'La Gioconda', d’Amilcare Ponchielli, torna al Gran Teatre del Liceu del 17 de febrer al 2 de març en una producció de Romain Gilbert i sota la batuta de Daniel Oren. Aquesta gran òpera del romanticisme italià presenta una posada en escena clàssica ambientada a la Venècia del segle XVII i un repartiment internacional encapçalat per Saioa Hernández i Michael Fabiano. L’obra també destaca pel paper central del ballet i la cèlebre 'Dansa de les hores', i es podrà veure en estrena digital a LiceuOPERA+ el 8 de març.
El Gran Teatre del Liceu presenta La Gioconda d’Amilcare Ponchielli del 17 de febrer al 2 de març, amb direcció d’escena de Romain Gilbert i direcció musical de Daniel Oren. La Gioconda també compta amb una funció exclusiva pel públic Under35, amb ball de màscares, que se celebrarà el 16 de febrer. Al llarg de la seva història, el Gran Teatre del Liceu ha representat La Gioconda amb més de 150 funcions. L’última funció al Teatre, durant la temporada 2018/2019, va ser la número 154. És la tercera vegada que es programa aquest títol des de la reinauguració del Liceu l’any 1999.
Es tracta d’un títol que aglutina el millor dels estils de la seva època: influències verdianes en les melodies, passatges corals típics de la música popular veneciana, soliloquis amb pinzellades de Mussorgski o Txaikovski, una orquestració wagneriana, danses i balls característics de la Grand Opéra francesa i un final que anticipa el repertori verista-naturalista. Tot plegat, situa el públic davant d’una magnífica obra mestra, la darrera gran òpera del romanticisme italià.
Cal destacar que el disseny de vestuari va a càrrec del reconegut dissenyador de moda Christian Lacroix. A més, en aquesta producció, el ballet n’és també un clar protagonista: un cos de ball format per 12 ballarins donen vida a la bellíssima dansa de les hores, una famosa partitura per a ballet que va canviant de melodia i de ritme per mostrar el pas de les hores, amb coreografia de Vincent Chaillet.
Càsting excepcional en escena: una gran òpera escrita per a sis tessitures vocals diferents
La Gioconda és una peça que fa de frontissa entre el passat i el futur de l’òpera italiana, que uneix el millor de Verdi amb el millor de Puccini, i fins i tot amb el millor del Wagner romàntic. La partitura de Ponchielli està escrita per a sis grans veus (una per a cada tessitura: baix, baríton, tenor, contralt, mezzo i soprano). En aquest aspecte, és una òpera que està més a prop de la generació italiana que irromp a partir de la dècada de 1890 (el personatge protagonista està escrit per al mateix tipus de sopranos dramàtiques que canten Tosca o Turandot) que de la tradició del bel canto de principis del segle XIX.
En el rol principal, escrit per a soprano dramàtica, tenim dues artistes portentoses ben conegudes per l’afició liceista: Saioa Hernández i Ekaterina Semenchuk. Per a Hernández, segurament, aquestes funcions seran molt especials, perquè el seu debut a Barcelona va ser amb La Gioconda, la temporada 2018-2019. Semenchuk, per la seva banda, torna al Liceu després de les funcions de Macbeth i Turandot de les temporades anteriors.
Cada paper principal de La Gioconda té, en aquesta producció, dos cantants assignats. El personatge antagonista, el malvat Barnaba, escrit per a baríton, se’l reparteixen el tarragoní Àngel Òdena i l’italià Gabriele Viviani, mentre que l’altre paper central masculí, el d’Enzo Grimaldi, el defensen dos extraordinaris tenors spinto: el nord-americà Michael Fabiano, un habitual ja de l’escenari del Liceu, i el germanobrasiler Martin Muehle. El paper de Laura Adorno és per a dues mezzosopranos que sempre broden les seves actuacions: la russa Ksenia Dudnikova, que debuta al Liceu, i l’armènia Varduhi Abrahamyan. L’inquisidor de Venècia, Alvise Badoero, un paper per a un registre de veu greu, el canten els baixos John Relyea i Alexander Köpeczi, i el de la Cieca, per a contralt, és per a una llegenda, la lituana Violeta Urmana, i una promesa, l’hongaresa Anna Kissjudit. Cal destacar que Violeta Urmana debuta en el rol de Cieca, una fita que col·loca la soprano lituana en la posició d’haver interpretat a llarg de la seva carrera els tres rols principals femenins d’aquesta òpera: Gioconda, Laura i Cieca.
Totes les funcions són dirigides pel mestre Daniel Oren que farà l’orquestra i les veus solistes rendeixin al màxim nivell perquè la grandiositat i el lirisme d’aquesta òpera combinin a la perfecció.
Una Venècia en clarobscur, el marc ideal per a una història freda i cruel
La Gioconda, amb llibret d’Arrigo Boito, és una òpera completament inseparable de la ciutat de Venècia, però Romain Gilbert proposa una mirada lluny de la Venècia de postal. La seva posada en escena recupera una ciutat del segle XVII fosca, inquietant i profundament marcada pel poder i la violència subterrània. Una Venècia on la bellesa de la superfície conviu amb una realitat opressiva, dominada per la por, la condemna i la mort.
Aquest univers escènic neix d’una idea clau del llibret: una de les primeres frases de Barnaba, que parla d’un poble que balla sobre les tombes, “E cantan su lor tombe!”. A partir d’aquí, Gilbert construeix una ciutat aparentment esplendorosa, però travessada per la foscor, amb canals que amaguen càstigs i desaparicions, i amb figures de poder, com Alvise, que encarnen aquesta autoritat implacable.
El director d’escena francès va rebre l’encàrrec de la nova producció de La Gioconda per part del Teatro San Carlo de Nàpols i el Gran Teatre del Liceu, que fa coincidir les representacions del 2026 amb el 150è aniversari de l’estrena de l’òpera a Milà. Gràcies al treball d’il·luminació de Valerio Tiberi, la Venècia que es presenta en aquesta proposta està submergida en un clarobscur que mostra les forces morals que lluiten en aquesta història, el mal absolut representat per Barnaba i la generositat suïcida de la Gioconda.
L’escenografia juga un paper essencial en aquest relat. El dispositiu escènic, de grans dimensions, es transforma al llarg de l’obra: d’una plaça veneciana a l’acte I, a un canal amb una barca a l’acte II; del palau d’Alvise, amb una gran pintura com a teló de fons, a un espai devastat a l’acte final, on el pas del temps i la destrucció són visibles. Aquesta evolució constant reforça la idea d’una ciutat viva, canviant i marcada pel drama.
L'argument
La Gioconda explica una truculenta història de venjança: la de Barnaba, un espia al servei de la Inquisició veneciana al segle XVII, contra la Gioconda, una cantant de carrer de la qual està enamorat, però que no li correspon. La Gioconda té a càrrec seu la seva mare, la Cieca, que ja ha arribat a la vellesa, i la primera maniobra de Barnaba és fer creure al poble de Venècia que aquesta dona és una bruixa que ha de morir a la foguera. Una aparició miraculosa: Laura, l’esposa de l’inquisidor Alvise; salvarà la Cieca de la mort, però alhora propiciarà la trobada entre Laura i el seu amor de joventut, Enzo, que és el promès actual de la Gioconda. Enzo haurà de decidir entre dues passions i, finalment, triarà Laura i deixarà la Gioconda en una situació difícil que, en darrer terme, la conduirà a la mort quan Barnaba aprofiti les seves debilitats per humiliar-la.
L’argument és altament enrevessat i romàntic, però està acompanyat d’una música sublim, que equilibra els passatges orquestrals tempestuosos amb el lirisme més bell, i que no ha deixat de seduir el públic al llarg de 150 anys d’història.
Moments musicals clau
Entre els moments musicals més destacats de La Gioconda hi ha “O monumento!”, al primer acte, l’ària de Barnaba que, tot i no ser la més destacada del primer acte líricament, és rellevant perquè és una construcció psicològica perfecta de Barnaba com un bergant despietat, una descripció del mal absolut que provoca i que anticipa el final terrible de l’òpera. Una altra ària destacada del primer acte, molt més emotiva, és “Voce di dona”, de Cieca.
En el segon acte s’hi troba l’ària “Cielo e mar!”, cantada per Enzo, una de les grans àries del repertori, en què el personatge expressa amb intensitat el seu amor i el seu desig de fugir, convertint aquest passatge en un dels moments més reconeixibles de l’òpera.
Al tercer acte, un dels números més cèlebres del repertori operístic: La “Dansa de les hores”. Una de les convencions de la grand òpera francesa, gènere de la dècada del 1870 que clarament va influenciar La Gioconda, era la inclusió d’un ballet, sempre en el segon o tercer acte. Ponchielli va tenir l’encert de trobar les melodies encisadores de la “Dansa de les hores”, un número que troba un bon equilibri entre la passió romàntica i els ritmes graciosos dels cortesans del segle XVIII.
Culmina l’òpera amb “Suicidio!”, el gran moment de la Gioconda, en què la protagonista afronta la pèrdua absoluta amb una intensitat extrema, convertint-se en l’eix emocional de l’obra i en el clímax de la soprano dramàtica. Un passatge que no només exigeix força i passió desbordant, sinó que també anticipa una altra figura llegendària del repertori, com la Tosca de Puccini.
La “Dansa de les hores” i el ballet
La Gioconda és també una òpera on el ballet té un paper fonamental. Entre els passatges corals i orquestrals destaca la “Dansa de les hores”, un dels fragments més coneguts i emblemàtics del repertori operístic. En aquesta producció, Romain Gilbert integra aquest moment dins l’univers visual de la Venècia del segle XVII, situant-lo en un espai inspirat en la commedia dell’arte, en clara referència al context artístic de l’època, i com a tribut a aquesta.
La coreografia va a càrrec de Vincent Chaillet, que concep la dansa no com un simple interludi, sinó com una peça plenament integrada en el discurs escènic. Per fer-ho possible, aquesta producció de La Gioconda compta amb un cos de ball format per 12 ballarins, a més de 3 acròbates i un mim. El ballet esdevé així una celebració del temps, del moviment i del teatre dins del teatre, alhora que dialoga amb la foscor que travessa tota la producció. Aquest moment coreogràfic funciona també com un homenatge a la tradició escènica italiana i reforça la dimensió espectacular de La Gioconda, recordant que aquesta òpera és, alhora, drama, música i cos en moviment.
Amb el suport de:
