a grans interpretacions vocals i musicals. En les funcions que acollirà el Gran Teatre del Liceu, l’elenc i l’equip artístic garanteixen plenament aquest estàndard.

La direcció musical anirà a càrrec del prestigiós William Christie, una figura llegendària de la música barroca que, als 80 anys, debuta al Liceu dirigint l’Orquestra Simfònica del Teatre. Fundador de la reconeguda formació Les Arts Florissants, Christie aportarà la seva visió a una partitura escrita per a les millors veus de l’Europa del segle XVIII.

El paper principal de Cesare serà interpretat pel barceloní Xavier Sabata, reconegut internacionalment com un dels contratenors més destacats de la seva generació. En el rol de Cleopatra hi debutarà la soprano francesa Julie Fuchs, una de les grans veus actuals del repertori del segle XVIII, amb un timbre líric de gran bellesa i projecció. El repartiment es completa amb la contralt italiana Teresa Iervolino (Cornelia), la mezzosoprano Helen Charlston (Sesto), el contratenor Cameron Shahbazi (Tolomeo), el baríton José Antonio López (Achilla), Jan Antem (Curio) i Alberto Miguélez Rouco (Nireno), en un conjunt de veus que posa en relleu l’equilibri, l’elegància orquestral i la complexitat vocal d’aquesta gran òpera de Händel.

La música

Giulio Cesare és una de les òperes més riques i refinades de Händel, i ofereix algunes de les àries més celebrades del repertori barroc. A cada acte, la música esdevé vehicle d’expressió emocional i retrat psicològic dels personatges.

A l’acte I, Va tacito e nascosto, interpretada per Giulio Cesare, destaca per l’acompanyament brillant de trompeta i mostra una de les virtuts del general romà: la prudència, així com l’astúcia en qüestions estratègiques. Narra el moment en què el faraó Tolomeo convoca una reunió amb Giulio Cesare per resoldre els problemes entre tots dos després de l’assassinat de Pompeo i el convida a allotjar-se a palau. Tot i que és evident que és una trampa, Cesare accepta: és millor tenir l’enemic a prop que lluny del seu control.

A l’acte II, V’adoro, pupille, de Cleopatra, és l’ària central de l’escena coneguda com el Parnàs, una recreació —amb músics en escena— de la idea del paradís de la mitologia antiga. Cleopatra busca apropar-se a Giulio Cesare perquè l’ajudi a conquerir el tron d’Egipte i, quan s’assabenta que ha passat la nit al palau del faraó, fa tot el possible per atreure’l al seu costat. L’ària esdevé una arma de seducció, on Cleopatra desplega tot el seu encant i sofisticació per captivar Cesare.

Finalment, a l’acte III, trobem dues de les àries més profundes i commovedores de l’òpera: Se pietà di me non senti i Piangerò la sorte mia, també de Cleopatra. En un moment de màxima vulnerabilitat, creient Cesare mort, la reina egípcia expressa el seu dolor i la seva desesperança amb una intensitat musical que combina equilibri formal i una emotivitat sincera.

Amb el suport de: 

Amb el finançament del Ministeri de Cultura en el marc de la Capitalitat Cultural de Barcelona impulsada pel Ministeri de Cultura i l'Ajuntament de Barcelona.