El Gran Teatre del Liceu estrena del 5 al 21 de juny una nova producció de 'Le nozze di Figaro' de Mozart amb direcció escènica de Marta Pazos i direcció musical de Giovanni Antonini. Una proposta visual exuberant i colorista inspirada en l’univers 'camp' de Susan Sontag, amb un gran repartiment internacional i una revista especial dedicada al procés creatiu de l’òpera.
El Gran Teatre del Liceu estrena una nova producció signada per Marta Pazos de Le nozze di Figaro de Mozart, del 5 al 21 de juny, amb una funció prèvia per al públic Under35 el 4 de juny. El mestre italià Giovanni Antonini, especialista en repertori clàssic i mozartià, dirigirà un total de 14 funcions, al capdavant de l’Orquestra del Liceu i amb un repartiment de luxe encapçalat per Luca Pisaroni i Sara Blanch en els papers de Susanna i Figaro. Completen la llista de grans veus Andrè Schuen en el rol de compte i Adriana González com a comtessa, entre d’altres. El segon Cast serà liderat per Alejandro Baliñas, Anna Prohaska, Samuel Hasselhorn i Anett Fritsch, respectivament.
Le nozze di Figaro, més enllà de ser una de les grans comèdies i una de les obres mestres de Mozart, és una de les grans obres de l’art universal que millor reflecteixen la varietat i la profunditat de l’esperit humà. L’última vegada que el públic del Liceu va poder gaudir de Le nozze di Figaro va ser la temporada 21/22 sota la direcció musical de Marc Minkowski i la direcció d’escena d’Ivan Alexandre en el marc de la trilogia Mozart-Da Ponte, conjuntament amb les òperes Don Giovanni i Così fan tutte.
La producció es desenvolupa amb diferents textures de llum i color al llarg de tota l’obra a través d’una exuberant escenografia creada per Max Glaenzel a partir d’una idea de Marta Pazos i de la il·luminació de Nuno Meira. L’enginyós vestuari d’Agustín Petronio esdevé l’expressió de la personalitat de cada personatge i el diàleg constant entre les diferències de classe, a través d’ingredients, marques emblemàtiques i gustos dolços o amargs.
Aquests cossos arquitectònics es revelen com un paisatge viu a través del treball amb el coreògraf Andreas Heise i un elenc de ballarins que acompanyen els personatges durant pràcticament tota l’obra.
En el procés de creació, Pazos agafa de referència el llibre Notes on 'Camp', de Susan Sontag, que va teoritzar el concepte de “camp” als anys seixanta com una sensibilitat estètica basada en l’artifici, l’exageració, la teatralitat i el gust per l’excés.
Coproduïda amb l’Auditorio de Tenerife, la posada en escena subratlla el dinamisme i la riquesa emocional de la partitura, en què Wolfgang Amadeus Mozart combina humor, tensió, lirisme i humanitat amb una visió de les relacions amoroses d’una modernitat que continua resultant sorprenent.
Nova producció de Marta Pazos: la irreverència i l’audàcia
El Gran Teatre del Liceu presenta una nova producció de Le nozze di Figaro dirigida per Marta Pazos, que parteix del concepte de “camp” formulat per Susan Sontag a Notes on “camp” per construir un espai escènic festiu, exuberant i profundament crític amb les jerarquies socials.
La posada en escena transforma el palau dels Almaviva en un gran pastís de noces, a través d’una poderosa escenografia de Max Glaenzel, il·luminada per Nuno Meira. Aquesta imatge central simbolitza tant el matrimoni que estructura la història com la piràmide social on se situen els personatges.
Pazos subratlla en l’òpera aspectes que connecten directament amb la contemporaneïtat: la irreverència d’una obra que va arribar a ser censurada, l’audàcia de la seva trama i una estructura dramàtica que porta els personatges al límit. Aquesta nova lectura escènica ofereix així una reinterpretació lliure i creativa d’una de les grans obres del repertori operístic.
Cada capa del pastís reflecteix una jerarquia, un paper o un conflicte. Sota una aparença festiva s’hi amaga una estructura de poder rígida que els personatges intenten desafiar, preservar o capgirar. Convertit en un gran objecte escènic, el pastís encarna l’essència d’una vida compartida i concentra simbòlicament totes les tensions de l’òpera: el desig, el poder, l’ambició i l’amor. Alhora, esdevé un espai viu i mutable que acull els personatges i acompanya la transformació dramàtica de la història.
El vestuari d’Agustín Petronio reforça aquesta idea convertint els personatges en ingredients d’una gran recepta emocional i escènica. Cada figura es relaciona amb un sabor, una textura o una intensitat determinada: Barbarina és mel; Cherubino, impulsiu i tendre, és un caramel; altres personatges adopten notes amargues o alcohòliques, com Basilio, que és el conyac, segons la seva funció dramàtica. Aquests cossos arquitectònics es revelen com un paisatge viu a través del treball amb el coreògraf Andreas Heise.
Amb aquesta posada en escena, Marta Pazos construeix un metarelat sobre la dramatúrgia de la vida i s’allunya de la representació literal dels espais tradicionals de l’òpera —el castell o el jardí— per anar directament a l’essència de les noces: celebrar-les, exaltar-les i convertir-les en el gran centre emocional i simbòlic de l’escena.
Un ampli repartiment de veus joves i expertes
Le nozze di Figaro és una òpera que flueix amb aparent naturalitat: un torrent d’harmonies lluminoses i melodies memorables. Però rere aquesta lleugeresa hi ha una escriptura vocal d’una gran exigència, amb línies netes, precises i plenes de matisos, que demanen tant agilitat tècnica com una gran capacitat actoral. Mozart construeix personatges vius, canviants i profundament humans, i això exigeix un repartiment cohesionat, capaç de combinar experiència, joventut i una forta presència escènica.
Al capdavant del repartiment hi ha Luca Pisaroni i Sara Blanch, dues veus amb una sòlida trajectòria mozartiana que encapçalen un elenc de gran nivell vocal i teatral. Susanna, un dels rols mozartians més estimats i complexos, troba en Sara Blanch una intèrpret de gran frescor vocal, intel·ligència teatral i una musicalitat que combina precisió tècnica i naturalitat expressiva. Al seu costat, Luca Pisaroni aporta al paper de Figaro una combinació d’experiència mozartiana, carisma escènic i solidesa vocal que l’han convertit en un dels grans referents internacionals del repertori.
El paper central de Figaro, escrit per a baix-baríton, serà interpretat també pel jove baix gallec Alejandro Baliñas. El rol de Susanna recaurà en el segon Cast en Anna Prohaska, mentre que la Comtessa —un personatge de gran densitat lírica i emocional— serà interpretada per Adriana González i Anett Fritsch.
El Comte Almaviva, un rol que combina autoritat, elegància i vulnerabilitat, tindrà les veus dels barítons Andrè Schuen i Samuel Hasselhorn. Un dels personatges més estimats de l’òpera, el patge Cherubino, serà interpretat per Julia Lezhneva i Mercedes Gancedo, dues veus de timbre lluminós i gran sensibilitat musical.
Completen el repartiment els baixos Roberto Scandiuzzi i Alejandro López en el paper del doctor Bartolo. La resta de personatges comptaran amb un únic intèrpret durant tota la sèrie de funcions: la mezzosoprano Mireia Pintó serà Marcellina; Roger Padullés interpretarà Basilio; Moisés Marín donarà vida a Don Curzio; Lucía García serà Barbarina, i Luis López Navarro interpretarà Antonio.
L’argument: crítica social i revolta en forma d’òpera
Lorenzo Da Ponte va ser el llibretista de Mozart en la trilogia formada per Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte. Le nozze di Figaro va ser la primera col·laboració entre Mozart i Da Ponte. L’òpera està basada en l’obra teatral La Folle Journée, ou le Mariage de Figaro de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais, que s’havia estrenat dos anys abans.
Aquesta òpera bufa en quatre actes retrata l’antagonisme entre classes, amos i criats, i qüestiona els privilegis de l’aristocràcia. Considerada una de les obres que millor reflecteixen la complexitat de la condició humana, Le nozze di Figaro representa el punt culminant de l’òpera bufa de finals del segle XVIII.
L’obra de Beaumarchais havia estat prohibida a França per la seva crítica als privilegis aristocràtics. Encara avui, el seu missatge és vigent: més enllà de la crítica política, posa el focus en els abusos de poder i la moral dissoluta de les classes dominants.
L’òpera explica la història de Figaro i de la seva futura esposa, Susanna, criats del Comte d’Almaviva, un noble sevillà amb una actitud depredadora envers les dones. El dia del casament, el Comte intenta recuperar un antic dret per seduir Susanna abans de la boda. Quan descobreixen les seves intencions, la parella idea un pla per frustrar-les amb l’ajuda de la Comtessa, conscient de les infidelitats del seu marit i profundament ferida per la situació.
Al mateix temps, altres personatges contribueixen als embolics de la trama: la majordoma Marcellina reclama Figaro com a espòs legítim, fins que es revela un inesperat vincle familiar, amb el suport del doctor Bartolo i del mestre de música Basilio. També hi intervé Cherubino, un jove patge enamorat de totes les dones del palau, que acabarà provocant situacions tant còmiques com compromeses.
Després d’una successió de malentesos, disfresses i conspiracions, la boda de Figaro i Susanna finalment es pot celebrar. Però el Comte no abandona les seves intencions i, en l’escena final al jardí, intenta seduir una dona que creu que és Susanna, sense adonar-se que en realitat és la Comtessa disfressada. Descobert i humiliat, el Comte demana perdó a la seva esposa, que li’l concedeix en un dels finals més commovedors de l’òpera mozartiana.
Moments musicals clau
Le nozze di Figaro és considerada una de les òperes que millor reflecteixen la profunditat i la varietat de l’esperit humà. Més de dos segles després de la seva estrena, continua mantenint intacte el seu poder de fascinació. Mozart hi combina una música d’una riquesa extraordinària amb un univers emocional i teatral que continua interpel·lant el públic actual.
Al capdavant de l’Orquestra del Liceu, Giovanni Antonini, un dels grans especialistes internacionals en repertori clàssic i mozartià, donarà vida a una de les obres més brillants i reconeixibles del repertori operístic. L’òpera s’obre amb la famosa obertura: una partitura vertiginosa, enèrgica i plena de vitalitat que concentra, des dels primers compassos, el ritme frenètic, l’humor i el joc d’embolics que travessen tota l’obra.
Entre els moments musicals més destacats hi ha, al primer acte, l’ària de Figaro Non più andrai, una de les pàgines més cèlebres de l’òpera. Mozart hi superposa una melodia memorable a un ritme de marxa militar ple d’ironia. Després que el Comte d’Almaviva descobreixi Cherubino amagat a l’habitació de Susanna i decideixi enviar-lo a la guerra, Figaro es burla afectuosament del jove patge i del final de les seves aventures amoroses.
També al primer acte apareix una de les melodies més conegudes de tota l’òpera, Non so più cosa son, en què Cherubino expressa, amb nerviosisme i exaltació adolescent, el desconcert dels primers impulsos amorosos.
Al segon acte, Cherubino canta Voi che sapete, una ària d’una delicadesa extraordinària en què el personatge abandona momentàniament el seu ímpetu juvenil per preguntar-se què significa realment estimar. Mozart crea aquí una de les melodies més tendres i commovedores de tota la seva producció.
Un altre dels grans moments arriba al tercer acte amb Dove sono, l’última ària de la Comtessa d’Almaviva. Mentre espera l’arribada de Susanna, amb qui ha ideat un pla per desemmascarar el Comte, la Comtessa recorda amb nostàlgia el temps en què era feliç. És una pàgina d’una gran profunditat emocional, en què Mozart combina elegància, fragilitat i dignitat amb una sensibilitat extraordinària.
Revista especial d’edició limitada de la nova producció de Le nozze di Figaro
Amb motiu de la nova producció de Le nozze di Figaro, el Gran Teatre del Liceu amplia l’experiència de l’espectador amb una revista especial d’edició limitada que convida a endinsar-se en el procés creatiu de l’òpera. A més del programa de mà gratuït, aquesta publicació exclusiva —disponible a partir del 3 de juny per un preu de 10 euros— recull imatges inèdites del desenvolupament artístic i del vestuari de la producció concebuda per Marta Pazos, oferint una mirada única entre bastidors per descobrir l’univers visual i escènic que dona vida a aquesta nova proposta operística.
La revista s’edita en versió bilingüe català-castellà i inclou també traduccions a l’anglès per fer accessible el contingut al públic internacional. Es podrà adquirir durant els dies de funció a la botigueta del vestíbul del Teatre.
Amb el suport de:
