El Liceu estrena mundialment la nova producció de 'Lohengrin' signada per Katharina Wagner

El Gran Teatre del Liceu presenta del 17 al 30 de març l’estrena mundial de la nova producció de l’òpera Lohengrin de Richard Wagner dirigida per la directora del Festival de Bayreuth i la seva besnéta, Katharina Wagner.

El director musical Josep Pons es posarà al capdavant de l’Orquestra Simfònica i el Cor del Liceu, així com d’un elenc amb  algunes de les millors veus wagnerianes del moment, encapçalades pel tenor alemany Klaus Florian Vogt com a Lohengrin i la soprano alemanya Iréne Theorin com a Ortrud, exceptuant el dia de l’estrena, en què serà interpretada per la soprano Miina-Lissa Värelä. La soprano Elisabeth Teige serà Elsa von Brabant, mentre que el baix Günther Groissbock encarnarà Heinrich, i els barítons Olafur Sigurdarson i Roman Trekel seran Friedrich de Telramund i l’herald del Rei respectivament.

Una espectacular escenografia boscosa amb un estany que ens trasllada a l’ambient fred i hivernal del ducat de Brabant, lloc on transcorre l’acció d’aquesta òpera romàntica. Katharina Wagner situa aquest Lohengrin en un entorn natural i públic, fora d’una societat civilitzada i ordenada i el deslliura de tot component sobrenatural, fugint de la idea del conte de fades. Aquest entorn natural es complementa amb els tres grans cubs suspesos que apareixen al tercer acte i que simbolitzen els tres mons de Lohengrin, Elsa i Ortrud, condemnats a no entendre’s.

Inicialment, es va planejar per a la temporada 2019-2020 del Liceu, i van arribar a celebrar-se els primers assajos amb vista a la seva estrena el març de 2020. Però després del decret de confinament d'aquell any, totes les funcions van haver de suspendre's. El 2022 estava prevista a l'Òpera de Leipzig, però també es va posposar per problemes logístics. Finalment es podrà veure a Barcelona, cinc anys més tard. Una producció que no només compta amb l'innegable segell familiar i l'audàcia que caracteritza l'estil del Festival de Bayreuth, sinó també amb una mirada cap a l'essència filosòfica més profunda de l'òpera.

Argument

L'òpera Lohengrin, obra mestra de Richard Wagner, transporta al públic a un conte de fantasia que acaba en tragèdia. La història està ambientada al segle X, en un moment en què les fronteres del Sacre Imperi Romanogermànic estaven amenaçades pels invasors hongaresos. A la vora del riu Escalda, el que actualment és Anvers, es reuneixen les tropes del rei Heinrich, però hi ha un buit de poder a Brabant, un dels ducats més importants. L'hereu, Gottfried, ha desaparegut, i el noble Friedrich von Telramund acusa la seva germana gran, Elsa, d'haver-lo assassinat. És una acusació falsa, ja que Telramund anhela tenir el control del ducat, però Elsa ha de defensar la seva innocència. Quan el rei decideix que la disputa es resolgui amb un duel, Elsa convoca un cavaller a qui només ha vist en somnis: Lohengrin Pel riu, de sobte, arriba una barca tirada per un cigne en què apareix un home envoltat de llum. El guerrer accepta defensar Elsa amb una condició: que mai li pregunti ni el nom ni l'origen. Quan venç Telramund, Elsa és nomenada duquessa de Brabant i es casa amb el cavaller de nom desconegut.

Per recuperar el poder, Ortrud, una bruixa malvada i esposa de Telramund, intentarà convèncer Elsa perquè formuli al seu amant la pregunta prohibida. Després de moltes intrigues, Elsa decidirà preguntar al seu home misteriós pel seu nom per poder-lo estimar plenament. En fer-ho, es trenca l’encanteri: el cavaller afirma ser Lohengrin, fill de Parsifal, cavaller del Greal embarcat en una missió per defensar els desfavorits. Lohengrin torna al seu lloc d’origen, deixant Elsa sola i destapant la intriga d’Ortrud, que va ser qui va fer desaparèixer el nen Gottfried amb la seva màgia negra. Al final, Ortrud i Elsa moren, desvetllant que en un món perfecte no hi ha espai per a la maldat ni el dubte.

Sobre la producció

Originalment plantejada per a l'any 2020, i posposada per la pandèmia, l'estrena mundial d'aquesta producció arriba finalment a Barcelona amb pur ADN Wagner. Katharina Wagner presenta en aquesta producció un món decadent en què l'amor ha desaparegut i que es reflecteix en la presència constant de la mort a l'escenari. L'obra no es presenta com una faula medieval o un al·legat nacionalista, sinó com un drama psicològic en què el dubte o l'ambició corrompen els personatges.

Com en gairebé totes les òperes de Wagner, l’amor és un dels temes centrals de l’obra. L’amor en Wagner, no obstant, no es llegeix en termes de romanç i l’emoció sentimental pròpia del melodrama, sinó tenint en compte la intensitat de la filosofia del seu temps: un concepte que va més enllà de l’humà i que regeix les forces de la naturalesa. Així, l’amor és la força que regeix el món a Lohengrin: quan l’amor existeix, la vida prospera; quan l’amor es transforma en un concepte dubtós, arriben la decadència i l’oblit.

La producció que estrena el Liceu parteix d’aquesta idea. Katharina Wagner descriu un món fred gairebé inert, que sembla ressorgir amb l’arribada del cavaller Lohengrin, que és el portador misteriós de totes les forces del bé. Lohengrin ofereix la prosperitat a l’Elsa i el poble de Brabant a canvi d'un preu aparentment simbòlic, però en realitat molt elevat: que no li preguntin pel seu nom o pel seu origen.

Per això el concepte escènic de Katharina Wagner parteix de la representació d'un món que canvia de la decrepitud i la prosperitat, i viceversa, en funció de la fe dels personatges en l'amor. La directora ens mostra el ducat de Brabant com un lloc decadent: és hivern, la terra està seca, els arbres han perdut les fulles, i al fons de l'escenari només hi ha simbologia de la mort, com un cadafal o un cementiri. Només quan Lohengrin té autoritat en aquest lloc fosc és quan apareix la llum; al final, després de l'error de l’Elsa i la marxa del cavaller, la duresa de l'entorn s'agreuja.

A més d'aquest fons decrèpit, Katharina Wagner utilitza un altre recurs que ajuda a accentuar la complexa psicologia del drama: la col·locació de tres espais elevats en què se situen els quatre personatges principals de l'òpera –Elsa, Lohengrin i el matrimoni format per Telramund i Ortrud–, i que serveixen per il·luminar les seves emocions. Les escenes grupals, en què el cor té una participació important, es desenvolupen al peu de l'escenari; els diàlegs i les reflexions individuals es traslladen a les tarimes superiors. Així, Katharina Wagner pretén donar més importància als enfocaments psicològics o al·legòrics de l'òpera, deixant en un segon pla els aspectes històrics i polítics, com la difusió del passat místic medieval o la construcció nacional alemanya del segle XIX.

Veus wagnerianes de primer nivell per a una òpera lírica i arriscada

Lohengrin, estrenada el 1850, es considera l'òpera més lírica de Wagner, la que tanca el seu període romàntic. Però, alhora, és també l'obra amb què va començar a fonamentar el drama musical que desenvoluparia en les dècades següents, amb la utilització constant de leitmotivs i la recerca d'una melodia infinita. Ambientada en temps medievals, Lohengrin és una barreja d'òpera històrica i conte de fades amb una faceta obscura i un episodi de màgia sobrenatural. El tema és l'amor condemnat al fracàs, amb un desenllaç fatal per culpa d'una pregunta inoportuna.

Des que va assumir la direcció musical de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu a la temporada 2012-2013, Josep Pons ha fet de la música de Wagner tot un ideal de perfecció, una prova de foc per a qualsevol orquestra que vulgui demostrar un nivell òptim. Així doncs, quan al Liceu s'ha fet alguna estrena wagneriana, Pons ha decidit pujar al podi. I aquest Lohengrin, arriba en un moment de màxima precisió a la fi del camí per al mestre. No només l’orquestra, també el cor, dirigit per Pablo Assante, té un paper molt destacat en aquesta peça i, després d’una altíssima presència en el Requiem de Castellucci, es manté en l’excel·lència.

El paper principal serà per al veterà tenor alemany Klaus Florian Vogt, un cantant sublim amb un timbre bell ideal per a Lohengrin, que compta amb diversos passatges lírics d'una gran sensibilitat. En el paper de l'Elsa von Brabant hi haurà la soprano noruega Elisabeth Teige, una de les grans especialistes dels últims anys, i l'altre paper femení central, l’Ortrud, serà per a una soprano adorada al Liceu, la sueca Iréne Theorin, que torna al Teatre després de diverses temporades sense cantar òpera escenificada, i per Miina-Liisa Värelä, que interpretarà Ortrud en l’estrena.

Els papers per a veu greu del rei Heinrich i el cavaller Friedrich von Telramund serà, respectivament, per al baix austríac Günther Groissböck i el baríton islandès Ólafur Sigurdarson, dues carismàtiques noves estrelles wagnerianes. En el paper de l'Herald hi haurà el baríton alemany Roman Trekel i, a més, els papers menors dels Cavallers i les Joves nobles se'ls reparteixen noves veus locals: Jorge Rodríguez Norton, Gerardo López, Guillem Batllori, Toni Marsol (Cavallers), i Carmen Jiménez, Raquel Lucena, Mariel Fontes, Gloria López, Elisabeth Gillming, Mariel Aguilar i Elizabeth Maldonado i Yuliia Safonova (Joves nobles).

Josep Pons, l’Orquestra Simfònica i el Cor del Liceu s’enfronten a la considerada com l’òpera més italiana de Wagner, amb un inici instrumental corprenedor i amb moments musicals brillants com el d’Elsa del primer acte amb Einsam in trüben Tagen, o l’ària d’Ortud del segon acte, Züruck, Elsa! Nicht länger will ichdulden, i finalment el moment vocal més bell i exigent de l’obra, el comiat de Lohengrin amb In fernem Land, unnahbar euren Scritten.